dijous, 13 de setembre de 2018

Callinectes sapidus - El cranc blau, la nova espècie invasora

Vingut de les costes atlàntiques americanes, des del Golf de Maine fins a l'Argentina. Aquest és l'origen del cranc blau, Callinectes sapidus, una nova espècie invasora que en pocs anys ha "envaït" moltes de les nostres platges, albuferes i marjals. Introduït per primera vegada a Europa a inicis del segle XX, concretament a l'estuari del riu Charanta, en plana costa occidental gal·la, ha viscut també una gran expansió al Mediterrani, on ha proliferat especialment a la zona del Mar Egeu. A la Península Ibèrica va començar la seua gran expansió fa pocs anys: fou a partir de 2013 quan començà una ràpida carrera des del Delta de l'Ebre, resseguint la costa valenciana fins arribar al litoral de l'Albufera de València l'any 2014. Des d'aleshores ha continuat avançant, tant cap a l'interior, colonitzant la pròpia llacuna de l'Albufera i la desembocadura del riu Xúquer, com cap al sud, a la zona de la marjal de Pego-Oliva.

Adult de cranc blau, Callinectes sapidus (L'Albufera de València, C. Valenciana).

Quin impacte pot suposar aquesta nova espècie invasora en els nostres ecosistemes? De moment encara és prompte per a estar-ne segur, però Callinectes sapidus és un cranc que pot arribar a tindre una mida considerable i una força en correspondència amb la seua grandària, no compta aparentment amb cap depredador potencial quan són adults i és un omnívor totalment oportunista, que menja matèria vegetal com animal, viva com morta. Aquest gran cuirassat de cridaneres pinces blaves té tot el potencial per esdevindre un nou problema per a les nostres espècies autòctones, ja afectades per l'arribada prèvia d'altres invasors, com el cranc roig americà, Procambarus clarkii. Però hi ha una gran diferència amb aquest i és el seu gran valor gastronòmic. Aquesta espècie és molt preuada als Estats Units d'Amèrica, on és considerada una delícia culinària. A Grècia i Turquia, on porta anys establit a les seues costes, també ha sigut incorporat als plats amb mariscs i pescat pels mariners locals. Aquesta pot ser una solució que ens permeta, com a mínim, controlar el creixement exponencial que pareix estar visquent el cranc blau, i de fet ja s'està comprant a bon preu el kilogram de Callinectes sapidus capturat a l'Albufera de València per la Comunitat de Pescadors del Palmar. Es més, les imatges que acompanyen aquesta entrada són precisament d'allí, d'una de les sèquies que connecten El Palmar amb la pròpia Albufera. Però, alhora, aquest aparent solució també pot suposar un nou perill, al crear interessos enfrontats entre aquells qui, com a espècie al·lòctona i invasora, pretendran eliminar-la del medi natural i uns altres que la veuran com una nova font d'ingressos econòmics.

Adult de cranc blau, Callinectes sapidus (L'Albufera de València, C. Valenciana).



dissabte, 18 d’agost de 2018

Les picades estiuenques dels mosquits

Els humans molt sovint creiem, gràcies al nostre antropocentrisme, que tots els mals del món estan ací per a "fotre'ns l'existència" expressament a nosaltres, com si no forem una part més de les milers d'interaccions tròfiques que es produeixen en qualsevol ecosistema terrestre, encara que a hores d'ara estiguem a la cim de qualsevol piràmide ecològica. I és que vegades se'ns oblida que qualsevol "molèstia natural" també afecta a altres éssers vius. 

Si hi ha precisament un tipus de "molèstia natural" que caracteritze l'estiu a l'àrea mediterrània són els mosquits. Aquestos invertebrats dípters (de dues ales) són capaços d'amargar-nos les vacances estivals amb les seues picades, sobretot a la nit. I ho fan concretament les femelles dels mosquits, que són hematòfagues perquè necessiten consumir sang d'animals vertebrats per a poder obtindre les proteïnes necessàries per al desenvolupament de la posta d'ous. Però nosaltres no som les seues úniques víctimes, de fet els mosquits existeixen des de molt abans que la Humanitat apereguera sobre aquest planeta i segurament continuaran quan nosaltres ja no estiguem rondant pel món.

Els qui ens dediquem a la fotografia d'herpetofauna de tant en tant podem capturar alguna d'eixes interaccions tròfiques co-protagonitzades per mosquits i no ser necessàriament nosaltres els altres co-protagonistes, amb el paper de víctima, tot i l'especial fixació que hi tenim per visitar punts d'aigua a la nit, amb el conseqüent atractiu que representem per a tota femella hematòfaga que hi haja pels voltants. N'és el cas que acompanya aquestes línies, protagonitzat per una femella de mosquit (familia Culicidae, possiblement de l'espècie Anopheles atroparvus) i una granota comuna Pelophylax perezi.

La granota es trobava immòbil al damunt de la vegetació fluvial d'un riu d'aigües temporals a la comarca catalana del Tarragonès, sense aparentment notar la picada que la femella de mosquit li estava efectuant a la seua esquena, absorbint-li la sang. Les males condicions de llum i la precarietat entre mantindre l'equilibri i no espantar a la granota no van permetre fer-hi cap meravella de foto, però sí aconseguir documentar gràficament l'escena

Femella de mosquit picant a una granota comuna, Pelophylax perezi (Tarragonès, Catalunya).

Detall d'una femella de mosquit picant a una granota comuna, Pelophylax perezi (Tarragonès, Catalunya).

Siga per raó del primer flash, a l'adonar-se de la meua presència, o siga per qualsevol altre motiu, la granota decidí que ja hi havia prou d'immobilitat voluntària i va endinsar-se a l'aigua entre les algues, deixant a la femella de mosquit flotant sobre la superfície però ja plena del líquid vital extret a l'anur. La segona i última foto és l'últim testimoni d'aquest troballa casual.

Moment de la fugida de la granota endinsant-se entre les algues aquàtiques.

Detall de la femella de mosquit surant a la superfície de l'aigua.


divendres, 17 d’agost de 2018

Nova aportació al coneixement de la distribució de la lluenta africana Scincopus fasciatus a Mauritània

La herpetologia valenciana està d'enhorabona, la nova fornada de joves dedicats a l'estudi dels amfibis i rèptils va pujant cada vegada més forta. Si l'altre dia parlàvem del treball liderat pel company Ángel Gálvez (Institut Cabanilles - Universitat de València) que suposava el re-descobriment del gripau d'esperons occidental (Pelobates cultripes) al Parc Natural de l'Albufera de València, després més de dues dècades sense cap cita, ara toca parlar d'un nou treball també liderat per un altre company valencià, canviant radicalment d'ambient i de continent per a endinsar-nos en les arenes africanes.

Al treball "On the presence of Scincopus fasciatus (Squamata, Scincidae) in Mauritania" publicat al darrer volum del "Boletín de la Asociación Herpetológica Española" (BAHE) l'equip liderat pel valencià Pablo Vicent-Castelló, del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid (MNCN-CSIC), ha aportat una nova cita d'aquesta espècie de lluenta africana, típica dels ambients saharians i sahelians, que té el seu límit de distribució occidental entre el Marroc i Mauritània, si bé les cites que es disposen en aquestos països de l'espècie són molt minses. De fet, aquest treball serveix per aportar la quinta cita dins de la literatura científica d'Scincopus fasciatus per a tot el territori estatal de Mauritània, efectuada amb l'observació d'un individu adult a l'extrem sud-oest del país, molt a prop de la frontera amb Senegal. I amb aquesta publicació els autors també ens adverteixen de la falta de coneixements reals que tenim de la distribució d'aquesta espècie, problemàtica que també podria ampliar-se a la majoria dels rèptils coneguts a l'Àfrica sub-sahariana.

Si voleu consultar el seu treball podeu entrar en la secció corresponent al volum 29(1) del BAHE a la web de l'Asociación Herpetológica Española o bé clicar al damunt de les següents línies:
Vicent-Castelló, P., Herrero-González, D., Rodríguez-Lozano, J.J., García-Antón, P., Sánchez-Vialas, A. 2018. On the presence of Scincopus fasciatus (Squamata, Scincidae) in Mauritania. Boletín de la Asociación Herpetológica Española, 29(1): 56-58 (In press).


dimecres, 15 d’agost de 2018

Redescobert el gripau d'esperons (Pelobates cultripes) al Parc Natural de l'Albufera després de 23 anys sense cites

El gripau d'esperons occidental, Pelobates cultripes, torna a ser un habitant del Parc Natural de l'Albufera després de 23 anys sense cap cita d'aquesta espècie. Tants anys desaparegut que fins i tot hi havia qui el donava per extingit. Però per sort no ha sigut aquest el cas. En el darrer volum del "Boletín de la Asociación Herpetológica Española" (BAHE), que acaba de ser publicat, el company Ángel Gálvez, juntament amb altres investigadors de l'Institut Cabanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València, ha publicat l'article "Primera cita de Pelobates cultripes en el Parque Natural de l'Albufera de Valencia desde 1995". En aquest treball es descriu el re-descobriment de l'espècie gràcies a la troballa les seues larves (capgrossos o cullerots) a una "mallada", punt d'aigua temporal que es forma a les dunes de la franja litoral de l'Albufera, molt sovint salobres. Les casuístiques d'aquesta troballa fan pensar que és fruit d'una recolonització des de dins del propi ambient d'aigües temporals dunars, perquè la mallada on foren localitzades les larves fou restaurada el 1998, tres anys després de les anteriors cites de Pelobates cultripes

Si voleu consultar el seu treball podeu entrar en la secció corresponent al volum 29(1) del BAHE a la web de l'Asociación Herpetológica Española o bé clicar al damunt de les següents línies:

Gálvez, Á., Olmo, C., Alambriga, I., de Manuel, B., Armengol, X. 2018. Primera cita de Pelobates cultripes en el Parque Natural de l'Albufera de Valencia desde 1995. Boletín de la Asociación Herpetológica Española, 29(1): 157-159 (In press). 
http://www.herpetologica.org/BAHE/BAHE29(1)_2018_06_Cons05.pdf



dissabte, 4 d’agost de 2018

Lacerta agilis garzoni - Llangardaix pirinenc

El llangardaix pirinenc, Lacerta agilis garzoni, és una sub-espècie distribuida a una reduïda regió dels Pirineus, pertanyent a l'espècie euro-asiàtica de lacèrtid Lacerta agilis. Habita en prats sub-alpins assolellats que hi ha des del Massís del Carlit a l'Alta Cerdanya i l'alta vall del riu Arieja (Ariège) fins a les valls del nord i nord-est d'Andorra, penetrant per la Baixa Cerdanya a les collades de Toses i d'Alp així com a la Vall de Núria,  al Ripollès. A nivell d'espècie es tracta d'un dels rèptils amb una major distribució del món, que es distribueix de manera contínua des del centre-oest de França fins al llac Baikal, al centre-sud de Sibèria. Tot i que es coneixia la presència de Lacerta agilis als Pirineus des de 1894, la sub-espècie pirinenca fou descrita inicialment al 1975, en base als individus d'una única localitat, però fou discutida la seua validesa taxonòmica fins que recents anàlisis de cytocrom b van mostrar la seua diferenciació dins del gènere, tot i que inserida dins del clade occidental juntament amb les sub-espècies Lacerta agilis agilis i Lacerta agilis argus, clade que requereix encara d'una major precisió taxonòmica.

Femella de llangardaix pirinenc, Lacerta agilis garzoni (Andorra).

Femella de llangardaix pirinenc, Lacerta agilis garzoni (Andorra).

Femella de llangardaix pirinenc, Lacerta agilis garzoni (Andorra).

Femella de llangardaix pirinenc, Lacerta agilis garzoni (Andorra).

Femella de llangardaix pirinenc, Lacerta agilis garzoni (Andorra).


Es tracta d'un llangardaix de mida xicoteta, la més reduïda dels de distribució europea, en comparació amb els seus parents pròxims Lacerta bilineata, Lacerta viridis i Lacerta schreiberi, amb una mida corporal (sense comptar la cua) que mai supera els 10 centímetres. Degut a les especials condicions climàtiques originades per la seua distribució altitudinal, vinculada al pis subalpí entre els 1400 i els 2300 metres sobre el nivell de la mar, la seua activitat anual es veu reduïda als mesos de Maig a Setembre, iniciant-se les còpules a inicis de Maig i les eclosions de les postes es produeixen cap a les setmanes centrals d'Agost. Existeix dimorfisme sexual entre els llangardaixos pirinencs, sent el caràcter més visible la diferent coloració de les femelles, amb tonalitats grisenques, en contrast amb els mascles, que presenten coloracions verdoses i groguenques que es veuen accentuades en l'època de zel reproductiu.

Femella de llangardaix pirinenc, Lacerta agilis garzoni (Andorra).

Femella de llangardaix pirinenc, Lacerta agilis garzoni (Andorra).

Femella de llangardaix pirinenc, Lacerta agilis garzoni (Andorra).
 
Femella de llangardaix pirinenc, Lacerta agilis garzoni (Andorra).