Chalcides ocellatus - Lludrió ocel·lat

El lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus, és una espècie de rèptil de la família Scincidae. Té una gran distribució mundial, abastant la major part de la conca mediterrània i moltes illes del seu interior (Xipre, Sicília, Sardenya, Conigli, Lampedusa, Lampione, Linosa, Stromboli, Malta, Tabarka, Eubea, Creta i d'altres illes de l'Egeu), el Pròxim Orient i l'Orient Mitjà fins al Pakistan i el sud d'Aràbia. També hi ha poblacions de lludrió ocel·lat, possiblement d'origen al·lòcton, a l'illa de Sri Lanka i des de fa uns anys també s'han detectat poblacions introduïdes als Estats Units d'Amèrica, als estats de Florida i Arizona. En el continent europeu, la població de la ciutat de Nàpols també és fruit d'una introducció històrica des de l'illa de Sicília al segle XVIII, mentre que a Marsella hi hagué una xicoteta població a principis del segle XX que aparentment està extinta en l'actualitat. 

Mascle adult de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus [Identificació genètica CN13391] (Serra del Molar).

Mascle adult de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus [Identificació genètica CN13391] (Serra del Molar).

L'any 2017 els membres de l'Associació Herpetològica Timon (AHT) descobrírem una nova població introduïda a la Serra del Molar, a l'extrem sud del territori valencià, entre les comarques del Baix Segura i el Baix Vinalopó. Des de l'AHT es portà a terme un estudi genètic de la nova població descoberta amb l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), la Universitat Rovira i Virgili, l'Institut de Biologia Evolutiva (CSIC-UPF), la Universidad de León, l'Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva-Universitat de València i el Museo Nacional de Ciencias Natural (CSIC). Els resultats d'aquest, que es publicaren en el número 41 de la revista internacional Amphibia-Reptilia sota el títol "Trade and stowaways: molecular evidence for human-mediated translocation of eastern skinks into the western Mediterranean", mostraren que l'origen de la població de Chalcides ocellatus de la Serra del Molar es situa al nord-est del Delta del Nil, a Egipte.

Mascle adult de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus (Serra del Molar).

Mascle adult de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus (Serra del Molar).

Els nous individus valencians estan relacionats amb d'altres pertanyents a un mateix subclade oriental que va patir un recent fenomen expansiu, que els permeté colonitzar part del litoral mediterrani oriental i també les costes del sud del Mar Roig. Aquesta expansió ha estat relacionada amb una possible intervenció humana, per mitjà del comerç de l'Antiguitat.

Adult de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus (Serra del Molar).

Adult de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus (Serra del Molar).

La zona meridional valenciana va tenir des de l'Edat del Ferro un intens contacte amb el Llevant mediterrani, a partir de l'arribada dels fenicis al segle VIII a.C., quan fundaren la colònia fenícia de La Fonteta de Guardamar del Segura. Aquesta possiblement fou una via d'arribada dels lludrions ocel·lats a la Serra del Molar, com a polissons en vaixells eixits des dels ports del Delta del Nil, on els fenicis carregaven mercaderies que després exportaven a les colònies que tenien en Ibèria, per a més endavant intercanviar-les amb els indígenes tartessis i (proto-)ibers. Els vincles humans entre ambdues ribes del Mediterrani continuaren més tard a l'època romana i es tornaren a intensificar amb la conquesta musulmana, quan en temps del governador d'Abu-l-Khattar al Hussam ibn Darar al Kalbí del Valiat d'Al-Àndalus, l'any 743 d.C., tropes islàmiques provinents d'Egipte s'assentaren i colonitzaren la regió. Així i fruit de la presència àrab, va sorgir al segle X el monocultiu de palmeres a la regió, el qual encara continua i té com a exemple paradigmàtic l’Hort de Palmeres d’Elx. La plantació de plançons de palmeres d’origen egipci també podria ser un focus per a l’arribada de lludrions ocel·lats.

Adult de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus (Serra del Molar).

Adult de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus, utilitzant la seua estratègia de defensa preferida, soterrar-se al substrat (Serra del Molar).

Es tracta d'una espècie d'escíncid que pot arribar als 30 centímetres de llargària, amb una ràtio corporal propera a 1 entre cap-cos/cloaca-cua (mitjana 1.05). Presenta una coloració dorsal entre marró groguenc i marró fosc, amb una decoració de punts negres i blancs, ocels ("ocelli"), que li dóna el nom científic; mentre que la coloració del ventre és clara i uniforme, sense decoració. Els lludrions ocel·lats tenen les extremitats pentadàctiles, de cinc dits, amb una fórmula 2.3.4.4.3 a les falanges de l'extremitat anterior i 2.3.4.5.3 a les extremitats posteriors. 

Mascle adult de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus [Identificació genètica CN12645] (Serra del Molar).

Mascle adult de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus [Identificació genètica CN12645] (Serra del Molar).

Mascle adult de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus [Identificació genètica CN12645] (Serra del Molar).

Les còpules es produeixen al llarg de la primavera i, entre 6 i 12 setmanes després, les femelles ovovivípares pareixen les cries ja formades, de 2 a 20 nounats. Chalcides ocellatus és una espècie insectívora, que pot habitar un ampli espectre d'hàbitats, des de zones boscoses obertes fins a dunes litorals. Té una gran capacitat per a colonitzar zones antropitzades, especialment les agrícoles, on pot ser-hi especialment abundant. 

Femella gràvida de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus (Serra del Molar).

Femella gràvida de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus (Serra del Molar).



Per a saber-ne més:

Bisbal-Chinesta J.F., Tamar, K., Gálvez, Á., Albero, L., Vicent-Castelló, P., Martín-Burgos, L., Alonso, M., Sánchez, R., Ortega, C., Gómez, A., Candel, D., Cervera, M., Carranza, S., Blain, H.-A. 2020. Trade and stowaways: molecular evidence for human-mediated translocation of eastern skinks into the western Mediterranean. Amphibia-Reptilia 41: 49-62. DOI:10.1163/15685381-20191249 


L'herpetofauna de les valls del Jarama i Manzanares, 450.000 anys d'evolució en les comunitats de rèptils i amfibis al centre de la Península Ibèrica



El nou article, publicat a la revista "Quaternary International", ens permet veure com han canviant el paisatge i els ambients durant l'últim mig milió d'anys al centre de la Península Ibèrica.


Gràcies als conjunts paleontològics de rèptils i amfibis prehistòrics dels jaciments madrilenys d'Áridos-1 (MIS11b), Valdocarros II (MIS8a/7e), Estanque de Tormentas de Butarque ETB-H02 (MIS7d o MIS6), PRERESA (MIS7 /6 o MIS5a) i HAT (MIS5a), situats tots ells a les valls dels rius Jarama i Manzanares, des de l'equip de Paleoherpetologia de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) hem pogut reconstruir els efectes que la inestabilitat climàtica i els cicles glacials-interglacials han causat en l'ambient i paisatge del sud-est de Madrid al llarg dels últims 450.000 anys, entre el Plistocè Mitjà i els inicis del Plistocè Superior. En aquest registre paleoherpetològic s'ha documentat un total de 20 tàxons diferents (8 anurs i 12 rèptils), que representen el 77% de l'herpetofauna actual que hi habita el sud-est de l'actual Comunitat de Madrid. Per mitjà d'un estudi comparatiu amb la situació actual i amb les dades actualistes de les diferents espècies presents, s'ha reconstruït el paisatge de la regió durant tres fases del cicle climàtic plistocènic: el paisatge per a la fase glacial (ETB-H02), la fase de transició entre una de freda i de temperada (Valdocarros II) i una tercera per a unes condicions interglacials (Áridos-1, HAT, PRERESA, i actualment).

Això ens ha permès saber que l'ambient hi era particularment obert durant els períodes secs, independentment de si hi havia condicions més fredes o càlides. La principal diferència entre d'una fase interglacial i d'una glacial era la representació proporcionalment oposada dels boscos enfront dels ambients humits: aquests últims estaven més representats durant els períodes freds que durant els càlids. Finalment, com ho documenta la successió de Valdocarros II, els períodes de transició entre el clima fred i el càlid eren ambientalment més boscosos, però en detriment progressiu dels prats humits.

D'acord a la relació entre la riquesa d'espècies, la biodiversitat i els factors climàtics i ambientals, s'hi ha observat una clara correlació entre la riquesa de rèptils i els boscos. D'una manera similar, la precipitació mitjana anual, la quantitat de pluja mitjana anual, s'ha revelat com el factor més influent en la diversitat local dels rèptils, a causa de les seues implicacions en l'extensió de la coberta vegetal i en la productivitat i recursos de l'ecosistema. En el cas dels amfibis, les precipitacions no influeixen en un augment de la seua representació sobre el total d'individus, sinó en la riquesa d'espècies: la diversitat taxonòmiques en els anurs és més gran com menor hi siga la quantitat de precipitació mitjana anual. Aquest patró tan inusual ho hem atribuït al fet que no hi ha anurs estrictament forestals dins de les concurrències paleoherpetològiques i que la majoria dels anurs presents en els jaciments (com, per exemple, Pelobates cultripes i Epidalea calamita) estan ben adaptats a les condicions àrides pròpies de la major part de el centre de la Península Ibèrica.


L'article complet està disponible al següent enllaç:



Conferència sobre Paleoherpetologia de la Prehistòria Recent a París (4 de novembre)

El vinent dilluns, 4 de novembre a les 20:30, impartiré una conferència sobre Paleoherpetologia al Colegio de España de la Cité Internationale Universitaire de París, organitzada pel Comitè de Residents. La ponència, que se farà en castellà amb suport gràfic en francés, es titula "Los anfibios y reptiles en la Prehistoria Reciente: glaciación, calentamiento climático y movimientos humanos en la Península Ibérica" ("Les amphibiens et reptiles dans la Préhistoire récente: glaciation, réchauffement climatique et mouvements humains dans la péninsule ibérique") i tindrà lloc a la Sala Ramón y Cajal del propi Colegio de España.




Passejada herpetològica nocturna entre València i Conca



Una nova activitat per als qui sou interessants a eixir en una nit de tardor per a gaudir de la natura, aquesta vegada, a l'enclavament dels "Lavajos de Sinarcas" (València) i la "Laguna de Talayuelas" (Conca), un ambient espectacular per als amfibis i on es poden veure espècies de gran interés. Està tothom convidat en participar-hi el pròxim dissabte, 26 d'octubre.

Per a apuntar-vos o resoldre qualsevol dubte, ens podeu contactar per missatge privat o correu electrònic en qualsevol dels següents mitjans:


Esperem la vostra participació!


Un polissó arribat des d'Egipte: detectada la presència del lludrió ocel·lat a la Península Ibèrica

Possiblement arribaren a la Serra del Molar com a polissons en vaixells provinents del litoral d'Egipte, segons els resultats de les anàlisis filogenètiques.

La troballa es recull a un article en la revista internacional Amphibia-Reptilia i és una investigació conjunta de l'Associació Herpetològica Timon (AHT), IPHES, URV, IBE-CSIC-UPF, ULE, ICBiBE-UV i MNCN-CSIC.


Adult de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus, de la Serra del Molar (Crèdits de la fotografia: Rubén Sánchez Mayo).

El lludrió ocel·lat (Chalcides ocellatus) és una espècie de rèptil amb una distribució que abasta gran part de la conca mediterrània, incloent-t’hi tot el Nord d’Àfrica, el Pròxim Orient, Anatòlia, Xipre, península Àtica, Creta, illes de l’Egeu, Sicília i Sardenya, i més enllà fins a Pakistan, Iemen i Somàlia, però que no havia estat detectada mai abans a la península Ibèrica. La descoberta s’ha donat a conèixer en un article científic publicat a la revista internacional Amphibia-Reptilia i del qual n’és l’autor principal Josep Francesc Bisbal-Chinesta, investigador doctorand a l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social).

Tot va començar a l’abril de 2017 durant una prospecció herpetològica (és a dir, de rèptils i amfibis) duta a terme per l’Associació Herpetològica Timon, de la qual també en forma part l’autor principal. El grup va descobrir una població viva de Chalcides ocellatus a la Serra del Molar, a l’extrem sud valencià, entre les desembocadures dels rius Segura i Vinalopó. Es tractava de la primera evidència de la presència d’aquesta espècie en àmbit ibèric. Aquest rèptil, paregut a una sargantana però amb les potetes curtes, s’assembla a l’autòcton lludrió ibèric (Chalcides bedriagai), però quan són adults són més grossos i llargs, arribant a superar fàcilment els 20 centímetres.

Amb aquest descobriment, sumat a l’existència a menys de dos kilòmetres de distància de l’antiga colònia fenícia de La Fonteta de Guardamar del Segura, que va estar en actiu entre fa 2.750 i 2.500 anys, i la hipòtesis d’una investigació del 2010 que vinculava l’expansió dels lludrions ocel·lats amb el comerç antic, es va decidir fer un estudi genètic per esbrinar l’origen de la població i si existia algun possible vincle amb una dispersió propiciada per l’ésser humà.

Es van agafar mostres genètiques prenent una petita porció de la cua, que regeneren en poc de temps, de cinc individus vius, que van ser alliberats al moment, i es van enviar a l’Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona (IBE, centre mixte CSIC i Universitat Pompeu Fabra-UPF), on amb l’equip dels Drs. Salvador Carranza i Karin Tamar es van portar a terme les anàlisis moleculars. Es va extraure l’ADN genòmic i es va seqüenciar el gen mitocondrial cytb. Una vegada realitzat aquest procés, es van incloure les seqüències resultants per cadascun dels individus en un estudi filogenètic junt amb altres 146 mostres de Chalcides ocellatus d’arreu de la conca mediterrània.

Així s’ha demostrat una relació molt pròxima de lludrions ocel·lats de Serra del Molar amb altres de Grècia, Xipre, Turquia, Iemen i Somàlia, però especialment amb la zona oriental del Delta del Nil a Egipte. Josep F. Bisbal-Chinesta ha comentat: “Els autors de l’article plantegem que possiblement arribarien al territori valencià com a polissons en algun vaixell provinent dels ports situats al litoral d’Egipte, d’una manera anàloga a la plantejada per a la introducció de diverses espècies de rèptils en altres indrets de la Mediterrània”. 

La regió que envolta la Serra del Molar, i en general tot l’extrem sud valencià, ha tingut una llarga història de contactes amb el Mediterrani Oriental, però en destaquen dos: la segona meitat de la Primera Edat del Ferro i els darrers anys del Valiat Islàmic d’Al-Àndalus. Amb l’arribada dels fenicis i la fundació de la colònia de La Fonteta, tota la zona es va inundar de productes comercials d’origen egipci i oriental. Molts segles més tard, l’any 743, per aquell territori s’hi assentaren tropes islàmiques d’origen egipci per ordres d’Abu-l-Khattar al Hussam, governador musulmà d’Al-Àndalus. Fruit de la presència àrab va sorgir al segle X el monocultiu de palmeres a la regió, el qual encara continua i té com a exemple paradigmàtic l’Hort de Palmeres d’Elx. La plantació de plançons de palmeres d’origen egipci també podria ser un focus per a l’arribada de lludrions ocel·lats.

En aquest sentit, l’estudi mostra l’enorme impacte que té l’activitat humana en la distribució de les espècies terrestres i la gran mobilitat d’individus que genera. Luís Albero, coautor de l’estudi, investigador doctorand en Herpetologia a la Universidad de León i també president de l’Associació Herpetològica Timon assegura: “Aquest descobriment ens recorda que encara queda molt per fer en el camp de l’Herpetologia a la Península Ibèrica. A més, aquesta troballa ens reforça en la idea que els animals i els humans han estat en continua interacció al llarg de la història i això és important per a entendre la relació amb el planeta de cara al futur”.

L’evolució del paisatge de la Serra del Molar podria explicar la supervivència d’aquesta espècie de rèptil en un ambient relativament aïllat. Aquesta petita serra litoral era fins fa 300 anys una illa entre el mar i una zona d’albuferes salobres formada pels rius Vinalopó i Segura. De fet, actualment encara es troba rodejada per marjals i salines, el que possiblement també estiga impedint l’expansió de Chalcides ocellatus cap al continent.



Referència bibliogràfica




FONT: Nota de Premsa - Blog de Notícies de l'IPHES