dimarts, 5 de juny de 2018

Hyla meridionalis blava: l'axantisme total

Ja hem parlat de l'axantisme en aquesta pàgina web. Es tracta de l'absència parcial o total de  les cèl·lules pigmentàries de color groc, els cromatòfors xantòfors. Entre els individus d'Hyla meridionalis, normalment d'un color verd molt viu, la condició axàntica genera per contrast una coloració blava, per la prevalença dels iridòfors. Fou el cas de l'axantisme parcial d'una femella de reineta meridional del Tarragonès, amb un clapejat blau contrastant amb el verd preeminent.


A Catalunya hi ha determinades poblacions on sembla que l'axantisme és més comú que a la resta de la distribució d'Hyla meridionalis, si més no pel que fa a la resta de la Península Ibèrica. No hi ha que imaginar-se una marea blava de reinetes, sinó simplement una major percentatge en comparació amb allò normal, suficientment significatiu per a ser evident però igualment ínfim en termes absoluts. D'una d'aquestes poblacions, a l'àrea del Barcelonès, prové el mascle adult plenament axàntic que protagonitza les fotografies inferiors. 

Mascle axàntic de reineta meridional, Hyla meridionalis, a la vegetació d'una riba fluvial (Barcelonès, Catalunya).

Mascle axàntic de reineta meridional, Hyla meridionalis, a la vegetació d'una riba fluvial (Barcelonès, Catalunya).

Mascle axàntic de reineta meridional, Hyla meridionalis, a la vegetació d'una riba fluvial (Barcelonès, Catalunya).

Mascle axàntic de reineta meridional, Hyla meridionalis, a la vegetació d'una riba fluvial (Barcelonès, Catalunya).

Mascle axàntic de reineta meridional, Hyla meridionalis, a la vegetació d'una riba fluvial (Barcelonès, Catalunya).


dimecres, 30 de maig de 2018

Keichousaurus hui - Paquipleurosaure del Triàsic Mitjà xinés

Fòssil de Keichousaurus hui, un xicotet sauropterigi paquipleurosaure aquàtic, recuperat a la localitat xinesa de Guizhou i exposat al Museo Geominero de Madrid. Hi ha preservat un abundant registre paleontològic d'aquest taxó, amb nombrosos individus formant part de col·leccions tant de museus com privades. 

Mascle de Keichousaurus hui, Museo Geominero de Madrid.

Es tracta d'una de les espècies més basals dels sauropterigis, el superordre de rèptils aquàtics que derivà en els grans plesiosaures i pliosaures del Mesozoic. Tanmateix, el Keichousaurus hui encara era una espècie eminentment amfíbia, capaç de tindre una locomoció plena fora de l'aigua, tot i que ja presentava adaptacions a una vida marina.

L'any 2015 es va publicar l'article "New information on sexual dimorphism and allometric growth in Keichousaurus hui, a pachypleurosaur from the Middle Triassic of Guizhou, South China" a la revista Acta Paleontologica Polonica, on es planteja la possibilitat de discriminar el sexe dels individus gràcies a l'existència de dimorfisme sexual: els mascles de Keichousaurus hui presentarien els ossos de les extremitats davanteres més molt robustos i desenvolupats, especialment l'húmer, a diferència de les femelles, que tindrien morfologies més gràcils. A més, els individus conservats que presentaven restes de cries al seu interior, el que tradicionalment havia fet que foren considerats com a "femelles gràvides", també presenten aquesta configuració més esbelta dels quiridis davanters.

Per tant, podem identificar aquest individu dipositat al Museo Geominero de Madrid com un mascle per la morfologia robusta del seu húmer.

Mascle de Keichousaurus hui, Museo Geominero de Madrid.



Diplocynodon muelleri - Al·ligatoroide ibèric de l'Oligocè inferior

Fòssil de l'al·ligatoroide Diplocynodon muelleri (sinònim Hispanochampsa muelleri) provinent de l'Oligocè inferior de la localitat de Tàrrega i exposat al "Museo Geominero" de Madrid. D'aquesta espècie es conserven més de 100 individus, tots provinents de l'àrea occidental de Catalunya.

Originalment adscrit al gènere Hispanochampsa, sent la seua única espècie, finalment ha sigut plantejada la seua re-situació taxonòmica dins del gènere Diplocynodon en base a les ossificacions parelles dels osteoderms ventrals, la cresta ilíaca eixamplada, la gran mida del foramen jugal i la configuració de l'oclusió dental.

Diplocynodon muelleri, Museo Geominero de Madrid.


dilluns, 21 de maig de 2018

El canvi de coloració dels camaleons

Hi ha la creença popular que els camaleons canvien la seua coloració per a adaptar-se als canvis d'ambient i així camuflar-se millor. Tot i que és cert que moltes vegades es veuen beneficiats indirectament en l'aspecte més críptic, augmentant el seu mimetisme amb l'entorn, aquest mecanisme s'activa principalment per dos motius diferents: bé segons l'estat anímic de l'individu (especialment amb motius com el zel reproductiu o l'amenaça d'un potencial depredador) o bé per adaptar la intensitat de la seua coloració a la necessitat de regular l'absorció de radiació solar, en el context d'un animal ectoterm. 

Un exemple pràctic és el d'aquest juvenil de camaleó comú o camaleó mediterrani, Chamaeleo chamaeleon, de la comarca valenciana del Baix Vinalopó. Fotografiat a una hora avançada de la nit, l'individu dormia a les branques superior d'un matoll, i presentava una coloració verda clara que contrastava vivament amb el verd més fosc de la vegetació circumdant.

Juvenil amb coloració de descans nocturn de camaleó mediterrani, Chamaeleo chamaeleon (Baix Vinalopó, C. Valenciana).

Però als pocs segons d'estar fotografiant-lo in situ, sense haver-lo manipulant i intentant fer el menor soroll possible, el jove camaleonet començà a adquirir una coloració més fosca, concretament una coloració d'amenaça, la que adopten quan es creuen en perill de patir un atac extern. S'ha d'assenyalar que, curiosament, l'individu en cap moment va obrir els ulls, que va mantindre al llarg dels minuts d'observació totalment tancats.

Juvenil amb coloració d'agressió de camaleó mediterrani, Chamaeleo chamaeleon (Baix Vinalopó, C. Valenciana).

Dos exemple més fotografiats eixa mateixa nit: un segon individu juvenil amb coloració de descans nocturn:

Juvenil amb coloració de descans nocturn de camaleó mediterrani, Chamaeleo chamaeleon (Baix Vinalopó, C. Valenciana).

I aquest tercer camaleonet, prou enfadat amb la nostra presència i presentant una evident coloració d'amenaça.

Juvenil amb coloració d'agressió de camaleó mediterrani, Chamaeleo chamaeleon (Baix Vinalopó, C. Valenciana).

Tradicionalment s'havien considerat la dispersió o l'acumulació de pigmentació als orgànuls de l'interior dels cromatòfors els responsables principals del seus canvis de coloració. No obstant, en el 2015 un equip de científics de la Universitat de Ginebra (Suïssa) va publicar l'article "Photonic crystals cause active colour change in chameleons" a la revista Nature Communications, on es planteja una nova agregació al coneixement que tenim dels mecanismes que operen en els canvis de colors camaleònics. Gràcies a aquest treball sabem que aquest tret, que juntament amb la llarga llengua projectable, els ulls de moviments independents i les extremitats zigodàctiles són les característiques comunes de la família Chamaeleonidae, es deu també a l'actuació combinada a l'interior de la seua pell de dues capes superposades d'iridòfors, formats per nano-cristalls de guanina.

Mitjançat una combinació de microscopia electrònica, fotometria i estudis histològics s'ha vist que aquestes dues capes d'iridòfors presenten morfologies i funcions diferents: la capa més superficial es la responsable principal del canvi de color degut a l'activació d'una xarxa triangular de nano-cristalls de guanina, mentre que la capa interior, amb una disposició de nano-cristalls menys ordenada però de mida major, és l'encarregada de reflectir la llum, dins del rang infraroig. L'actuació conjunta d'ambdues capes permet als individus passar d'una disposició de nano-cristalls en forma de xarxa densa, el que reflecteix llum de longituds d'ona blava, a un afluixament de la densitat d'aquests i canviant el tipus de llum reflectada, percebut visualment com una alteració de la seua coloració, generant colors més vius en conjunció amb els cromatòfors. 


dilluns, 7 de maig de 2018

De l'Atapuerca de l'Homo antecessor a la València de la Contrareforma: rèptils i amfibis a les "XI Jornadas de Jóvenes Investigadores en Arqueología" de Tarragona (JIA 2018)

El vinent dimecres dia 9 de Maig i fins el dissabte dia 12 es celebraran a la ciutat catalana de Tarragona les "XI Jornadas en Jóvenes Investigadores en Arqueología", organitzades per l'Associació de Joves Investigadors d'Arqueologia de Tarragona. Es tracta d'un encontre anual que reuneix, com el seu propi nom indica, joves investigadors en el món de l'Arqueologia i ciències auxiliars d'arreu de la Península Ibèrica i també d'Amèrica Llatina. Des del grup de Paleoherpetologia de l'Institut Català en Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) participarem aportant dues recerques a les presentacions que se succeiran al llarg d'aquestos dies, concretament dins de la sessió "Fauna en movimiento y paisaje en evolución", la vesprada del dijous 10 de Maig a l'Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili, centrada en estudis referents als canvis paleobiogeogràfics, paleoclimàtics i paleoambientals succeïts al llarg del Quaternari fins a l'actualitat.

El primer dels treballs que presentarem és "Estudio de la riqueza y diversidad de especies de herpetofauna en los yacimientos de la Sierra de Atapuerca (Burgos, España)", on la meua companya Almudena Martínez Monzón s'encarregarà d'exposar els nous descobriments de l'estructura de les comunitats d'herpetofauna dels darrers 1.2 milions d'anys provinents dels jaciments de la Serra d'Atapuerca, analitzant la riquesa i diversitat d'aquestes associacions i relacionant els canvis observats amb les alteracions climàtiques, així com amb la resta dels registres paleontològics, com són els micromamífers, el pol·len o la macrofauna. Aquest treball continua aprofundint el coneixement de l'evolució dels amfibis i rèptils al terç nord de la Península Ibèrica i especialment als jaciments d'Atapuerca, iniciat fa més de deu anys pel doctor Hugues Alexandre Blain, i que encara ens ha de donar noves i gratificants sorpreses en un futur proper.

El segon treball aportat té pel títol "`Cocodrilos en las iglesias': un caso temprano de la llegada antrópica de especies americanas a Europa" i en ell presentaré els nous avanços en el meu estudi sobre la presència de cocodrilians dissecats a diverses esglésies catòliques d'època moderna i la seua relació amb la colonització europea d'Amèrica. Aquest continua tenint com a fil conductor i exemple d'estudi el cas del Dragó del Patriarca, el cocodril americà dissecat exhibit a l'església del Reial Col·legi del Corpus Christi de la ciutat de València. Concretament presentaré nous avanços sobre la seua contextualització i significació històrica en un moment especialment convuls de l'Edat Moderna del Regne de València, com són aquells anys marcats per les noves polítiques de persecució a les minories religioses  la Contrareforma, pel perill permanents dels atacs berberiscos, promoguts com a factor desestabilitzador per l'Imperi Otomà, i l'expulsió dels moriscos de 1609. Però també emmarcat dins dels primers contactes al Vell Món amb la fauna provinent del Nou Món a l'altra banda de l'Atlàntic, un viatge de dues direccions i que a nivell faunístic ha comportat, entre d'altres, un intercanvi faunístic que actualment forma part del problema de les "espècies invasores".

Podeu consultar els resums de les nostres intervencions als enllaços següents: