Herp Trip - Final d'hivern al Piemont

Fa uns dies l'equip de Paleoherpetologia de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) vam estar uns dies a Torí, la capital italiana del Piemont, per a fer unes jornades de treball acadèmic convidats pel paleontòleg Massimo Delfino de la Università degli Studi di Torino (UNITO). Aprofitant la nostra estada, i gràcies als diversos membres de la Societas Herpetologica Italiana (SHI) que actuaren com a amfitrions, vàrem poder fer-hi unes curtes excursions de camp per a conèixer de primera mà l'herpetofauna que viu per aquelles contrades, als peus dels Alps.

No obstant això, érem molt conscients que en aquella regió els primers dies de març no són els millors per a veure amfibis i rèptils, menys encara després d'un hivern especialment sec en la zona del nord d'Itàlia. Aquest dèficit hídric era especialment visible a la vegetació, molt seca i groguenca, quan en aquestes alçades de l'any ja deuria començar a enverdir. 

La primera parada de la ruta fou a les muntanyes del nord de la ciutat de Biella, als primers contraforts dels Alps. L'objectiu era buscar algun vipèrid dels que hi viuen allà, però el mal oratge no ens acompanyava, amb temperatures encara massa baixes i un vent que anava poc a poc en augment. Per sort se'ns va creuar una xicoteta sargantana, que resultar ser un mascle de Zootoca carniolica. Aquesta sargantana de torbera, a diferència de la majoria de sub-espècies de Zootoca vivipara (menys Zootoca vivipara louislantzi) és ovípara i els estudis moleculars indiquen que té una història evolutiva pròpia molt llarga, que va divergir de la resta de Zootoca a un nivell molt basal, el que fa que siga proposada la seua categoria d'espècie.

Mascle de sargantana de Carniola, Zootoca carniolica (Piemont / Piemonte, Repubblica Italiana).

Mascle de sargantana de Carniola, Zootoca carniolica (Piemont / Piemonte, Repubblica Italiana).

A banda d'aquest mascle vàrem poder veure més individus, entre ells alguns juvenils, que corretejaven veloçment i desapareixien entre els grans rocs alpins.

Després d'unes quantes hores muntanya amunt, arribant fins als 1.700 metres d'altitud, decidírem iniciar el camí de tornada cap a la vall del Po, a veure si hi havia més sort en terres més planes. Així que ens dirigírem cap a uns prats amb tolls d'aigua temporals, zona de cria d'algunes espècies d'amfibis. A l'inici de la ruta, sobre unes pedres aïllades un grupet de sargantanes roqueres, Podarcis muralis, fugen de la nostra presència. Poc després, en el primer dels tolls inspeccionats es deixà veure uns escassos segons abans de desaparèixer entre el fang del fons un mascle de tritó comú, Lissotriton vulgaris meridionalis. A prop seu un altre mascle, en aquest cas de granota àgil, Rana dalmatina, botava entre les fulles caigudes dels arbres adjacents fins a entrar al propi toll.

Mascle de granota àgil, Rana dalmatina (Piemont / Piemonte, Repubblica Italiana).

Mascle de granota àgil, Rana dalmatina (Piemont / Piemonte, Repubblica Italiana).

A la resta dels tolls no aconseguim detectar-hi presència d'amfibis adults, però en canvi sí n'estaven plens de postes d'ous de Rana dalmatina.

Posta d'ous de granota àgil, Rana dalmatina (Piemont / Piemonte, Repubblica Italiana).

Posta d'ous de granota àgil, Rana dalmatina (Piemont / Piemonte, Repubblica Italiana).

I entre els matolls dispersos circumdants, adults i juvenils de llangardaix verd, Lacerta bilineata, termo-regulen la seua temperatura corporal a l'escalf del Sol de la vesprada.

Mascle adult de llangardaix verd, Lacerta bilineata (Piemont / Piemonte, Repubblica Italiana).

Amb la nit ja sobrevinguda, ens enfilem fins a les llomes que envolten la pròpia ciutat de Torí a la recerca de més amfibis, amb un objectiu especial: trobar la sub-espècie autòctona del tritó alpí, Ichthyosaura alpestris apuana, a una zona de tolls semi-permanents a l'interior d'una fageda periurbana.

La primera aturada és a un toll que recentment havia sigut recuperat per una associació mediambiental local com a punt de reproducció per a amfibis, ja que abans es trobava infestada d'espècies invasores, especialment de carpins daurats. Ara és el lloc on la població local de gripau comú europeu, Bufo bufo, es concentra per a reproduir-se. Desenes i desenes de mascles es congreguen a l'aigua esperant atraure amb els seus curts cants les femelles que, en menor quantitat, ronden per la zona. 

Mascle de gripau comú europeu, Bufo bufo (Piemont / Piemonte, Repubblica Italiana).

Amplexe de gripau comú europeu, Bufo bufo (Piemont / Piemonte, Repubblica Italiana).

A un segon toll hi trobem tres femelles gràvides de tritó alpí, Ichthyosaura alpestris apuana. La seua coloració resulta molt curiosa, amb un color de fons verd grisenc i de vegades contrastat amb taques d'un marró fosc, molt diferent al que presenten els individus ibèrics de la sub-espècie Ichthyosaura alpestris cyreni

Femella gràvida de tritó alpí, Ichthyosaura alpestris apuana (Piemont / Piemonte, Repubblica Italiana).

Femella gràvida de tritó alpí, Ichthyosaura alpestris apuana (Piemont / Piemonte, Repubblica Italiana).

Femella gràvida de tritó alpí, Ichthyosaura alpestris apuana (Piemont / Piemonte, Repubblica Italiana).

Femella gràvida de tritó alpí, Ichthyosaura alpestris apuana (Piemont / Piemonte, Repubblica Italiana).

Per a acomiadar-nos del lloc i de l'excursió nocturna, un últim mascle de granota àgil intenta passar desapercebut entre la molsa que creix a la base dels faigs.

Mascle de granota àgil, Rana dalmatina (Piemont / Piemonte, Repubblica Italiana).


Recompte d'espècies:
  - Lissotriton vulgaris
       - Lissotriton vulgaris meridionalis

  - Ichthyosaura alpestris
       - Ichthyosaura alpestris apuana
  - Rana dalmatina

Ophisaurus manchenioi, la nova espècie de llangardaix sense potes que va viure a Múrcia fa un milió d'anys

Els descobridors han dedicat la descoberta al paleontòleg Miguel Ángel Mancheño, primer director de les excavacions al jaciment murcià de Quibas, on ha aparegut.

La troballa evidencia que el sud-est de la Península Ibèrica va actuar com l'últim refugi ecològic d'espècies subtropicals d'Europa occidental.
Mandíbula o dentari esquerre (dalt) i vèrtebra dorsal (baix) d'Ophisaurus manchenioi, la nova espècie de rèptil àpode fóssil de Múrcia.

Hugues-Alexandre Blain, investigador de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES), en col·laboració amb Salvador Bailon del Museu Nacional d'Història Natural de Paris (MNHN), han descrit una nova espècie de llangardaix sense potes del gènere Ophisaurus, de la família dels ànguids com el vidriol, present actualment a la Península ibèrica. Les restes trobades són un maxil·lar, tres mandíbules, dos parietals, nombroses vèrtebres i un osteoderm. La troballa s'ha dedicat a Miguel Ángel Mancheño, professor de la Universitat de Múrcia i paleontòleg, antic director de les excavacions de Quibas (Abanilla, Múrcia), on van aparèixer les restes fòssils que han donat lloc a la nova espècie esmentada. Així, el nou llangardaix s'ha anomenat Ophisaurus manchenioi. En funció de les restes fòssils trobades, i del coneixement que es té dels animals actuals d'aquest tipus, es pensa que tindria uns 40 centímetres de longitud.

L’Ophisaurus està representat actualment per altres espècies que viuen en ambients tropicals i subtropicals del nord d'Àfrica (Marroc i Algèria), a nord-amèrica i al sud-est asiàtic. L'anàlisi paleobiogeogràfica del gènere mostra que apareix a Europa durant l’Eocè (fa entre 56 i 34 milions d'anys), i que va tenir la seua màxima extensió durant el Miocè (fa entre 23 i 5,3 milions d'anys). Durant el Pliocè (fa entre 5,3 i 2,6 milions d'anys) la seua distribució europea està restringida a la Mediterrània i després d'una supervivència més llarga en el sud de la Península ibèrica, que actuaria com a refugi, acaba per extingir-se fa sobre un milió d'anys amb el seu últim esment en el jaciment murcià de Quibas.

"Fins al moment, es coneixia la presència fòssil d'aquest gènere en altres jaciments del Plistocè inferior de la Península ibèrica com Barranco León i Fuente Nueva-3 (Granada), però no es disposava de l'element clau per comparar-lo amb les altres espècies fòssils que finalment han estat definides a partir d'un os del crani: el parietal", puntualitza Hugues-Alexandre Blain, investigador l'IPHES i coautor l'article científic en el qual es dóna a conèixer la troballa. "Osteològicament, aquesta nova espècie està més emparentada amb l'espècie fòssil Ophisaurus holeci del Miocè d'Alemanya i de la República txeca que amb el seu representant modern nord africà (Ophisaurus koellikeri)", afegeix. "Per això podem dir que es tracta d'una espècie relicta europea i que no procedeix d'una comunicació entre el Nord d'Àfrica i el Sud de la Península ibèrica", puntualitza.

Ophisaurus koellikeri, espècie actual del nord de Marroc (Foto: Antonio Gómez Mercador).

Per comparació amb les altres espècies actuals del gènere, es pot inferir que aquest rèptil tenia uns requeriments ecològics tropicals o subtropicals. La seua extinció a nivell d'espècie a la Península ibèrica i a Europa coincideix amb la desaparició progressiva de certs tàxons arboris subtropicals (Cathaya, Elaeagnus, Engelhardia, Eucommia, Liquidambar, Keteleeria, Nyssa, Sciadopitys, Symplocos, Pretoria, Parthenocissus, Pterocarya i Tsuga). "Conseqüentment, es pot dir que l'extinció d'aquest rèptil és contemporània amb la desaparició dels últims reductes amb condicions subtropicals (boscos càlids i humits) al sud d'Europa al voltant de fa 1,2 milions d'anys, durant un període de canvis climàtics molt importants conegut com la transició del Plistocè inferior a mig", observa Hugues-Alexandre Blain.

El jaciment paleontològic de Quibas (Abanilla, Múrcia) ha aportat des del seu descobriment el 1994 restes fòssils de més de 70 espècies del final del Plistocè inferior, de sobre 1 milió d'anys d'antiguitat. "Es tracta d'un jaciment càrstic la importància del qual rau en la gran diversitat faunística, en l’excel·lent conservació de restes i en la probabilitat de trobar evidències humanes", comenta Pedro Piñero, codirector actual de les excavacions a Quibas i col·laborador de l'IPHES.

Cal destacar la presència de restes de macacos, grans fèlids, linxs, raboses, bous mesquers, cabres, rinoceronts, daines, porcs espins, trencalòs, àguiles o ibis calamita, així com una llarga llista taxonòmica de petits vertebrats entre els quals s'inclouen eriçons, ratolins, rates cellardes, musaranyes, ratpenats, serps, escurçons, dragons, agàmids, etc. "La investigació dels restes trobades posa de relleu la importància d'aquest jaciment amb la presència de noves espècies desconegudes per a la ciència fins ara, com és el cas del nou llangardaix", assegura Pedro Piñero.

Jaciment paleontològic de Quibas, a Abanillas (Múrcia) (Foto: IPHES).

El material estudiat d'aquesta nova espècie va aparèixer l'any 2006, però, la revisió d'aquestes peces s'emmarca en el nou projecte, inscrit en el projecte d'investigació CGL2016-80000-P "Crisi climàtiques del Plistocè Inferior i Mitjà i la seua incidència en l'evolució de les comunitats de microvertebrats del llevant espanyol" i en el grup de recerca de l'IPHES Paleoecologia Humana del Plio Plistocè (PalHum). AGAUR-Generalitat de Catalunya, 2017SGR-859.


Referència bibliogràfica:

Hugues-Alexandre Blain & Salvador Bailon. 2019. Extirpation of Ophisaurus (Anguimorpha, Anguidae) in Western Europe in the context of the disappearance of subtropical ecosystems at the Early-Middle Pleistocene transition. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology. https://doi.org/10.1016/j.palaeo.2019.01.023


_______________________________

A new species of reptile: a lizard without legs that lived in Murcia one million years ago

The discoverers have dedicated the new species to the paleontologist Miguel Ángel Mancheño, first director of the excavations in the Murcian site of Quibas, where it has appeared.

The findings shows that the southeast of the Iberian Peninsula was the last ecological refuge for subtropical species in Western Europe.


Hugues-Alexandre Blain, researcher at IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), in collaboration with Salvador Bailon from the National Museum of Natural History in Paris (MNHN), have described a new species of lizard without legs of the genus Ophisaurus, family of the Anguidae as the slowworm, present today in the Iberian Peninsula. The remains found include: a maxilla, three jaws, two parietals, numerous vertebrae and an osteoderm. The find is dedicated to Miguel Ángel Mancheño, Professor and paleontologist from the University of Murcia and former director of the Quibas excavations (Abanilla, Murcia), where the fossil remains that gave rise to the new species are from. Thus, the new lizard has been named Ophisaurus manchenioi. Judging by the recovered fossil remains, and the knowledge of the current lizards of this type, it is thought to have about 40 centimeters length.

The genus Ophisaurus is currently represented by other species living in the tropical and subtropical environments of North Africa (Morocco and Algeria), North America and Southeast Asia. The paleobiogeographic analysis of the genus shows that it appeared in Europe during the Eocene (56 and 34 million years ago), and that it had its maximum extension during the Miocene (between 23 and 5.3 million years ago). During the Pliocene (between 5.3 and 2.6 million years ago), its distribution in Europe was restricted to the Mediterranean. It survived longer in the south of the Iberian Peninsula, which apparently acted as a refuge area. The species eventually became extinct one million years ago, with its last mention in the site of Quibas, in Murcia.

During the Pliocene (between 5.3 and 2.6 million years ago), its distribution in Europe was restricted to the Mediterranean. It survived longer in the south of the Iberian Peninsula, which apparently acted as a refuge area. The species eventually became extinct one million years ago, with its last mention in the site of Quibas, in Murcia.

“Until now, the fossil presence of this genus was known in other Early Pleistocene sites of the Iberian Peninsula, such as, Barranco León and Fuente Nueva 3 (Granada, Spain), but its key defining element -the parietal, a bone from the skull -was not available to compare it with the other fossil species defined from: this bone”, points out Hugues-Alexandre Blain, IPHES researcher and co-author of the scientific article that published the finding. “Osteologically, this new species is more closely related to the fossil species Ophisaurus holeci from the Miocene of Germany and the Czech Republic than to its modern North African representative (Ophisaurus koellikeri)”, he adds. “That is why we can say that it is a European relict species and that it does not come from a landbridge between North Africa and the South of the Iberian Peninsula”, he points out.

By comparison with the other extant species of the genus, it can be inferred that this reptile had tropical or subtropical ecological requirements. Its extinction at the species level in the Iberian Peninsula and in Europe coincides with the progressive disappearance of certain subtropical arboreal taxa (Cathaya, Elaeagnus, Engelhardia, Eucommia, Liquidambar, Keteleeria, Nyssa, Sciadopitys, Symplocos, Pretoria, Parthenocissus, Pterocarya and Tsuga). “Consequently, the extinction of this reptile is contemporary with the disappearance of the last haven with subtropical conditions (warm and humid forests) in southern Europe around 1.2 million years ago, during a period of very important climatic changes known at the transition from the Early to Middle Pleistocene”, notes Hugues-Alexandre Blain.

Since its discovery in 1994, the paleontological site of Quibas (Abanilla, Murcia) has yielded, the fossil remains from more than 70 species of the late Early Pleistocene, around 1 million years old. “It is a karstic site whose importance lies in the great diversity of fauna, excellent preservation of the remains and the possibility of finding human evidence”, says Pedro Piñero, current co-director of the excavations in Quibas and collaborator of IPHES.

Remarkable also is the presence of fossil bones from: macaques, large felids, lynxes, foxes, musk oxen, goats, rhinoceros, deer, porcupines, bearded vultures, eagles (or ibis), as well as a long taxonomic list of small vertebrates, including: hedgehogs, mice, dormice, shrews, bats, snakes, vipers, geckos and agamid lizards. “Research concerning these remains highlights the importance of this site, now with the presence of a new species previously unknown to the scientific community, as is the case of this new lizard,” says Pedro Piñero.

The studied material from this new lizard species was revealed from excavation campaign dating to 2006. Revision of these fossils is part of the new project, inscribed in the research project CGL2016-80000-P “Climatic crises of the Early and Middle Pleistocene and its incidence in the evolution of the microvertebrate communities of the Spanish Levante” and in the research group of the IPHES Human Paleoecology of Plio-Pleistocene (PalHum). AGAUR-Generalitat de Catalunya, 2017SGR-859.


Bibliographic reference:

Hugues-Alexandre Blain & Salvador Bailon. 2019. Extirpation of Ophisaurus (Anguimorpha, Anguidae) in Western Europe in the context of the disappearance of subtropical ecosystems at the Early-Middle Pleistocene transition. Palaeogeography, Palaeoclimatology, Palaeoecology. https://doi.org/10.1016/j.palaeo.2019.01.023

Voluntariat per a la creació de basses per a amfibis al Parc Natural del Túria


Els propers dies 3 i 10 de març, ambdós diumenge, es duran a terme treballs de restauració d'hàbitats per a amfibis a la Rambla Castellana del Parc Natural del Túria (València). És una activitat organitzada per la delegació valenciana de SEO/BirdLife que compta amb la col·laboració de l'Associació Herpetològica Timon, però que també està oberta a la participació de tota la ciutadania interessada en participar-hi.

Els treballs se centraran en la creació d'una gran bassa per a amfibis, en un espai en el que s'ha treballat molt per a eliminar la flora exòtica, residus i plàstics, a un entorn on realment escassegen aquest tipus d'ambients tan vitals per a granotes, renocs, gripaus i gripauets, i que són tan importants per a la connectivitat ecològica. Per a això, s'han organitzat dues jornades diferents:


  • Diumenge 3 de març: creació d'una bassa temporal per a amfibis a la Rambla Castellana.
  • Diumenge 10 de març: condicionament i naturalització de la bassa acabada de crear.


Les inscripcions es poden fer en els següents enllaços:



El documental "Reptiles valencianos" premiat a la segona edició del certamen audiovisual Medi


El passat dimecres va tindre lloc el lliurament dels guardons de Concurs Medi, de documentals de medi ambient, organitzat per la regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament de l’Alcúdia. A l’acte va assistir el diputat de l’àrea de Medi Ambient de la Diputació de València, Josep Bort, el regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament de l’Alcúdia, Paco Sanz, i la regidora d’Educació Pilar Huertas.

Per segon any consecutiu el segon premi ha estat per al nostre company Javier Burgos, amb el documental "Reptiles valencianos" on retrata la part escatosa de l'herpetofauna del nostre país i parla també dels treballs que portem a terme des de l'Associació Herpetològica Timon, en especial els rescats de fauna atrapada a efectes-trampa. Ha estat guardonat també amb 450 euros.



L'any passat, com s'indica, també va ser guardonat Javier Burgos amb la segona posició, pel documental "Anfibios valencianos".



La primera posició d'enguany se l'ha emportada el realitzador Toni Lucas, amb "Fam de terra". El documental, centrat en Carcaixent, tracta la progressiva desaparició del paisatge citrícola valencià i s’ha endut el primer premi del certamen audiovisual, dotat amb 700 euros.  El tercer classificat ha estat el documental “Paisatges del Maestrat”, dotat amb 250 euros. El realitzador Juanmi Ponce descobreix aquesta comarca històrica en risc de despoblament des d’un punt de vista social, cultural i ambiental.

En l’acte de lliurament dels premis, que ha tingut lloc dimecres 30 de febrer a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia, el jurat ha destacat la diversitat temàtica de les obres premiades, així com el nivell qualitatiu dels 10 treballs que s’hi han presentat. El jurat del concurs ha estat conformat per professionals del sector audiovisual, provinents del mitjà de comunicació Samaruc Digital, així com de representants d’organitzacions ecologistes, com ara Xúquer Viu, Ecologistes en Acció, Acció Ecologista-Agró i de la Diputació de València.

Els altres treballs premiats poden visualitzar-se en el portal del Concurs de Medi en Youtube: https://www.youtube.com/channel/UCyGBsrCyrRKodhyIutyAPdQ/videos 


Branquiosaures, els "amfibis" neotènics del Permocarbonífer laurasià

Els amfibis que coneguem actualment, més correctament anomenats com lissamfibis, tenen els seus orígens amb certa seguretat als inicis del Triàsic (assumint que Gerobatrachus hottoni del Permià inicial és un parent proper però no un vertader lissamfibi) i s’estengueren al llarg del Mesozoic arreu del nostre planeta conjuntament amb la resta de la fauna terrestres del moment, entre ells els dinosaures i els primers mamífers. Però abans de la seua aparició ja hi existia una amplíssima varietat de formes de vida tetràpodes (és a dir, d’animals amb quatre extremitats) que compartien moltes característiques amb els futurs lissamfibis, dels que en són els seus predecessors més directes.

La llista de “formes amfíbies” de tetràpodes del Paleozoic tardà, del Devonià final al Permià, és llarga i en constant canvi, segons se succeeixen els descobriments paleontològics i les novetats taxonòmiques. Compartien amb els actuals urodels, gimnofions i anurs la necessitat de tornar a l’aigua per a reproduir-se perquè, a diferencia dels avantpassats tetràpodes amniotes dels sinàpsids (mamífers) i sauròpsids (rèptils i aus actuals), no havien desenvolupat un ou capaç de sobreviure fora del medi aquàtic sense perill d’assecar-se, així com també requerien d’un estat de desenvolupament larvari estrictament aquàtic. No obstant això, aquest fet no va impedir que moltes d’aquestes espècies, una vegada arribades a l’estadi adult, foren animals plenament terrestres, algunes de les quals presentaven grans osteoderms protectors a mode d’armadura corporal. Fins i tot un dels seus grups més derivats, els integrants de la família Trematosauridae del Triàsic, eren gran caçador de peixos al medi marí, sent els únics “amfibis” que s’han adaptat plenament a una vida en un ambient d’aigua salada.

Però anem a centrar-nos en un grup de xicotets temnospòndils sorgit a finals del Carbonífer i que continuà existint al llarg del Permià, es a dir, de fa poc més de 304 milions d’anys a 251,9 milions d’anys en el passat. Es tracta dels branquiosaures (família Branchiosauridae), un grup de xicotets tetràpodes aquàtics que tenien algunes característiques que són comunes amb alguns dels amfibis actuals. Els branquiosaures presentaven un aspecte extern molt semblant al d’un tritó, amb ecomorfotips diferents adaptats a ambients de rierols o d’aigües tranquil·les. Però la seua característica més coneguda és que tots ells presentaven en l’estadi adult característiques típiques de la neotènia, és a dir, la retenció de caràcters típics de l’estadi larvari. Concretament presentaven brànquies externes en forma de denticles, que tenien part de la seua estructura parcialment ossificada, fet que ha ajudat a la seua preservació en el registre fòssil. La neotènia és una característica típica d’algunes espècies d’urodels actuals, sent el més paradigmàtic el cas de l’axolotl/ajolote (Ambystoma mexicanum), però que també es pot produir en espècies de la Península Ibèrica com Calotriton asper, Ichthyosaura alpestris, Lissotriton helveticus, Pleurodeles waltl i Triturus pygmaeus.

Els branquiosaures, dels que actualment es coneixen sis gèneres (Apateon, Branchiosaurus, Melanerpeton, Milnererpeton, Schoenfelderpeton i Tungussogyrinus) foren un grup especialment abundant en certs ambients d’aigües continentals de la Lauràsia del Permià, el supercontinent format per Euràsia i Laurèntia (el crató d’Amèrica del Nord) fins que, com a la major part de la vida en la Terra, foren aniquilats per l’extinció Permià-Triàsic de fa 251,9 milions d’anys. La fotografia que acompanya aquestes línies és d’un adult de branquisaure del gènere Apateon, del Permià inicial germànic. El fòssil permet veure la configuració anatòmica, fins i tot preservant parcialment les parts toves del cos, així com també l'empremta de les brànquies neotèniques a la part posterior del crani.

Apateon sp., branquiosaure del Permià inicial d'Alemanya.

El grau de preservació d’aquest tipus de fòssils pot arribar fins uns graus suficients com per a mostrar senyals de la coloració en vida de l’animal, com és el cas d’un individu adult de Melanerpeton tenerum de la Formació Börtewitz d’Alemanya. Aquest presentava una coloració clapejada de contrast entre fosc i clar al seu dors mentre que ventralment era clara i uniforme, una coloració que actualment presenten molts urodels. Aquest descobriment fou presentat per Ralf Werneburg a l’article “Timeless design: colored pattern of skin in early Permian branchiosaurids (Temnospondyli: Dissorophoidea)”, publicat el nº 27 de la revista Journal of Vertebrate Paleontology, l’any 2007.