Reconstruïnt el clima i el paisatge dels neandertals de Buena Pinta, al cor de la serralada del Sistema Central ibèric, gràcies als amfibis i rèptils

Com bé coneixeran els lectors d'aquest blog, la Paleoherpetologia, és a dir, l'estudi dels amfibis i rèptils prehistòrics ens permeten, entre moltes altres coses, reconstruir el clima i el paisatge del passat. Això ens és especialment útil per a aquells períodes per als quals no disposem altres elements per al seu estudi o amb registres una mica problemàtics, a vegades fins i tot contradictoris entre ells. Així, l'herpetofauna ens serveix per a esclarir l'escenari paleoecològic, atenint-nos a un dels seus punts forts: són animals ectoterms, de “sang freda”, per la qual cosa són altament susceptibles a qualsevol canvi en el clima i en els hàbitats. Un dels moments de major interés per a la recerca paleoantropològica i arqueològica en la Península Ibèrica és l'estudi de les poblacions de neandertals, Homo neanderthalensis, del Plistocé superior o tardà, per a conéixer el seu estat abans de l'arribada dels humans anatòmicament moderns durant l'Estadi Isotòpic Marí 3 (MIS3 en les seves sigles en anglès), datat entre 60.000 a 27.000 anys abans del present. La cova de Bona Pinta forma part del Parc Arqueològic del Calvero de la Figuera, en el municipi de Pinilla de la Vall (Comunitat de Madrid), en la qual s'ha identificat una ocupació per grups de neandertals durant el Plistocé tardà i, al costat de les seues restes, centenars de fòssils d'altres animals amb els quals van conviure. És aquí on he pogut participar en una recerca per a estudiar els amfibis i rèptils de Bona Pinta i, a través d'ells, esclarir com era el paisatge que aquells neandertals van habitar i a quin clima es van enfrontar.

La seqüència del Plistocé Tardà del jaciment arqueològic de la Cova de Bona Pinta (Pinilla de la Vall, Madrid) ha proporcionat els següents vertebrats ectoterms: Salmo trutta, Alytes gr. A. obstetricans-almogavarii, Pelobates cultripes, Bufo spinosus, Epidalea calamita, Pelophylax perezi, Rana iberica, Testudines indet., Timon lepidus, Lacertidae indet. (de mida mitjana i gran), Anguis fragilis, Natrix maura, Coronella cf. C. austriaca, Colubridae/Psammophiidae indet. i Vipera cf. V. latastei. Tots aquests tàxons són presents en l'actualitat en el centre de la Península Ibèrica, amb representació a la Vall del Lozoya o en les seves àrees circumdants més pròximes. Els amfibis i rèptils suggereixen un clima entre bastant similar a molt més càlid (de +1,0 a +3,5 °C) que l'actual, amb major diferència sobre els valors moderns durant el mes més fred que durant el més càlid. Les precipitacions anuals eren més abundants (de +9 a +397 mm) que en l'actualitat. Els paisatges reconstruïts suggereixen el predomini d'ambients humits al llarg de tota la seqüència, composts principalment per hàbitats humits oberts (compresos principalment entre el 35,2 i el 45,5%) i ambients boscosos que inclouen des de matolls mitjans fins a formacions forestals (27,3-40,0%). Les zones aquàtiques i peri-aquàtiques (9,5-20,5%), com a rius o llacunes amb vegetació de ribera, també estan bastant ben representades, d'acord amb un dels pocs registres fòssils d'una granota aquàtica (P. perezi) en les localitats de Pinilla de la Vall, i la molt hipotètica aparició d'una tortuga d’aigua en la Capa 2. A més, la presència de truita comuna (Salmo trutta) també dona suport a la presència d'un riu madur caracteritzat per aigües fredes/temperades amb corrent constant. Totes aquestes dades suggereixen que tota la seqüència del Plistocé Tardà de la Cova Bona Pinta pot haver ocorregut durant un període entre temperat a càlid i humit, més probablement durant el començament de l'Estadi Isotòpic Marí 3 que durant el final de l'Estadi Isotòpic Marí 4, com s'havia suggerit anteriorment.

Nou article sobre l'herpetofauna del sud de Bèlgica i la seua evolució durant l'últim cicle interglacial-glacial

En un nou article liderat pel Dr. Hugues-Alexandre Blain, publicat a la revista Archaeological and Anthropolocial Sciences, l'equip de Paleoherpetologia del IPHES-CERCA i l'Institut Reial Belga de Ciències Naturals estudiem l'evolució de les comunitats d'amfibis i rèptils de Bèlgica.

El Mosa (Meuse en francès, Moûse en való, Maas en neerlandès) i les seues valls tributàries, en Valònia (el sud de Bèlgica), contenen nombrosos jaciments kàrstics del Plistocé tardà que han donat lloc a una de les majors col·leccions d'indústries lítiques neandertals i mosterianes d'Europa, però també ens han aportat una important representació de l’herpetofauna dels últims 150.000 anys. En l'actualitat, aquesta regió és un important corredor migratori nord-sud per a la flora i la fauna, generant rics biòtops transicionals. Les col·leccions quaternàries de l’Institut Reial Belga de Ciències Naturals (Brussel·les), amb materials fòssils provinents d’aquests jaciments del Mosa, s'utilitzen en el nostre nou article per a complementar el coneixement dels successius conjunts herpetofaunístics de Bèlgica durant l'últim cicle interglacial-glacial (els estadis isotòpics marins [MIS en anglès] 5 a 1). En total, s'han identificat 17 tàxons diferents (10 amfibis i set rèptils) provinents de 18 jaciments paleo-arqueològics en cova, tres dels quals representen al seu primer registre fòssil per a tota Bèlgica (el tòtil Alytes obstetricans, el gripau d’esperons Pelobates fuscus i la reineta europea Hyla arborea). En l’estudi de l’evolució de l’herpetofauna de la regió s’ha testimoniat que la serp d’Esculapi Zamenis longissimus, una espècie termòfila, s’hi documenta per primera vegada en l'Holocé (període atlàntic/subboreal) de Bèlgica, sense registre fòssil anterior.

Després del MIS 5, l’anterior interglacial amb un context climàtic semblant a l’actual, l'herpetofauna belga continuava sent raonablement diversa durant el MIS 3, però al llarg del MIS 2, que coincideix amb l’Últim Màxim Glacial, el moment més fred de l’anterior glaciació, només hi apareixen representats dos taxons d’herpetofauna: la granota roja, Rana temporaria, i un escurçó indeterminat, (Vipera sp.). Així mateix, al nostre article proposem reconstruccions paleoambientals i paleoclimàtiques a partir de les dades dels jaciments amb cronologies més ben estudiades i delimitades, utilitzant mètodes d’ecologia quantificada. Els paràmetres quantitatius calculats en aquest estudi proporcionen un nou context paleoecològic per a comprendre les condicions a les quals van haver d'enfrontar-se les successives espècies humanes en el nord-oest d'Europa durant l'últim cicle interglacial-glacial, des dels neandertals fins a les poblacions dels primers humans anatòmicament moderns que arribaren al nord-oest d’Europa continental.

Referència bibliogràfica:

Blain, H.-A., Martínez Monzón, A., Bisbal-Chinesta, J.F., López-García, J.M., Cousin, C., Folie, A. 2022. The last interglacial-glacial cycle in the Meuse Valley (southern Belgium) inferred from the amphibian and reptile assemblages: implications for Neanderthals and anatomically modern humans. Archaeological and Anthropological Sciences, 14. https://doi.org/10.1007/s12520-021-01481-3

La fauna de sang freda entre els neandertals de l'interior de la Península Ibèrica: nou article sobre el campament del Paleolític Mitjà de Navalmaíllo (Pinilla del Valle, Madrid)

Un nou estudi publicat a Quaternary Science Reviews i centrat en els peixos, amfibis i rèptils recuperats en el jaciment de l'abric de Navalmaíllo (Pinilla del Valle, Comunitat de Madrid) ens ha permès reconstruir el clima i el paisatge en el que es van moure els neandertals a l'interior de la Península Ibèrica.

El jaciment arqueològic de l'abric càrstic de Navalmaíllo, situat en la Serra de Guadarrama del Sistema Central Ibèric, ha sigut interpretat com a un campament de caça amb curtes i reiterades ocupacions per part de grups de neandertals, centrats principalment en la cacera de bòvids i cérvids de gran mida. Els neandertals, grans caçadors de la megafauna del Plistocé, tenien una adaptació selectiva als paisatges agrestos i boscosos, amb major abundància de recursos disponibles, per a així compensar parcialment la seua elevada taxa metabòlica basal i els seus costos energètics locomotors mitjançant la reducció del temps de cerca i l'augment de l'amplitud de la dieta.

Però no únicament s'han trobat en el jaciment de Navalmaíllo les restes de les preses caçades pels neandertals, sinó que també la seua excavació i estudi ha proporcionat fòssils de peixos (Salmo trutta i Cyprinidae indet.), gripaus (Bufo spinosus i Epidalea calamita), granotes (Rana cf. Rana iberica), tortugues (Testudo hermanni), saures (Blanus sp., Chalcides cf. Chalcides striatus i Lacertidae indet.) i serps (Malpolon monspessulanus, Natrix cf. Natrix astreptophora, Coronella sp., Coronella cf. Coronella girondica, Zamenis scalaris i Vipera cf. Vipera latastei) que hi convivien amb ells. A través dels mètodes de reconstrucció paleoclimática, gràcies a aquesta associació d'amfibis i rèptils, hem documentat que durant l'ocupació de l'abric pels neandertals el clima era molt més càlid que en l'actualitat, d’aproximadament 2,8 °C superior de mitjana anual, amb temperatures similars durant l'estiu però més altes durant la resta dels mesos. Les pluges eren lleugerament més abundants que en l'actualitat, al voltant de 180,6 mm més de precipitació anualment, amb un règim més contrastat durant l'any, d’hiverns més plujosos i estius més secs. S'observa un període d'aridesa de dos mesos durant l'estiu, que representa una duració similar a les condicions climàtiques actuals.

El paisatge l’hem reconstruït també gràcies als amfibis i els rèptils i ens mostren que estava constituït principalment per zones obertes de pasturatges secs i zones rocoses o pedregoses, que evolucionaven lateralment cap a prades humides, probablement prop de les zones aquàtiques i peri-aquàtiques, com a rius o estanys amb vegetació de ribera. Els ambients boscosos també estaven ben representats als voltants del jaciment, des de matolls de desenvolupament mitjà fins a formacions forestals. Els peixos completen aquesta reconstrucció documentant la presència d'un sistema fluvial pre-muntanyós ben desenvolupat, que es caracteritzava per aigües relativament fredes, permanents, oxigenades i en moviment.

Les noves dades mostren una discrepància amb la interpretació anterior realitzada a través de l'estudi de les restes de pol·len, que suggeria un entorn molt obert, amb menor presència de vegetació, i amb un clima fred per a aquest període. La nostra nova interpretació suggereix que l'ocupació neandertal de l'abric rocós de Navalmaíllo es va produir durant un període una cosa temperada i humit, probablement dins de l'última part de l'estadi isotòpic marí 5 (MIS 5), afavorint efectivament la presència d'una alta biodiversitat entorn del jaciment que hauria possibilitat la supervivència de la població humana.

L'article complet està disponible en el següent enllaç:

Blain, H-A., Laplana, C., Sánchez-Bandera, C., Fagoaga, A., Blanco Lapaz, Á., Martínez-Monzón, A., Bisbal-Chinesta, J.F., Moclán, A., Martín-Perea, D.M., Domínguez-García, Á.C., Álvarez-Vena, A., Sevilla, P., Ruiz Zapata, M.B., Gil García, M.J., Márquez, B., Huguet, R., Pérez-González, A., Arsuaga, J.L., Baquedano, E. 2022. A warm and humid paleoecological context for the Neanderthal mountain settlement at the Navalmaíllo rockshelter (Iberian Central System, Madrid). Quaternary Science Reviews, 293: 107727

Els amfibis i rèptils cantàbrics de El Juyo, una mirada a l'herpetofauna del nord de la Península Ibèrica al Plistocè final

Recentement des de l'equip de Paleoherpetologia de l'IPHES-CERCA, en col·laboració amb científics de la Universitat de Boston i de Pearl Harbor-Hickam, hem publicat un nou article (“Herpetological remains from the Lower Magdalenian site of El Juyo (Cantabria, Spain): the challenge of reconstructing climate and landscape from poorly diverse assemblages”) on estudiem un conjunt d'amfibis i rèptils cantàbrics del Plistocè final provinents del jaciment arqueològic de El Juyo, en la revista científica Historical Biology. El Juyo és una cova situada a uns 8 km a l'oest de la ciutat de Santander, a Cantàbria, on s'han descobert importants restes arqueològiques de diferents èpoques, des de l'Edat Mitjana i l'Edat del Bronze al Paleolític superior, en què destaquen les troballes d'ocupacions de grups humans magdalenians del final del Plistocè superior. Aquests hagueren de sobreviure en un entorn molt diferent a l'actual, fa entre 18.000 i 16.000 anys, molt influenciat encara per les últimes fases del període glacial, en què els humans assentats a la cova es dedicaven a la cacera de grans mamífers com el bisó europeu (Bison bonasus), el cavall salvatge (Equus ferus), el cérvol roig (Cervus elaphus), el porc senglar (Sus scrofa), la cabra alpina (Capra ibex) i el cabirol (Capreolus capreolus), alhora que competien per aquestas preses i altres recursos amb el lleó (Panthera leo), el lleopard (Panthera pardus), l'ós bru (Ursus arctos), el llop (Canis lupus) i la rabosa roja (Vulpes vulpes). En les excavacions arqueològiques, en què s'hi treballà sobre una àrea de més de 40 m², també es recuperaren restes d'altres animals de mida menor, como la fura de bosc (Mustela putorius) i la mostela (Mustela nivalis), a més de múltiples micromamífers, como eriçons (Erinaceus europaeus), talps (Talpa sp.), musaranyes (Sorex coronatus, Sorex minutus, Neomys fodiens, Neomys anomalus) i rosegadors (Arvicola cf. terrestris, Microtus oeconomus, Microtus agrestis/arvalis, Microtus nivalis, Pitymys pyrenaicus, Pliomys lenki, Apodemus sylvaticus/flavicollis). Però d'especial interés són les restes d'herpetofauna, d'amfibis i rèptils, que han estat identificades com a pertanyents a gripau comú (Bufo bufo s.l., assignat a Bufo spinosus), granota roja (Rana cf. temporaria) i escurçó (Vipera sp., a nivell específic Vipera aspis i/o Vipera seoanei).

És gràcies a aquest conjunt herpetofaunístic i per mitjà de diferents mètodes quantitatius que hem realitzat noves reconstruccions paleoclimàtiques i paleoambientals per a descriure amb més precissió com eren el clima i el paisatge en què viviren els humans del Magdalenià de El Juyo, que coincidiren en el temps amb un esdevenimentt climàtic d'enfredament abrupte conegut com a Dryas I. En els nostres resultats, tots els mètodes aplicats caracteritzen el clima com a més fred (entre -8,5 i -3,7°C de diferència respecte a l'actual) i sec (entre -415 i -344 mm de precipitacions que a hores d'ara), mentre que a les reconstruccions del paisatge ens suggereixen el predomini de zones obertes humides junt amb una representació alta de zones boscoses en les proximitats del jaciment. Açò ens assenyala que el clima al llarg del Dryas I era molt més fred i sec que a l'actualitat, tot i que la proximitat del mar podria haver mitigat en certa mesura la duresa del clima d'aquesta zona cantàbrica. El patró d'estacionalitat de les precipitacions ha canviat entre els períodes més fred del Dryas I i l'actualitat, passant de precipitacions més abundants al llarg de l'estiu a tindre les màximes a finals de la tardor i l'hivern. El nou article, a banda d'exposar els nostres resultats en les reconstruccions reconstruccions paleoambientals i paleoclimàtiques per a El Juyo, és també una reivindicació de la importància de les associacions d'herpetofauna amb escassa diversitat de taxons, moltes vegades menyspreades a la literatura científica per ser considerades com a "poc significatives", però que ens són fonamentals per a períodes crítics de la Prehistòria i poden aportar-nos dades importants als nostres coneixements i interpretacions del passat.

 

L'article està disponible en el següent enllaç:

Blain, H.-A., Sánchez-Bandera, C., Bisbal-Chinesta, J.F., Menschel, M., Pokines, J.T. 2023. Herpetological remains from the Lower Magdalenian site of El Juyo (Cantabria, Spain): the challenge of reconstructing climate and landscape from poorly diverse assemblages. Historical Biology, DOI: 10.1080/08912963.2022.2162396 

Nou llibre monogràfic sobre la cova de El Mirador d’Atapuerca

29 disciplines integren els estudis transdisciplinars realitzats per membres de l'equip de recerca d'aquest jaciment

“Prehistoric herders and farmers. A transdisciplinary overview to the archaeological record from El Mirador cave” és el títol del nou llibre monogràfic que s’acaba de presentar i que representa el manual més complet i actualitzat sobre el coneixement científic que proporciona aquest jaciment situat a la Sierra de Atapuerca (Burgos). Al llarg de les seves 392 pàgines, els més de 50 autores i autors proporcionem al lector un recorregut per diferents aspectes relacionats amb l'ocupació de la cova, l'organització econòmica i social dels grups de d’economia ramadera i agrícola, les característiques de l'entorn paleoecològic, així com d'altres aspectes de la vida quotidiana com la dieta, l'estat físic o la relació amb el món funerari.

El llibre consta de 18 capítols repartits en quatre blocs principals i està dirigit a estudiosos de l'arqueobotànica, la zooarqueologia, l'antropologia, la paleogenètica, la química analítica, la isotopia, l’estudi de la ceràmica i la indústria lítica.

Portada del nou llibre sobre la cova de El Mirador

A nivell personal, he participat redactant junt amb la Dra. Bañuls-Cardona el capítol dedicat a la microfauna vertebrada de El Mirador ("Small Vertebrate Accumulations from El Mirador Cave: A Climate and Ecological Analysis"), fent evident com els nostres descobriments en aquesta cova d’Atapuerca han permès catalogar-la com a una de les localitats de referència per al coneixement de les comunitats d’amfibis, rèptils i micromamífers de la Prehistòria Recent i la seua evolució des del Plistocè tardà a l’Holocè recent, tant en el context de la Península Ibèrica com a l’europeu.

Aquest llibre monogràfic està publicat per l’editorial Springer, dintre de la sèrie “Interdisciplinary Contributions to Archaeology” i en aquest cas ha estat editat per la Dra. Ethel Allué, professora de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i investigadora de l’IPHES-CERCA, la Dra. Patricia Martín, investigadora postdoctoral Maria de Maeztu a l’IPHES-CERCA i pel Dr. Josep Maria Vergès investigador a l’IPHES-CERCA i professor a la URV. 

L’obra que s’acaba de publicar és el resultat de la reunió científica que es va dur a terme l’any 2019 a les instal·lacions de l’IPHES-CERCA, justament l’any en què celebràvem els 20 anys d'excavació en el jaciment. En aquella reunió, organitzada pels propis editors del monogràfic, hi vam participar pràcticament totes les investigadores i investigadors involucrats en la recerca al jaciment, els quals van tenir l’oportunitat de presentar presencialment els resultats de la seva recerca multidisciplinària aplicada al registre arqueològic a la cova de El Mirador.

Alguns dels elements relacionats amb les pràctiques
agropecuàries i funeràries de El Mirador
Fotografia: Josep Maria Vergès / IPHES-CERCA

La cova del Mirador, un referent per a l’estudi de la implementació i desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia a l’interior peninsular

La cova El Mirador està situada a la vessant meridional de la Sierra de Atapuerca, dominant la vall mitjana del riu Arlanzón. Orientada cap al sud i amb una boca molt espaiosa, té un ampli control del territori que l’envolta. Aquesta característica és la que li confereix el seu nom. Els treballs d’excavació es van iniciar l’any 1.999 sota la coordinació d’un equip d’investigadors/es de l’IPHES-CERCA.

Entrada de la cova de El Mirador d'Atapuerca
Fotografia: Jordi Mestre / IPHES-CERCA

Les primeres ocupacions humanes documentades en el jaciment es remunten als 13.500 anys, quan grups humans de caça i recol·lecció magdalenians van utilitzar la cova per tal d’establir-hi el seu campament. Després d’aquesta fase d’ocupació, la cova va ser abandonada durant més de 5.000 anys, convertint-se en lloc de refugi per a llops, els quals van aprofitar les esquerdes generades per la caiguda de grans blocs a l’entrada per tal d’establir-hi els seus caus.

Fa uns 7.200 anys, grups neolítics especialitzats en la ramaderia i agricultura van irrompre a la submeseta nord a la recerca d’espais de pastura i terres de cultiu, colonitzant ràpidament les fèrtils terres de la vall de l’Arlanzón. Ràpidament, la cova de El Mirador va ser ocupada per aquestes comunitats per tal d’establir-s’hi i guardar els seus ramats, les quals van utilitzar la cova durant tot el Neolític i el Bronze Mitjà.

Amb l’aparició dels primers metalls durant el Calcolític es produeix un canvi important en relació a l’ús de la cova de El Mirador; la cavitat deixa de ser utilitzada com a hàbitat i d’estable de ramats, per tal de ser utilitzada com a cova sepulcral. Les primeres inhumacions, amb una antiguitat al voltant dels 4.700 anys, es realitzen en un sepulcre col·lectiu, amb més de 25 individus.

Nivell d'inhumació col·lectiva de Calcolític
Fotografia: Jordi Mestre / IPHES-CERCA

Posteriorment, durant el Bronze inicial i mig, fa uns 4.400 i 3.700 anys, les tombes passen a ser individuals i es documenta la pràctica del canibalisme, probablement de caràcter ritual. Per raons que encara no es coneixen, la cova va deixar de ser utilitzada per a finalitats sepulcrals, recuperant-se cap al 3.600 anys el seu ús d’hàbitat i d’estable. I va continuar essent així fins a aproximadament 3.200 anys, moment en el qual, la successió estratigràfica apareix tallada. En època contemporània, fins fa no gaire anys, continuà encara essent utilitzada per a pastors i com a estable ocasional de ramats.

En definitiva, el jaciment de El Mirador, amb els seus prop de sis metres de successió estratigràfica holocena, esdevé un jaciment fonamental per a l’estudi de la implementació i desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia a l’interior peninsular.

 

Un llibre dedicat a Miquel Guardiola

El llibre monogràfic sobre la cova de El Mirador d’Atapuerca està dedicat al company de l’IPHES-CERCA, Miquel Guardiola, membre de l’equip de recerca del jaciment i autor d’un dels capítols, el qual ha traspassat recentment.

 

Podeu trobar més informació del manual i del seu contingut a l’enllaç següent:

https://link.springer.com/book/10.1007/978-3-031-12278-1

Hyla meridionalis, nova presència de reineta meridional a la Comuntat Valenciana

Acaba de ser publicada una nota científica en el Boletín de la Asociación Herpetológica Española on es recullen les primeres observacions de la reineta meridional (Hyla meridionalis), per al sud de la Comunitat Valenciana, amb almenys tres poblacions establides al Baix Vinalopó, treball on ha participat el nostre company Emilio Rosillo de l'Associació Herpetològica Timon.

Encara que de primeres ens pot semblar una bona notícia, hi ha indicis que es tracta d'exemplars translocats, moguts des d'altres zones on ja està establida l'espècie i, per tant, no es corresponen amb poblacions generades per dinàmiques o processos naturals. Cal recordar el greu perill que suposa el moviment d'espècies d'amfibis des de les seues zones d'origen, ja que no solament poden competir i desplaçar a les espècies nadiues, sinó que a més poden actuar com a vectors de malalties infeccioses. També que la captura, tinença i traslocación d'espècies autòctones està totalment prohibida per llei i pot implicar fortes sancions.

Malgrat tot, també podria tractar-se d'una translocació accidental. La reineta meridional va estar present fins fa no massa temps, de manera natural, en altres zones no massa allunyades de les fronteres valencianes, en el sud-est ibèric. Tot això ens fa la situació encara més complexa d'interpretar. Veurem quina serà ara l'evolució a futur de les noves reinetes del Baix Vinalopó, que potser no haurien de estar allà, però no podem oblidar que en realitat Hyla meridionalis no és un amfibi d'origen ibèric sinó nord-africà, que arribà a la Península Ibèrica degut a diverses introduccions humanes durant la Prehistòria Recent.

Es pot consultar la nota científica en aquest enllaç:
https://www.herpetologica.org/.../BAHE33[D1124]GILABERT.pdf

Reineta meridional, Hyla meridionalis.

II Atles Herpetològic de la Comunitat Valenciana (Resum 2022)

Com l'any passat, des de l'Associació Herpetològica Timon oferim un resum del projecte científic més important en què està sumida actualment la nostra associació: la segona edició de l'Atles Herpetològic de la Comunitat Valenciana. Durant aquest any, ja amb menys restriccions de mobilitat a causa de la passada pandèmia de COVID19, hem pogut realitzar diferents mostrejos específics per part de socis de l'AHT, que conjuntament amb les dades rebudes dels voluntaris i col·laboradors, ha permès un augment substancial del coneixement l'herpetofauna, especialment en zones poc prospectades com algunes de l'interior.

 

Com es pot veure als mapes anteriors, durant aquest any s'han rebut cites de pràcticament tot el territori autonòmic, motiu per a alegrar-se. Tot i això, aquestes no es distribueixen de manera uniforme, i les quadrícules on els socis hem realitzat prospeccions intensives concentren la major part de les cites. De nou, segueix havent-hi zones de l'interior molt poc prospectades, cas de comarques com el Racó d'Ademús (amb només 2 cites a tot l'any), el Maestrat i la Tinença de Benifassà. Aquestes són zones muntanyoses de gran interès per la presència d'espècies escasses a la resta de la C. Valenciana com Coronella austriaca o Podarcis muralis, pel que cal destinar-les una major atenció. La província d'Alacant es troba més ben prospectada, tot i que encara hi ha zones amb molts forats d’informació, com la Marina Alta i la Marina Baixa i algunes zones de l'interior sud de la província. Com es veu al mapa general, l'esforç més gran de prospecció segueix corresponent a les quadrícules costaneres, amb més població, mentre les interiors concentren menys cites de voluntaris i en gran part s'ha hagut de recórrer a prospeccions específiques per part de socis d'AHT.

Pel que fa al coneixement de la diversitat d'espècies presents a cada quadrícula del territori, veiem als mapes anteriors que s'ha augmentat el coneixement especialment en localitats de l'interior valencià. Mentrestant, a les comarques costaneres, malgrat l'alt nombre de cites rebudes, les cites d'espècies noves per quadrícula ha estat menor, ja que moltes de les quadrícules ja estan ben prospectades i suposem que s'hauran citat totes o la major part de les espècies presents. De nou, queda clara la necessitat d'un major esforç de mostreig per les nostres comarques interiors, per a la qual cosa sol·licitem un esforç dels voluntaris i col·laboradors. Moltes d'aquestes zones, amb densitats de població baixes i una gestió agro-urbana del terreny menys intensiu que a la costa, allotgen les poblacions d'herpetofauna més abundants i diverses de la C. Valenciana. Per això és fonamental donar a conèixer el seu valor, davant de les múltiples amenaces que les aguaiten, com els projectes d'intensificació agrícola, la sobrepressió turística amb la introducció potencial de malalties, o la pèrdua d'hàbitats per la construcció d'infraestructures o de macroprojectes eòlics i fotovoltaics sense un control ambiental adequat.

 

Com a nota positiva, durant el 2022 les prospeccions dutes a terme per socis de Timon i voluntaris han permès descobrir noves poblacions de les tres espècies d'amfibis catalogades com a amenaçades: l’ofegabous (Pleurodeles waltl), el gripau d'esperons (Pelobates cultripes) i la granota pintada ibèric (Discoglossus galganoi). Destacar el cas d'aquesta última espècie, que juntament amb la tortuga d’estany (Emys orbicularis), són les úniques espècies autòctones valencianes catalogades com a "En Perill d'Extinció". Gairebé sense cites en l'última dècada i considerada doncs a la vora de l'extinció en territori valencià, per primera vegada en molts anys s'han trobat noves poblacions de D. galganoi durant 2022. Per tant, esperem poder comptar amb el suport de l'administració per seguir prospectant hàbitats adequats i augmentar el coneixement d'aquesta espècie durant el proper any, coneixement indispensable per protegir els seus hàbitats i proposar noves mesures de conservació. Finalment, per oferir una visió general de l'estat del projecte, al mapa següent es mostra el nombre d'espècies citades per quadrícula UTM 10Km, destacant en verd les quadrícules amb més de 10 espècies citades i emmarcant en vermell les quadrícules assignades a voluntaris:

Com es pot veure, a la major part de quadrícules del territori valencià s'ha complert l'objectiu d'arribar a citar almenys 10 espècies d'herpetofauna, a excepció de les comarques que  hem citat prèviament. Tot i això, l'ideal seria poder citar almenys entre 15-20 espècies per quadrícula, que són les que haurien de ser presents sense comptar possibles cites d'espècies exòtiques introduïdes. També es pot veure que algunes quadrícules assignades gairebé no presenten cites, la qual cosa indica la manca d'implicació d'alguns voluntaris, que és un tema en què també haurem de treballar. Tot i això són una minoria i podem felicitar-nos que la major part dels col·laboradors de l'Atles estan realitzant una magnífica tasca, tenint com a evidència l'ampli coneixement que hi ha a zones com el centre de la província d'Alacant o el sud de Castelló, amb un gran nombre de quadrícules assignades a voluntaris i amb alts nombre d’espècies registrades. En conclusió, amb l'estat actual del projecte, estimem encara un termini d'uns cinc anys per donar per tancada la fase de prospeccions i editar la versió final de l'Atles, en funció de l'esforç de prospecció que es puga fer a futur.

 

Durant l’any 2023 s'intentarà aconseguir una implicació més gran dels voluntaris en les prospeccions realitzades per socis de l'AHT, així com realitzar prospeccions intensives de quadrícules de tipus "bioblitz" en què socis i voluntaris puguin ajuntar-se per prospectar una zona d'interès determinada. Recordem que es poden consultar les dades de l'Atles amb més detall al visor que es troba disponible al següent enllaç . Per últim i més important, des de l'AHT i la coordinació de l'Atles agraïm sincerament la col·laboració de tots els socis, voluntaris i col·laboradors que han aportat alguna cita, ja que sense les seues aportacions desinteressades aquest projecte no seria possible. 

La meravella d'allò comú i vulgar

Moltes vegades ho tenim davant de nosaltres però ho ignorem. Ens centrem en coses més singulars, més vistoses, més exclusives. Però de vegades la meravella es troba en allò comú, en allò vulgar, en allò que normalment passa desapercebut. L'altre dia, en una vall dels Pirineus, ens trobàrem amb una d'eixes situacions. Dos lacèrtids, més concretament dues lacèrtides es barallaven per un lloc concret, un pam de sòl de terra i pedretes, sec i torrat pels rajos del Sol. A una banda, una femella de llangardaix àgil, Lacerta agilis, un dels rèptils més rars de la Península Ibèrica. A l'altra, una sargantana roquera, Podarcis muralis, una més del centenar d'individus que veuríem al llarg de la setmana. Les dues farcides d'ous. Fent un símil bíblic, David guanyà a Goliat i la Lacerta acabà fugint vessant amunt, mentre que la Podarcis hi restà, triomfant, sobre aquell simple quadradet de terra. En contra d'allò que la lògica d'herpeto-aficionat ens dictava, no seguírem la raresa pirinenca per fotografiar-la sinó que decidírem esperar els següents moviments de la comuna i vulgar sargantana roquera. Ens regalà una preciosa escena que és la delícia per a qualsevol naturalista: presenciàrem com des de zero construí el seu cau, una galeria excavada amb dedicació on, si tot li va bé, pondrà els seus ous i complirà amb el cercle de la vida. Quan pensàvem que ja no la veuríem més, perquè descansaria a l'ombra de la nova cavitat, lluny de l'escalfor solar que ja picava en les nostres esquenes, va emergir de nou a l'exterior, i des d'allà ens observà, en una posició que quasi desprenia una barreja d'orgull i determinació. Difícil ho tindrà qui decidisca foragitar-la del seu cau.

El nou Catàleg Valencià d’Espècies de Fauna i Flora Amenaçades: Discoglossus galganoi ara és Espècie en Perill d’Extinció i Pelobates cultripes Espècie Vulnerable

El 24 de febrer de 2022 ha eixit publicada en el Diari Oficial de la Generalitat Valenciana l’última modificació oficial del Catàleg Valencià d’Espècies de Fauna i Flora Amenaçades, on també es recullen les modificacions proposades per associacions mediambientals i conservacionistes, entre d’altres les formulades per nosaltres, l’Associació Herpetològica Timon. Així, pel que fa a l’herpetofauna i gràcies a la nostra proposta, la granota pintada ibèrica (Discoglossus galganoi) queda catalogada com a Espècie en Perill d’Extinció mentre el gripau d'esperons (Pelobates cultripes) passa a figurar com a Espècie Vulnerable, recuperant per tant la categoria de protecció de la que gaudia abans de l’anterior versió del catàleg.

Agraïm al personal tècnic de la Conselleria d’Agricultura, Desenvolupament Rural, Emergència Climàtica i Transició Ecològica de la Generalitat Valenciana per tindre en consideració les nostres demandes, i esperem que en la redacció i aplicació futura dels respectius plans de conservació i recuperació s’atenga als nous criteris publicats i es traduïsca en una millora de les poblacions valencianes d'aquestos dos amenaçats amfibis.

L'expansió del fong Batrachochytrium dendrobatidis per Catalunya i primers casos de mortalitat en granota comuna (Pelophylax perezi) i granota pintada mediterrània (Discoglossus pictus)

Recentment he participat en un nou article publicat al darrer volum de la revista Basic and Applied Herpetology, en que reportem els primers casos de mortalitat en amfibis anurs associats a la presència del fong Batrachochytrium dendrobatidis en quatre localitats diferents de Catalunya, que confirmen l'expansió d'aquest fong i de la seua incidència mortal. Tots els casos han estat confirmats per tècniques moleculars i també per mitjà d'anàlisis histològiques. Els individus infectats eren dues granotes pintades mediterrànies (Discoglossus pictus) de la província de Girona trobades en 2018 i 2020, una granota comuna ibèrica (Pelophylax perezi) de la província de Tarragona trobada en 2018, i una granota roja (Rana temporaria) de la província de Barcelona trobada en 2019.

És la primera vegada que s'hi confirma la mortalitat associada amb aquest patogen en D. pictus i P. perezi. A l'article es discuteix el paper del fong com a possible agent causant de la mort, en associació amb altres factors ambientals externs. Aquests resultats poden suggerir un augment recent de la incidència d'aquesta malaltia en el territori català. Alguns dels casos estudiats són especialment preocupants per la seua ocurrència propera a llocs on hi habiten espècies endèmiques d'amfibis amb distribucions extremadament reduïdes, com és el cas del tritó del Montseny, Calotriton arnoldi. Pots accedir a l'article clicant sobre la imatge inferior o sobre la referència bibliogràfica.

Mortalitat en granota comuna ibèrica (Pelophylax perezi) i mostra histològica del mateix individu.

Referencia bibliogràfica:

Martínez-Silvestre, A., Velarde, R., Marschang, R.E., Iago Pérez-Novo, I., Bisbal-Chinesta, J.F., Thumsová, B., Bosch, J. 2021. First record of amphibian mortality associated with the fungus Batrachochytrium dendrobatidis in Catalonia (NE Spain). Basic and Applied Herpetology, 35.