La primera ocupació humana d'Europa Occidental va saber adaptar-se als canvis climàtics i ambientals de fa 1,4 milions d’anys, segons l’herpetofauna dels jaciments d’Orce (Granada)

Així es recull en un article publicat a la prestigiosa revista Quaternary Science Reviews. L'estudi està encapçalat pel company Christian Sánchez-Bandera, investigador de l'IPHES i de la URV, i s’ha basat en l'estudi dels amfibis i rèptils trobats en les últimes campanyes d'excavació a la Zona Arqueològica d'Orce.

Una femella adulta de serp blanca, Zamenis scalaris, passejant-se pel jaciment arqueo-paleontològic de Fuente Nueva 3.

Els canvis climàtics s'han anat succeint al llarg de el temps. Un d'ells va tenir lloc fa sobre 1,4 milions d'anys, quan es va avançar d'un ambient més càlid i humit a una situació més freda i àrida. Aquesta evolució s'ha registrat molt bé en els jaciments arqueo-paleontològics de Barranco León i Fuente Nueva 3, a la Zona Arqueològica d'Orce (Granada), i ara s'ha pogut reconstruir gràcies a l'estudi de milers de restes fòssils d'amfibis i rèptils, ja que la presència o no d'aquests animals dóna moltes pistes sobre el clima i el paisatge esdevingut en cada època.

Un equip interdisciplinari, liderat per la Universidad de Granada (UGR) i l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) de Tarragona, hem aconseguit reconstruir l'evolució de l'hàbitat i del clima en què van desenvolupar les seues vides els primers grups humans que van habitar Orce fa sobre 1,4 milions d'anys, els més antics de l’Occident europeu. Així es constata en un article que acabem de publicar la prestigiosa revista Quaternary Science Reviews, signat en primer lloc per Christian Sánchez-Bandera, investigador de l'IPHES i de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Alhora, l'estudi que ara es dóna a conèixer s'emmarca en el Projecte ORCE, finançat per la Junta de Andalucía, i coordinat pel professor del Departament de Prehistòria i Arqueologia de la UGR, Juan Manuel Jiménez-Arenas.

Campanya d'excavació de Fuente Nueva 3, 2020 (Crèdits: UGR).

La investigació s'ha basat en l'anàlisi de restes òssies d'amfibis i rèptils recuperats a la Zona Arqueològica d'Orce, bàsicament amfibis anurs (Discoglossus sp., Pelobates cultripes, Epidalea calamita, Bufotes viridis s.l., Hyla sp., Pelophylax cf. perezi) i rèptils escatosos (Ophisaurus sp., Malpolon monspessulanus, Natrix maura, Natrix natrix s.l., cf. Coronella sp. i Zamenis scalaris), molt vàlids tots ells per poder reconstruir el paisatge i el clima. A més, les noves precisions estratigràfiques dels jaciments, aportades per Oriol Oms, geòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), han facilitat també l'avanç de la investigació, ja que s'ha obtingut més detalls dels diferents nivells que els configuren.

Amb tot això, els resultats obtinguts indiquen que les primeres poblacions europees van bregar amb unes condicions ambientals diferents en dos dels jaciments estudiats: Barranco León i Fuente Nueva 3, els quals han proporcionat les evidències més antigues de presència humana a Europa occidental. D'aquesta manera, s'ha sabut que Barranco León va registrar, fa 1,4 milions d'anys, un ambient càlid que va anar variant cap a condicions cada vegada més fredes i àrides. Serà a Fuente Nueva 3 on s'arribarà al màxim d'aridesa i fred, fa 1,3 milions d'anys, per a posteriorment, oscil·lar cap a condicions més favorables, humides i càlides. Això indica que les poblacions humanes més antigues del continent europeu, van ser capaces d'adaptar-se a les noves característiques ambientals que tenien lloc durant el Plistocè inferior, i sobreviure amb un clima i un paisatge diferents.

Referència bibliogràfica:

Sánchez-Bandera, C., Oms, O., Blain, H.-A., Lozano-Fernández, I,, Bisbal-Chinesta, J.F., Agustí, J., Saarinen, J., Fortelius, M., Titton, S., Serrano-Ramos, A., Luzón, C., Solano-García, J., Barsky, D., Jiménez-Arenas J.M. (2020) New stratigraphically constrained palaeoenvironmental reconstructions for the first human settlement in Western Europe: The Early Pleistocene herpetofaunal assemblages from Barranco León and Fuente Nueva 3 (Granada, SE Spain). Quaternary Science Reviews, 106466. doi.org/10.1016/j.quascirev.2020.106466.

Fonts: Nota de premsa de l'IPHES / Nota de premsa de la UGR.

L'herpetofauna prehistòrica de El Mirador al "Periódico de Atapuerca"

En la darrera edició del "Periódico de Atapuerca", el nº 105 de la publicació que edita mensualment la Fundación Atapuerca vinculada a les excavacions realitzades en el conjunt de jaciments de la Sierra de Atapuerca, s'ha fet difusió de la nostra última publicació sobre la diversa i rica herpetofauna recuperada en una egagròpila del Calcolític (Edat del Coure) provinent del jaciment arqueològic de la Cueva de El Mirador de Atapuerca.

Tesi doctoral - Biogeografia i impacte humà a les comunitats ibèriques d'amfibis i rèptils del Quaternari final

Després d'anys de treball en el programa de doctorat Erasmus Mundus en Quaternari i Prehistòria (Universitat Rovira i Virgili) i guiat pel meu director, el Dr. Hugues-Alexandre Blain, el vinent 23 de juny em tocarà exposar els seus fruits davant d'un tribunal doctoral. El composaran la Dra. Gloria Cuenca-Bescós, catedràtica de la Universidad de Zaragoza, el Dr. Josep Maria Vergès, de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social, i el Dr. Salvador Bailon, de l'Institut Écologie et Environnement du Centre National de la Recherche Scientifique de France. L'acte serà obert per videoconferència, demanant anticipadament accès al correu valtes@iphes.cat.

"La gran fartera de reinetes ibèriques", una història natural de l'Atapuerca de fa 4.500 anys

En el nou article que hem publicat des de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) a la revista "Journal of Archaeological Science: Reports" analitzem una gran, i a la vegada menuda, acumulació de més de 2.500 restes de microvertebrats, principalment herpetofauna, trobades amuntonades en un massa de 7,8 x 2,7 x 2,4 cm provinent del nivell de l'Edat del Coure (ca. 4.500 anys) de la Cova del Mirador d'Atapuerca (Burgos). Gràcies a l'estudi tafonòmic aquesta acumulació s'ha identificat com una egagròpila produïda per un mussol, plausiblement Bubo bubo o Strix aluco, que hauria depredat especialment sobre Hyla molleri, en un moment d'abundància estacional de reinetes ibèriques en el paisatge que envoltava la zona sud d'Atapuerca, segurament en la fase reproductiva de primavera. Si t'interessa l'article complet, pots demanar-me'l mitjançant el meu perfil de Researchgate, clicant sobre aquestes línies.

Resum: Els anurs, com les granotes i els gripaus, són ocasionalment molt abundants en els jaciments arqueo-paleontològics, representant més del 80% de les restes recuperades. Aquestes acumulacions s'han vinculat principalment al consum humà en el context arqueològic europeu, per la selecció preferent de les parts del cos i per la presència de cremades i, en menor mesura, de marques de tall (com en els jaciments de Chalain 3, Baume d'Ogens, Kutná Hora-Denemark). No obstant això, també hi ha registres d'acumulacions atribuïdes a esdeveniments catastròfics naturals (com a Bois-Roche). En aquesta investigació es presenta una tafocenosis de microvertebrats de dimensions reduïdes (7,8 × 2,7 × 2,4 cm) que conté 2.526 ossos, procedent de la Cova del Mirador d'Atapuerca (Burgos, Espanya) i contemporània a un enterrament calcolític adjacent (ca. 4500 BP). L'estudi taxonòmic ha identificat almenys 12 tàxons diferents, que inclouen un urodel, dos anurs, set rèptils escatosos i dos rosegadors. Les reinetes ibèriques, Hyla gr. H. arborea (Hyla molleri), constitueixen el 84% del conjunt. Les anàlisis tafonòmiques quantitatives i qualitatives s'han centrant en els ossos d'Hyla i mostren la presència de marques de trencament i digestió associades a la depredació animal, encara que en percentatges baixos i en graus lleugers o moderats. Per les seues característiques, l'acumulació del Mirador ha sigut identificada com una egagròpila produïda per un mussol de grandària mitjana-gran (categoria 2). El rapinyaire nocturn hauria caçat les preses durant un període humit a la primavera, quan es produeix la reproducció de les reinetes ibèriques, mostrant una possible evidència de depredació oportunista sobre un recurs estacional. Aquestes troballes ajuden a comprendre la importància dels anurs en les cadenes tròfiques de la Prehistòria, no sols entre els grups humans sinó també entre els depredadors no humans.

L'herpetofauna de Sèrbia a l'últim cicle glacial, un registre per explotar

El nou article, publicat a Journal of Quaternary Science Reviews i liderat pel company Mihailo Jovanović de l'IPHES, revisa el poc conegut registre dels amfibis i rèptils del Plistocè superior a Sèrbia i com li afectà el cicle climàtic de l'última fase glacial.

Resum: Sèrbia és un país situat en la Península Balcànica, amb un clima continental moderat. La l’elevada activitat tectònica de principis del Miocé va generar dues grans cadenes muntanyenques i va provocar la reculada de la mar Paratethys. Això va significar que la Península Balcànica es convertira en una cruïlla per a moltes espècies migratòries. Actualment, la majoria de les espècies d'Europa Central, juntament amb alguns tàxons mediterranis i fins i tot eurosiberians, es poden trobar a Sèrbia. El registre fòssil en coves ha revelat canvis en la fauna del Plistocé a l'Holocé. Hi ha evidències de que la configuració geogràfica distintiva als Balcans va donar lloc a moltes zones aïllades, el que permeté que grans espècies de mamífers, juntament amb els neandertals que hi vivien en la zona, trobaren refugi i sobrevisqueren més temps que a la resta d'Europa. Les millors associacions fòssils que contenen vertebrats de mida reduïda provenen de les coves de Baranica, Hadzi Prodanova, Pesturina i Smolucka. Sobre la base de les datacions disponibles, s'ha intentat encaixar-les en el context cronològic de la successió cultural Mosterià-Aurinyacià-Gravetià. Els nivells estratigràfics es corresponen amb la fase del MIS 5 al MIS 2 (és a dir, de 70.000 a 14.000 anys arrere). En aquest article es presenta una revisió de les troballes herpetofaunístiques de Sèrbia, i s'analitzen les dades recopilades. S'han utilitzat enfocaments estadístics, que inclouen l'agrupació jeràrquica i l'anàlisi de correspondència, en els conjunts fòssils d'amfibis i rèptils. Com el context associat no sol ser suficient, s'han utilitzat conjunts de mamífers de mida reduïda com a substitut comparatiu per a reconstruir el paleoclima i el paleoambient, mitjançant l'aplicació d'índexs taxonòmics d'hàbitat i del bioclima. L'anàlisi general revela que la composició herpetofaunística va experimentar un canvi substancial entre el MIS 3 i el MIS 2, quan es va produir una pèrdua de diversitat i la concurrència d'espècies adaptades a climes i entorns freds, d'acord amb el cicle glacial.

L'article complet està disponible al següent enllaç:

Jovanović, M., Bisbal-Chinesta, J.F., Ðurić, D., Bogićević, K., Nenadić, D., Agustí, J., Blain, H.-A., 2020. Pleistocene herpetofaunal studies in Serbia (Balkan Peninsula, SE Europe): State of the art and perspectives. Quaternary Science Reviews 233: 106235.