Dinosaures del passat i sargantanes del present al jaciment d’icnites de la Rambla de Tambuc (Millares, La Canal de Navarrés)

A l’interior valencià, concretament al nord de la comarca de La Canal de Navarrés i dins del terme municipal de Millares es troba el jaciment d’icnites de la Rambla de Tambuc, dividit al seu temps en els sectors "Tambuc Est" i "Tambuc Oest". Es tracta del jaciment icnològic, es a dir, de petjades fossilitzades, més important en territori valencià i un dels més importants a nivell de la Península Ibèrica i està protegit amb categoria de Bé d’Interés Cultural (BIC). 

Sector "Tambuc Est", jaciment icnològic de La Rambla de Tambuc (Millars, La Canal de Navarrés).

La visita del jaciment ens apropa al món del Cretaci Superior (Santonià-Campanià, entre 86,3 a 77,1 milions d’anys), quan aquestes terres del massís del Caroig eren una gran planura litoral que s’inundava segons els cicles de les marees i per la qual diferents espècies de dinosaures es desplaçaven. Totes les icnites identificables d’aquest gran jaciment, més de 400 tot i que sols menys de la meitat conserven ben definida la seua forma tridàctila, pertanyen a dinosaures bípedes, teròpodes (carnívors) o ornitòpodes (herbívors), tots ells d’una mida entre reduïda i mitjana. L’escala de mides de les petjades pot ser atribuïda a l’existència de diferents espècies dins d’aquestos grups o bé també a la representació d’individus de diferents edats i estadis de creixement d’una o més espècies. 

Icnita de dinosaure teròpode de La Rambla de Tambuc (La Canal de Navarrés, C. Valenciana).

Icnita de dinosaure teròpode de La Rambla de Tambuc (La Canal de Navarrés, C. Valenciana).

Icnita de dinosaure teròpode de La Rambla de Tambuc (La Canal de Navarrés, C. Valenciana).

Icnita de dinosaure ornitòpode de La Rambla de Tambuc (La Canal de Navarrés, C. Valenciana).

Entre les petjades de grans sauròpsids de la prehistòria, com ho foren els dinosaures, trobem corretejant en els nostres dies xicotets sauròpsids autòctons, com ho són les sargantanes. En l’estructura construïda per a la visualització de “Tambuc Est” se’n deixen veure les primeres, en aquest cas adults de sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), molt desconfiats davant la nostra presència i que a la mínima fugien roques amunt.

Mascle adult de sargantana ibèrica, Podarcis hispanica (La Canal de Navarrés, C. Valenciana).

Resseguint la rambla seca per a arribar a “Tambuc Oest” ens trobem amb una segona espècie de lacèrtid, la sargantana cendrosa d’Edwards (Psammodromus edwardsianus). Curiosament, aquest individu soleja tranquil, buscant el millor lloc per a termo-regular la seua temperatura corporal, tot i tenir-nos a escassa distància amb les càmeres enregistrant-lo. Situació que aprofitàrem, doncs rarament aquesta espècie permet tant de temps d’exposició i d’oportunitat per a fotografiar-lo.

Adult de sargantana cendrosa d'Edwards, Psammodromus edwardsianus (La Canal de Navarrés, C. Valenciana).

A escassos metres de distància i uns pocs minuts després, una cua de brillant coloració verda destaca entre la roca calcària. És l’atribut més identificable d’un nounat de sargantana ibèrica (Podarcis hispanica) que intenta passar desapercebuda sobre la pedra grisenca.

Juvenil de sargantana ibèrica, Podarcis hispanica (La Canal de Navarrés, C. Valenciana).

Ja en “Tambuc Oest” trobem la tercera espècie de sargantana. Només arribar-hi nosaltres, veiem com un adult de sargantana cua-llarga (Psammodromus algirus) fuig amb moviments erràtics de la zona de les icnites, descoberta i desprotegida, fins a una zona de matolls de romaní que li permeten tindre un cobertura de seguretat. Amb paciència ens apropem i aconseguim esbrinar el motiu de la seua malaptesa: la sargantana s’està empassant un ortòpter enorme que quasi no li cap a la boca. 

Adult de sargantana cua-llarga, Psammodromus algirus, depredant sobre un ortòpter (La Canal de Navarrés, C. Valenciana).

Al davant d'aquestes escenes u no pot evitar preguntar-se com seria la xicoteta herpetofauna del Cretaci Superior, quan els passos d’uns dinosaures sobre el terra mullat d’aigua marina van deixar les petjades que ens rodegen, petrificades pels miracles geològics. Perquè junt amb els dinosaures hi havia arreu dels ecosistemes terrestres del planeta un ampli ventall de sauròpsids, lepidosaures, arcosaures, pantestudins i un llarg etcètera, que ha quedat totalment a les fosques de la divulgació científica i de la socialització dels nostres descobriments per la llarga ombra que projecten els seus cosins llunyans dinosaurians. Qui sap si fa 80 milions d’anys, entre aquelles petjades fresques marcades al terra, hi corretejava un xicotet lepidosaure escatós cercant algun invertebrat que cruspir-se.



Herp Trip - Amfibiada de tardor

Les pluges de la tardor reinicien el cicle dels amfibis. Després dels mesos càlids i secs de l’estiu els aiguats de setembre i octubre són una benedicció que revifa la vida dels anurs amb la humitat i la baixada de temperatures. Aixina que reprenem el mateix camí que ja prenguérem a “l’amfibiada de primavera” i ens dirigim a les Terres de l’Ebre per a retrobar-nos amb el ressorgiment dels gripaus i granotes.

De camí identificàrem des de la carretera una xicoteta bassa abandonada, de la que rescatàrem un molt desmillorat, famèlic i flac tòtil o gripau paridor, Alytes obstetricans almogavarii.

Adult de tòtil, Alytes obstetricans almogavarii (Alt Camp, Catalunya).

Arribats a la comarca de la Ribera de l’Ebre esperem l’inici de la nit a la vora d’un abeurador on centenars de larves de tòtil completen la seua metamorfosi. En aquesta zona ja ens trobem dins de la distribució de la subespècie sud-oriental Alytes obstetricans pertinax.

Metamòrfic de tòtil, Alytes obstetricans pertinax (Ribera d'Ebre, Catalunya).

Amb la foscor iniciem el carrileig pels camins rurals, retirant els amfibis dels llocs més perillosos i evitant la seua mort aixafats per les rodes dels cotxes. En aquesta ocasió l’amfibi que més predomina sobre la resta amb la seua presència és el gripau d’esperons, Pelobates cultripes. Hi trobem desenes d’individus, adults i juvenils, immòbils tots ells enmig de la negror.

Juvenil i adult de gripau d'esperons, Pelobates cultripes (Ribera d'Ebre, Catalunya). 

Femella adulta de gripau d'esperons, Pelobates cultripes (Ribera d'Ebre, Catalunya).

Femella de gripau d'esperons, Pelobates cultripes (Ribera d'Ebre, Catalunya).

Femella de gripau d'esperons, Pelobates cultripes (Ribera d'Ebre, Catalunya).

Mascle de gripau d'esperons, Pelobates cultripes (Ribera d'Ebre, Catalunya).

Mascle de gripau d'esperons, Pelobates cultripes (Ribera d'Ebre, Catalunya).

En una de les ocasions ens trobàrem amb un mascle i una femella junts de Pelobates cultripes, el que ens permet veure el seu dimorfisme sexual.

Femella (esquerra) i mascle (dreta) de gripau d'esperons, Pelobates cultripes (Ribera d'Ebre, Catalunya).

Però també trobem una bona representació del gripau corredor, Epidalea calamita, aquestos sí molt més actius en comparació amb els anteriors, fent homenatge al seu nom comú.

Sub-adult de gripau corredor, Epidalea calamita (Ribera d'Ebre, Catalunya).

Juvenil de gripau corredor, Epidalea calamita (Ribera d'Ebre, Catalunya).

Molt més escàs és ací el gripau comú ibèric, Bufo spinosus. Als marges dels camins localitzàrem tres individus, tots ells mascles adults, i un únic juvenil.

Juvenil de gripau comú ibèric, Bufo spinosus (Ribera d'Ebre, Catalunya).

Mascle de gripau comú ibèric, Bufo spinosus (Ribera d'Ebre, Catalunya).

A les acaballes de la nit veiérem finalment dues espècies més d’anurs, fins ara absents. Primerament aparegué al bellmig d’una carretera asfaltada un gripauet mediterrani, Pelodytes hespericus, que retiràrem a una zona propera de canyes.

Adult de gripauet mediterrani, Pelodytes hespericus (Ribera d'Ebre, Catalunya).

Finalment, mentre ja empreníem el camí de tornada cap a casa ens creuàrem amb un juvenil de granota verda comuna, Pelophylax perezi, emergint d'un canyar.

Juvenil de granota verda comuna, Pelophylax perezi (Ribera d'Ebre, Catalunya).

I amb aquesta darrera troballa completàvem el llistat d’anurs de la zona, evidenciant-nos que efectivament les pluges havien despertat de nou el cicle vital de gripaus, gripauets i granotes.


Recompte d'espècies:
- Alytes obstetricans
   - Alytes obstetricans almogavarii
   - Alytes obstetricans pertinax
- Pelodytes hespericus
- Pelobates cultripes
- Pelophylax perezi
- Bufo spinosus
- Epidalea calamita



AHT: Redescobert el gripau d'esperons, Pelobates cultripes, a L'Albufera de València després de 23 anys sense registres

Després de més de 20 anys desaparegut, s'han tornat a detectar enguany exemplars de gripau d'esperons al parc natural valencià.

Biòlegs de l’Associació Herpetològica Timon (AHT) han redescobert la presència del gripau d’esperons, Pelobates cultripes, al Parc Natural de L'Albufera de València. Feia més de 20 anys que no hi havia registres de la presència de d’aquest amfibi a la zona, motiu pel qual se’l considerava extingit.

La troballa es va produir a la primavera d’enguany, en un estudi de la biodiversitat de les mallades dunars, concentracions temporals d’aigua dolça situades a la franja litoral del parc natural. "Durant la nostra investigació ens trobàrem per sorpresa amb capgrossos de gripaus d’esperons a una xicoteta mallada, fet que ens va alegrar perquè era la primera vegada que se’ls detectava després de 23 anys sense cap cita" assenyala Ángel Gálvez, membre de l’AHT i també investigador de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València. "Portàrem a terme un control del desenvolupament d’aquests capgrossos que ens confirmà que se tractava de Pelobates cultripes, estudi que finalment hem publicat a una revista científica". A més, posteriors visites a aquestes mallades han confirmat també la presència de gripaus d’esperons adults i l’existència d’una població estable.

Aquesta espècie de gripau, que té una gran capacitat per a excavar i soterrar-se gràcies als esperons que té en les seues extremitats posteriors, és un dels amfibis més amenaçats de la C. Valenciana, a causa de la destrucció dels ecosistemes i a la urbanització desmesurada de les zones dunars de la costa, un dels seus hàbitats preferits. També aquesta capacitat per a amagar-se subterràniament podria explicar la seua aparent desaparició de l’espai protegit, al tractar-se també d’un amfibi nocturn i de costums molt discrets.

"El redescobriment del gripau d’esperons, una espècie greument amenaçada, ens serveix per a confirmar la gran importància que hi té L'Albufera de València com a punt calent per a la conservació de la biodiversitat del nostre país, especialment en un grup tan desconegut per a la ciutadania com és el dels amfibis autòctons", indica Luis Albero, president de l’AHT. També ha incidit que "las fortes pluges dels darrers dies són un bona senyal per al seu futur immediat, perquè emplenaran de nou d’aigua dolça les mallades i així s’assegurarà que podran criar de nou sense problemes per la sequera que estàvem patint al llarg dels últims anys".

Adult de gripau d'esperons, Pelobates cultripes, a L'Albufera de València (Fotografia de Javi Burgos).





Herp Trip - Rèptils i amfibis als "Montes de León": l'herpetofauna cabreiresa

La Cabreira és una comarca lleonesa que està emmarcada dins del sistema muntanyós anomenat "Montes de León", format pels Montes Aquilanos, el Macizo de Peña Trevinca, la Sierra Segundera, la pròpia Sierra de Cabrera i la Sierra del Teleno, coronada pel gran monte Picu Talenu (el Teleno), que als temps dels àsturs i romans fou divinitzat i assimilat al déu llatí Mart (Mars Tilenus). La seua disposició geogràfica, que explica la seua peculiar història i que també ha permès la preservació de la llengua àstur-lleonesa amb el seu dialecte cabreirés, té la seua correlació a l'herpetofauna, els seus rèptils i els seus amfibis, que mostra una barreja d'espècies típiques del nord-est ibèric junt amb altres més influenciades pel clima mediterrani, a més d'espècies endèmiques i fins i tot poblacions relictes.

Aquesta entrada és una crònica d'un viatge estiuenc per a veure herpetofauna a Cabreira. Coincidí que foren dies molt càlids, pel que algunes espècies presents al territori no van ser trobades, com és el cas d'adults d'Alytes obstetricans i de Salamandra salamandra bejarae o la majoria de serps, incloent els escurçons existents allà (Vipera latastei i Vipera seoanei).

Comencem pels anurs. A la Cabreira allò més fàcil és trobar "ranas" a qualsevol punt d'aigua i així ens va passar. De les granotes vertaderes (Família Ranidae), destaca a tota Cabreira la gran abundància de granota ibèrica (Rana iberica), en detriment de la granota verda comú (Pelophylax perezi), que ací poc es mereix eixe adjectiu de "comú". Les granotes ibèriques habiten pràcticament a tots els punts d'aigua de la comarca, a excepció dels més contaminats o d'aquells localitzats dins de nuclis habitats. Les primeres les trobàrem a un xicotet rierol enmig d'un rebollar.

Adult de granota ibèrica, Rana iberica (Cabreira, Lleó).

Adult de granota ibèrica, Rana iberica (Cabreira, Lleó).

Juvenil de granota ibèrica, Rana iberica (Cabreira, Lleó).

Larva de granota ibèrica, Rana iberica (Cabreira, Lleó).

Les granotes verdes (ací poc) comunes també tenen una àmplia selecció de punts d'aigua, però eviten els rierols i els terrenys inclinats, on Rana iberica hi domina entre els anurs. Les majors concentracions de granotes verdes comunes les localitzàrem als trams d'aigues més tranquil·les del riu Eria així com als estancs i basses de las zones més baixes.

Adult de granota verda comuna, Pelophylax perezi (Cabreira, Lleó).

Arribada la nit és el moment dels altres anurs més abundants a Cabreira: els gripaus comuns ibèrics (Bufo spinosus), anomenats "tangue/tangues" o "sapu/sapos" en lleonés cabreirés. Amb la posta a l'horitzó occidental de l'inclement Sol d'agost comencen a emergir dels seus amagatalls, aprofitant la humitat ambiental generada per l'alta evaporació estival. Femelles de mida enorme es passegen indolents pels estrets caleyos (carrerons) de les aldees i les carreteres rurals, el que fa que per desgràcia siguen víctimes d'atropellaments i d'estúpids assassinats per ignorància supina, atribuint-los capacitats malèfiques a animals que són beneficiosos per a l'ecosistema. El primer individu de Bufo spinosus que hi trobàrem fou una femella molt gran, eixint amb la penombra del crepuscle del seu cau enmig d'un esbarzer, mentre esperàvem la foscor de la nit al costat d'un abeurador.

Femella adulta de gripau comú ibèric, Bufo spinosus (Cabreira, Lleó).

Amb la marxa a pas tranquil de la “sapa” i mentre s'enfosquia el cels, a l'abeurador i a la reguera contigua començaren a deixar-se veure els seus habitants. D'entre el substrat i les algues van emergir les “salamanquinas”, Triturus marmoratus i Lissotriton boscai, i les larves de “salamanca”, Salamandra salamandra bejarae.

Mascle adult de tritó marbrat, Triturus marmoratus (esquerra), i larva de salamandra comuna, Salamandra salamandra bejarae (dreta) (Cabreira, Lleó).

Mascle adult de tritó marbrat, Triturus marmoratus (Cabreira, Lleó).

Adult de tritó ibèric, Lissotrion boscai (Cabreira, Lleó).

Adult de tritó ibèric, Lissotriton boscai (Cabreira, Lleó).

El matí següent estigué protagonitzat pels lacèrtids, “llagartixas” i “llagartos”. Els primers a fer acte de presència són les “llagartixas llusitanas”, Podarcis guadarramae lusitanicus, es deixen veure termo-regulant pels murs de les cases de l'aldea, mentre que per terra es belluguen els seus nounats, cries amb pocs dies de vida.

Mascle adult de sargantana lusitana, Podarcis guadarramae lusitanica (Cabreira, Lleó).

Femella adulta de sargantana lusitana, Podarcis guadarramae lusitanicus (Cabreira, Lleó).

Nounat de sargantana lusitana, Podarcis guadarramae lusitanicus (Cabreira, Lleó).

Eixim als camps circumdants per a veure els "llagartos". Els moviments i sons entre les bardisses ens alerten de la presència de llangardaixos verd i negres de Schreiber, Lacerta schreiberi. En tot moment es van mostrar desconfiats i no van abandonar la protecció dels matolls punxeguts, però sí vam poder fer-los algunes fotos com a testimonis de la trobada.

Femella jove de llangardaix verd i negre de Schreiber, Lacerta schreiberi (Cabreira, Lleó).

Mascle adult de llangardaix verd i negre de Schreiber, Lacerta schreiberi (Cabreira, Lleó).

Femella adulta de llangardaix verd i negre de Schreiber, Lacerta schreiberi (Cabreira, Lleó).

Mascle adult de llangardaix verd i negre de Schreiber, Lacerta schreiberi (Cabreira, Lleó).

Mascle adult de llangardaix verd i negre de Schreiber, Lacerta schreiberi (Cabreira, Lleó).

Convivint amb els verd i negres ens trobàrem amb l'altre “llagartu”, el fardatxo o llangardaix ocel·lat Timon lepidus ibericus. Més atrevit que els seus congèneres, aquest mascle s'exposava amb certa cautela sobre un antic mur de separació de fites, però sempre atent als nostres moviments.

Mascle adult de fardatxo o llangardaix ocel·lat, Timon lepidus ibericus (Cabreira, Lleó).

Tornant a l'aldea, en una de les primeres cases, vàrem veure de nou una altra femella de Timon lepidus ibericus. Aquesta sí estava molt més acostumada a la presència humana i ens va permetre moltíssima més aproximació a l'hora d'afotar-la.

Femella adulta de fardatxo o llangardaix ocel·lat, Timon lepidus ibericus (Cabreira, Lleó).

Femella adulta de fardatxo o llangardaix ocel·lat, Timon lepidus ibericus (Cabreira, Lleó).

Però el camí de tornada ens va portar també un desagradable troballa. En el sender entre la vegetació d'un prat ens trobem mig cos d'una femella de vidriol o serp de vidre, Anguis fragilis. Havia estat assassinada amb un objecte tallant, segurament amb una aixada. Una altra mort innecessària. Les serp de vidre, ací anomenades “alicrán”, “alacrán” o “alicranzu”, són considerades per alguns vilatans de manera equívoca com animals molt verinosos i per aquest motiu colpejats fins a la mort. Un cas colpidor per a qualsevol persona acostumada a manipular-los, doncs pocs rèptils hi ha al món més inofensius que ells.

Femella adulta assassinada de vidriol o serp de vidre, Anguis fragilis (Cabreira, Lleó).

Decidírem anar-nos-en cap a la Cabreira occidental per a intentar veure l'animal més emblemàtic dels "Montes de León", el seu endemisme més important: la “llagartixa llionesa”, Iberolacerta galani. La sargantana lleonesa fou descrita l'any 2006 per Óscar Arribas, Salvador Carranza y Gaetano Odierna, una espècie que se separà de la resta del grup format per Iberolacerta martinezricai i Iberolacerta monticola al quedar-se aïllada als "Montes de León" per les conques fluvials del Duero i del Miño-Sil fa aproximadament 2 milions d'anys. Sobrevivint a les fluctuacions climàtiques de les glaciacions del Quaternari, que tingueren un gran impacto en aquesta regió muntanyosa, ha perviscut fins els nostres dies, però restringida a les seues zones més elevades.

Amb l'objectiu de trobar-la arribem al l'oest de Cabreira, limitant amb Galícia, poc abans del migdia. Resseguim un rierol que baixa des de les altures fins arribar al llit sec d'un antic llac glacial. Entre les roques emergides veiem córrer unes cridaneres sargantanes de colors vius. Són Iberolacerta galani.

Adult de sargantana lleonesa, Iberolacerta galani (Cabreira, Lleó).

Adult de sargantana lleonesa, Iberolacerta galani (Cabreira, Lleó).

Adult de sargantana lleonesa, Iberolacerta galani (Cabreira, Lleó).

Adult de sargantana lleonesa, Iberolacerta galani (Cabreira, Lleó).

Adult de sargantana lleonesa, Iberolacerta galani (Cabreira, Lleó).

Adult de sargantana lleonesa, Iberolacerta galani (Cabreira, Lleó).

Però no és l'únic lacèrtid que habita en aquesta zona. Una sargantana de Bocage, Podarcis bocagei, es deixà fotografiar unos pocs segons abans de desaparèixer en un racó ocult entre el pedruscall pissarrós.

Adult de sargantana de Bocage, Podarcis bocagei (Cabreira, Lleó).

A escassa distància, un nounat d'aquesta mateixa espècie fuig de nosaltres entre el substrat vegetal.

Nounat de sargantana de Bocage, Podarcis bocagei (Cabreira, Lleó).

Hem de caminar amb precaució per aquesta zona, doncs milers i milers de metamòrfics de Bufo spinosus estan emergint del llac proper i iniciant la seua dispersió.

Metamòrfic de gripau comú ibèrico, Bufo spinosus (Cabreira, Lleó).

Aquesta abundància de gripauets atrau molts depredadors. En pocs minuts de passeig per la riba ens creuem amb diverses “cuelebras” d'aigua, Natrix maura, que s'estaven afartant amb els xicotets anurs.

Adult de serp d'aigua, Natrix maura (Cabreira, Lleó).

Amb el Sol iniciant el seu descens cap a Ponent finalitzàrem aquest viatge amb l'objectiu complert de poder veure la “llagartixa llionesa”. No obstant, poc abans d'arribar al nostre punt d'origen a la Cabreira oriental tenim una nova funesta troballa: un exemplar sub-adult de serp de collaret ibèrica, Natrix astreptophora, atropellada.

Sub-adult de serp de collaret ibèrica, Natrix astreptophora (Cabreira, Lleó).

Tot i això, ens van quedar ganes de més i tornarem més aviat que tard per a continuar descobrint més dels seus rèptils i amfibis aixina com per a intentar trobar-nos amb una altra de les meravelles herpetològiques de Cabreira: la seua població relicta de serp d'Esculapi, Zamenis longissimus.


Llistat d'espècies:
Lissotriton boscai
- Triturus marmoratus
Salamandra salamandra bejarae
Alytes obstetricans
Rana iberica
Pelophylax perezi
Bufo spinosus
Anguis fragilis
Podarcis guadarramae lusitanicus
Podarcis bocagei
Iberolacerta galani
Lacerta schreiberi
Timon lepidus ibericus
- Natrix maura
Natrix astreptophora