Els amfibis que coneguem actualment, més correctament
anomenats com lissamfibis, tenen els
seus orígens amb certa seguretat als inicis del Triàsic (assumint que Gerobatrachus hottoni del Permià inicial
és un parent proper però no un vertader lissamfibi) i s’estengueren al llarg del Mesozoic arreu del nostre
planeta conjuntament amb la resta de la fauna terrestres del moment, entre ells
els dinosaures i els primers mamífers. Però abans de la
seua aparició ja hi existia una amplíssima varietat de formes de vida tetràpodes
(és a dir, d’animals amb quatre extremitats) que compartien moltes característiques
amb els futurs lissamfibis, dels que en són els seus predecessors més directes.
La llista de “formes amfíbies” de tetràpodes del Paleozoic tardà,
del Devonià final al Permià, és llarga i en constant canvi, segons se succeeixen
els descobriments paleontològics i les novetats taxonòmiques. Compartien amb
els actuals urodels, gimnofions i anurs la necessitat de tornar a l’aigua per a
reproduir-se perquè, a diferencia dels avantpassats tetràpodes amniotes dels sinàpsids (mamífers)
i sauròpsids (rèptils i aus actuals), no havien desenvolupat un ou capaç de
sobreviure fora del medi aquàtic sense perill d’assecar-se, així com també
requerien d’un estat de desenvolupament larvari estrictament aquàtic. No
obstant això, aquest fet no va impedir que moltes d’aquestes espècies, una
vegada arribades a l’estadi adult, foren animals plenament terrestres, algunes
de les quals presentaven grans osteoderms protectors a mode d’armadura corporal.
Fins i tot un dels seus grups més derivats, els integrants de
la família Trematosauridae del Triàsic, eren gran caçador de peixos al medi marí, sent els
únics “amfibis” que s’han adaptat plenament a una vida en un ambient d’aigua salada.
Però anem a centrar-nos en un grup de xicotets temnospòndils
sorgit a finals del Carbonífer i que continuà existint al llarg del Permià, es
a dir, de fa poc més de 304 milions d’anys a 251,9 milions d’anys en el passat.
Es tracta dels branquiosaures (família Branchiosauridae), un grup de xicotets tetràpodes aquàtics que tenien algunes característiques que són comunes amb alguns dels amfibis
actuals. Els branquiosaures presentaven un aspecte extern molt semblant al d’un
tritó, amb ecomorfotips diferents adaptats a ambients de rierols o d’aigües tranquil·les.
Però la seua característica més coneguda és que tots ells presentaven en l’estadi
adult característiques típiques de la neotènia, és a dir, la retenció de caràcters
típics de l’estadi larvari. Concretament presentaven brànquies externes en
forma de denticles, que tenien part de la seua estructura parcialment ossificada, fet que ha ajudat a la
seua preservació en el registre fòssil. La neotènia és una característica
típica d’algunes espècies d’urodels actuals, sent el més paradigmàtic el cas de l’axolotl/ajolote
(Ambystoma mexicanum), però que també es pot produir en espècies de la Península Ibèrica com Calotriton asper, Ichthyosaura
alpestris, Lissotriton helveticus,
Pleurodeles waltl i Triturus pygmaeus.
Els branquiosaures, dels que actualment es coneixen sis
gèneres (Apateon, Branchiosaurus, Melanerpeton, Milnererpeton,
Schoenfelderpeton i Tungussogyrinus), foren un grup
especialment abundant en certs ambients d’aigües continentals de la Lauràsia
del Permià, el supercontinent format per Euràsia i Laurèntia (el crató d’Amèrica
del Nord) fins que, com la major part de la vida en la Terra, foren
aniquilats per l’extinció Permià-Triàsic de fa 251,9 milions d’anys. La
fotografia que acompanya aquestes línies és d’un adult de branquisaure del
gènere Apateon, del Permià inicial
germànic. El fòssil permet veure la configuració anatòmica, fins i tot
preservant parcialment les parts toves del cos, així com també l'empremta de les brànquies neotèniques
a la part posterior del crani.
 |
| Apateon sp., branquiosaure del Permià inicial d'Alemanya. |
El grau de preservació d’aquest tipus de fòssils pot arribar
fins uns graus suficients com per a mostrar senyals de la coloració en
vida de l’animal, com és el cas d’un individu adult de Melanerpeton tenerum de la Formació Börtewitz d’Alemanya. Aquest
presentava una coloració clapejada de contrast entre fosc i clar al seu dors
mentre que ventralment era clara i uniforme, una coloració que actualment
presenten molts urodels. Aquest descobriment fou presentat per Ralf Werneburg a
l’article “Timeless design: colored pattern of
skin in early Permian branchiosaurids (Temnospondyli: Dissorophoidea)”, publicat el nº 27 de la revista Journal of Vertebrate Paleontology, l’any 2007.
