El documental "Reptiles valencianos" premiat a la segona edició del certamen audiovisual Medi


El passat dimecres va tindre lloc el lliurament dels guardons de Concurs Medi, de documentals de medi ambient, organitzat per la regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament de l’Alcúdia. A l’acte va assistir el diputat de l’àrea de Medi Ambient de la Diputació de València, Josep Bort, el regidor de Medi Ambient de l’Ajuntament de l’Alcúdia, Paco Sanz, i la regidora d’Educació Pilar Huertas.

Per segon any consecutiu el segon premi ha estat per al nostre company Javier Burgos, amb el documental "Reptiles valencianos" on retrata la part escatosa de l'herpetofauna del nostre país i parla també dels treballs que portem a terme des de l'Associació Herpetològica Timon, en especial els rescats de fauna atrapada a efectes-trampa. Ha estat guardonat també amb 450 euros.



L'any passat, com s'indica, també va ser guardonat Javier Burgos amb la segona posició, pel documental "Anfibios valencianos".



La primera posició d'enguany se l'ha emportada el realitzador Toni Lucas, amb "Fam de terra". El documental, centrat en Carcaixent, tracta la progressiva desaparició del paisatge citrícola valencià i s’ha endut el primer premi del certamen audiovisual, dotat amb 700 euros.  El tercer classificat ha estat el documental “Paisatges del Maestrat”, dotat amb 250 euros. El realitzador Juanmi Ponce descobreix aquesta comarca històrica en risc de despoblament des d’un punt de vista social, cultural i ambiental.

En l’acte de lliurament dels premis, que ha tingut lloc dimecres 30 de febrer a la Casa de la Cultura de l’Alcúdia, el jurat ha destacat la diversitat temàtica de les obres premiades, així com el nivell qualitatiu dels 10 treballs que s’hi han presentat. El jurat del concurs ha estat conformat per professionals del sector audiovisual, provinents del mitjà de comunicació Samaruc Digital, així com de representants d’organitzacions ecologistes, com ara Xúquer Viu, Ecologistes en Acció, Acció Ecologista-Agró i de la Diputació de València.

Els altres treballs premiats poden visualitzar-se en el portal del Concurs de Medi en Youtube: https://www.youtube.com/channel/UCyGBsrCyrRKodhyIutyAPdQ/videos 


Branquiosaures, els "amfibis" neotènics del Permocarbonífer laurasià

Els amfibis que coneguem actualment, més correctament anomenats com lissamfibis, tenen els seus orígens amb certa seguretat als inicis del Triàsic (assumint que Gerobatrachus hottoni del Permià inicial és un parent proper però no un vertader lissamfibi) i s’estengueren al llarg del Mesozoic arreu del nostre planeta conjuntament amb la resta de la fauna terrestres del moment, entre ells els dinosaures i els primers mamífers. Però abans de la seua aparició ja hi existia una amplíssima varietat de formes de vida tetràpodes (és a dir, d’animals amb quatre extremitats) que compartien moltes característiques amb els futurs lissamfibis, dels que en són els seus predecessors més directes.

La llista de “formes amfíbies” de tetràpodes del Paleozoic tardà, del Devonià final al Permià, és llarga i en constant canvi, segons se succeeixen els descobriments paleontològics i les novetats taxonòmiques. Compartien amb els actuals urodels, gimnofions i anurs la necessitat de tornar a l’aigua per a reproduir-se perquè, a diferencia dels avantpassats tetràpodes amniotes dels sinàpsids (mamífers) i sauròpsids (rèptils i aus actuals), no havien desenvolupat un ou capaç de sobreviure fora del medi aquàtic sense perill d’assecar-se, així com també requerien d’un estat de desenvolupament larvari estrictament aquàtic. No obstant això, aquest fet no va impedir que moltes d’aquestes espècies, una vegada arribades a l’estadi adult, foren animals plenament terrestres, algunes de les quals presentaven grans osteoderms protectors a mode d’armadura corporal. Fins i tot un dels seus grups més derivats, els integrants de la família Trematosauridae del Triàsic, eren gran caçador de peixos al medi marí, sent els únics “amfibis” que s’han adaptat plenament a una vida en un ambient d’aigua salada.

Però anem a centrar-nos en un grup de xicotets temnospòndils sorgit a finals del Carbonífer i que continuà existint al llarg del Permià, es a dir, de fa poc més de 304 milions d’anys a 251,9 milions d’anys en el passat. Es tracta dels branquiosaures (família Branchiosauridae), un grup de xicotets tetràpodes aquàtics que tenien algunes característiques que són comunes amb alguns dels amfibis actuals. Els branquiosaures presentaven un aspecte extern molt semblant al d’un tritó, amb ecomorfotips diferents adaptats a ambients de rierols o d’aigües tranquil·les. Però la seua característica més coneguda és que tots ells presentaven en l’estadi adult característiques típiques de la neotènia, és a dir, la retenció de caràcters típics de l’estadi larvari. Concretament presentaven brànquies externes en forma de denticles, que tenien part de la seua estructura parcialment ossificada, fet que ha ajudat a la seua preservació en el registre fòssil. La neotènia és una característica típica d’algunes espècies d’urodels actuals, sent el més paradigmàtic el cas de l’axolotl/ajolote (Ambystoma mexicanum), però que també es pot produir en espècies de la Península Ibèrica com Calotriton asper, Ichthyosaura alpestris, Lissotriton helveticus, Pleurodeles waltl i Triturus pygmaeus.

Els branquiosaures, dels que actualment es coneixen sis gèneres (Apateon, Branchiosaurus, Melanerpeton, Milnererpeton, Schoenfelderpeton i Tungussogyrinus) foren un grup especialment abundant en certs ambients d’aigües continentals de la Lauràsia del Permià, el supercontinent format per Euràsia i Laurèntia (el crató d’Amèrica del Nord) fins que, com a la major part de la vida en la Terra, foren aniquilats per l’extinció Permià-Triàsic de fa 251,9 milions d’anys. La fotografia que acompanya aquestes línies és d’un adult de branquisaure del gènere Apateon, del Permià inicial germànic. El fòssil permet veure la configuració anatòmica, fins i tot preservant parcialment les parts toves del cos, així com també l'empremta de les brànquies neotèniques a la part posterior del crani.

Apateon sp., branquiosaure del Permià inicial d'Alemanya.

El grau de preservació d’aquest tipus de fòssils pot arribar fins uns graus suficients com per a mostrar senyals de la coloració en vida de l’animal, com és el cas d’un individu adult de Melanerpeton tenerum de la Formació Börtewitz d’Alemanya. Aquest presentava una coloració clapejada de contrast entre fosc i clar al seu dors mentre que ventralment era clara i uniforme, una coloració que actualment presenten molts urodels. Aquest descobriment fou presentat per Ralf Werneburg a l’article “Timeless design: colored pattern of skin in early Permian branchiosaurids (Temnospondyli: Dissorophoidea)”, publicat el nº 27 de la revista Journal of Vertebrate Paleontology, l’any 2007. 



Nou punt de reproducció del gripau comú (Bufo spinosus) al riu Xúquer

Trobar un nou punt de cria d'amfibis en un zona tan afectada pels impactes antròpics, d'origen humà, com és la Ribera del Xúquer sempre és una bona notícia. I més quan es tracta d'un punt de reproducció del gripau comú, Bufo spinosus, que ha patit els últims anys un procés de rarificació al nostre país, de vegades molt accentuat. Els últims dies de desembre de 2018 es va constatar la presència de diversos individus adults de gripau comú a les grans formacions semi-emergides de Ludwigia grandiflora que hi ha al paratge natural de La Xopera d'Algemesí, a la riba del riu Xúquer i molt a prop de la desembocadura del riu Magre. 

Formacions semi-emergides de Ludwigia grandiflora al riu Xúquer (Ribera Alta, C. Valenciana).

Mascle de gripau comú, Bufo spinosus, a una mata de Ludwigia grandiflora del riu Xúquer (Ribera Alta, C. Valenciana).

Aquest cas és prou curiós per l'aprofitament que fan els gripaus de les gran mates de Ludwigia grandiflora, una planta exòtica i invasora que recentment ha anat expandint-se pel Xúquer i que amenaça amb desplaçar les poques espècies autòctones de flora fluvial que encara resisteixen al principal riu valencià. Però els individus adults de Bufo spinosus han sabut aprofitar aquesta situació i utilitzen les mates de Ludwigia grandiflora com a punt de reproducció, gràcies a que aquesta planta frena la força de l'aigua i crea zones de corrents més tranquil·les, que els permet moure's sense perill de ser arrossegats riu avall i on també poden dur a terme la posta d'ous amb una major seguretat. Tocarà fer un seguiment d'aquesta situació i veure si es tracta d'un fet aïllat o altres poblacions d'amfibis de la Ribera del Xúquer també estan fent ús d'aquesta nova circumstància.

Mascles de gripau comú, Bufo spinosus, a una mata de Ludwigia grandiflora del riu Xúquer (Ribera Alta, C. Valenciana).

Formacions semi-emergides de Ludwigia grandiflora al riu Xúquer (Ribera Alta, C. Valenciana).

Mascle de gripau comú, Bufo spinosus, a una mata de Ludwigia grandiflora del riu Xúquer (Ribera Alta, C. Valenciana).


"Crònica d'un viatge herpetològic i naturalista en Costa Rica", a càrrec de Luis Albero (AHT i SVO)

El proper dissabte 12 de gener de 2019 es farà una xarrada a càrrec de Luis Albero, membre de l'Associació Herpetològica Timon (AHT) i Societat Valenciana d'Ornitologia (SVO), en la qual ens explicarà la seua experiència d'un mes buscant amfibis, rèptils i altres animals per les selves de Costa Rica. Es donarà un breu repàs de la biodiversitat d'aquest preciós país, consells útils per buscar rèptils, amfibis, aus i altres animals a la selva i es mostraran les espècies més destacades i interessants observades en el viatge.

L'acte tindrà lloc a les 18:00 al local de l'SVO al C/ Pintor Velázquez nº 3 de Burjassot, València.



L'última glaciació i l'escalfament climàtic postglacial canviaren la distribució dels amfibis i rèptils de la Península Ibèrica

Així ho demostra la revisió de més de 50 jaciments paleontològics i arqueològics de tota la Península Ibèrica datats en els últims 60.000 anys, des del Paleolític Superior a l'Edat del Bronze.

Els resultats plantegen la supervivència al terç nord peninsular, durant l'última glaciació, d'un grup d'espècies molt tolerants al fred, mentre que les regions centrals i meridionals van funcionar com a refugis per a les espècies més típiques d'ambients temperats i càlids.

Els investigadors de l'IPHES Josep Francesc Bisbal-Chinesta i Hugues-Alexandre Blain s'han valgut de l'aplicació de models estadístics per a correlacionar les troballes de rèptils i amfibis prehistòrics en jaciments ibèrics amb els canvis climàtics de la Prehistòria recent.


Herpetofauna del MIS3 (fa entre 60.000 a 26.900 anys) al sud de la Península Ibèrica, contemporània de les últimes poblacions de neandertals. D'esquerra a dreta: Testudo hermanni, Bufo spinosus, Epidalea calamita, Malpolon monspessulanus, Natrix maura, Coronella girondica, Timon lepidus i Vipera latastei. Paleoart de Marco Ansón.

En el nou treball dels investigadors Josep Francesc Bisbal-Chinesta i Hugues-Alexandre Blain de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), publicat recentment a la revista Journal of Quaternary Science Reviews, s'han abordat a partir del registre paleontològic i arqueològic els canvis de distribució a l'herpetofauna, que agrupa tant a amfibis i rèptils, de la Península Ibèrica durant els últims 60.000 anys. I és que el nostre territori és un dels més rics a nivell europeu en nombre d'espècies, en contrast amb el que passa en la majoria dels països europeus, especialment als situats més al nord, on la diversitat d'espècies és molt més baixa.

A tot el continent europeu el clima ha sofert canvis molt bruscs durant les últimes desenes de milers d'anys, en paral·lel a l'arribada dels primers Homo sapiens sapiens, a l'extinció dels neandertals, i a les importants transformacions culturals i migracions de les comunitats humanes que van finalitzar amb l'arribada de l'agricultura i la ramaderia i, finalment, amb el sorgiment de cultures urbanes. El registre prehistòric de la fauna també ha patit els efectes d'aquest canvi climàtic i, dins d'ell, els amfibis i rèptils han demostrat ser particularment sensibles perquè són molt susceptibles a les alteracions de temperatura a causa de la seua ectotèrmia, el que comunament coneixem com "sang freda".

Tradicionalment s'ha considerat la Península Ibèrica, al costat de les altres dues penínsules mediterrànies europees, com un refugi per a les espècies pròpies d'ambients càlids i temperats durant moments climàticament freds, com els succeïts a llarg de les passades glaciacions. Els estudis genètics realitzat els darrers anys confirmen aquesta teoria, al trobar-hi una major diversitat genètica entre les poblacions meridionals dels amfibis i rèptils europeus, decreixent aquesta segons s'avança cap al nord. No obstant això, fins ara no existia una aproximació a aquests canvis tan significatius des del registre fòssil prehistòric.

En la investigació realitzada pels investigadors Bisbal-Chinesta i Blain es presenta un acostament a la paleobiogeografia ibèrica de les diferents espècies ibèriques d'amfibis i rèptils durant els últims 60.000 anys, a partir d'una síntesi comparativa i de l'anàlisi estadística de les investigacions publicades en els últims anys de més de 50 jaciments arqueològics i paleontològics de tota la Península Ibèrica. En l'anàlisi realitzada, les associacions de paleoherpetofauna identificades han permès establir dues grans regions biòtiques durant el Plistocè tardà. La primera regió biòtica es va localitzar al centre i sud de la Península Ibèrica, sent les espècies termòfiles pròpies d'ambients i climes càlids, com la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) i el fardatxo o llangardaix ocel·lat (Timon lepidus), les més representatives en el registre fòssil. La segona regió biòtica estava formada per la façana atlàntica-cantàbrica i l'àrea ibèrica nord-oriental, dominada per espècies de tendències generalistes i tolerants a climes freds glacials, com la granota roja o vermella (Rana temporaria) i el vidriol o serp de vidre (Anguis fragilis), amb una absència significativa d'espècies típicament mediterrànies o d'ambients més temperats i climes més suaus.

No obstant això, després de l'última gran pulsació glacial va haver una concurrència sense precedents al nord de la Península Ibèrica de tàxons d'ambients humits i temperats, juntament amb espècies d'ambients més càlids, convivint alhora amb les mateixes espècies que anteriorment havien suportat els freds glacials. A partir de l'Holocè antic, iniciat fa uns 11.700 anys, noves espècies de rèptils que no comptaven amb registre paleontològic previ a la Península Ibèrica, com la serp d'Esculapi (Zamenis longissimus), van arribar a les regions del nord creuant a través dels extrems dels Pirineus, provinents dels refugis glacials de l'est de la Mediterrània. Finalment, i també al llarg de l'Holocè, es va produir la introducció a la zona mediterrània peninsular de noves espècies d'amfibis i rèptils originàries del nord d'Àfrica, com el camaleó comú (Chamaeleo chamaeleon), sent aquest l'últim canvi biogeogràfic significatiu ocorregut durant la Prehistòria, un fenomen que podem vincular possiblement als intercanvis humans entre aquestes dues regions a partir del Neolític gràcies als avanços en la navegació marítima.

En aquest nou treball es presenta una contribució determinant en la clarificació del paper de la Península Ibèrica, i especialment de les regions del sud, com un refugi per a les espècies més sensibles a les fases fredes glacials. També destaca la constatació mitjançant el registre fòssil de la ràpida colonització de les àrees septentrionals per les mateixes espècies termòfiles i higròfiles, abans refugiades a les regions meridionals, un volta havien finalitzat les fases climàtiques fredes. A més, es presenten models d'anàlisi estadística per als conjunts de diferents espècies, tant dins d'un mateix jaciment com a nivell regional i tant a nivell sincrònic com diacrònic.

La referència completa al article publicat és: