Els secrets que els mussols prehistòrics d'Atapuerca van deixar per a nosaltres

Sovint pensem en l'arqueologia com una disciplina que només recupera grans estructures o ferramentes de pedra, però a vegades la informació més valuosa prové de les restes més menudes i inesperades. En la cova d'El Mirador, situada en el complex arqueològic i paleontològic d'Atapuerca, l'equip d'investigadors de l'IPHES-CERCA hem aconseguit reconstruir part del trencaclosques del passat gràcies a unes singulars "càpsules del temps" orgàniques en forma d'egagròpiles. Estes boles de material d'origen animal parcialment digerit, expulsades per les aus rapinyaires nocturnes després d'alimentar-se, ens han permés viatjar fins a la transició entre el Calcolític i l'Edat del Bronze per a entendre com era la vida, el paisatge i el clima d'esta època de la Prehistòria Recent.

A diferència de la majoria de jaciments, on els ossos de la fauna més menuda, amfibis, rèptils i xicotets mamífers, apareixen dispersos i barrejats entre el sediment arqueològic, a la cova d'El Mirador es van recuperar entre l'any 2000 unes vint egagròpiles gairebé intactes. Estes restes contenen una quantitat extraordinària d'ossos d'amfibis, rèptils, ocells i xicotets mamífers que dos (o més) mussols de grandària mitjana va caçar fa mil·lennis. L'estudi detallat que acabem de publicar d'esta mostra ens ha revelat que la dieta de les rapinyaires nocturnes no era sempre la mateixa, sinó que canviava dràsticament segons l'estació de l'any, seguint els cicles de reproducció de les seues preses i la disponibilitat d'aliment en l'entorn.

El que fa que esta investigació siga realment fascinant és la connexió que hem aconseguit establir amb l'activitat humana. Els resultats suggereixen que l'impacte dels humans de la Prehistòria recent sobre el paisatge ja era tan significatiu en aquella època que va arribar a alterar el comportament dels animals. El procés d'antropització —la transformació de la natura per l'ésser humà— va obligar els mussols a adaptar la seua caça, decantant-se per preses menys "ideals" però més abundants segons el moment de l'any.

A més, gràcies a estes dades, hem pogut reconstruir el clima de l'Holocé amb una precisió, detectant períodes de més humitat entre el final de l'hivern i la primavera, que donaven pas a una major aridesa durant els mesos d'estiu. El nostre treball no només ens ajuda a entendre millor com funcionen els ecosistemes, sinó que també ens ensenya com els cicles naturals, com l'estacionalitat i els canvis en el comportament dels depredadors, poden influir en la nostra manera d'interpretar el passat climàtic.

Per a qui vullga aprofundir en esta anàlisi que fusiona arqueologia, biologia, etologia, estadística i Prehistòria, l'article el té disponible en accès obert de manera gratuïta en la revista Quaternary International:

Bisbal-Chinesta, J.F., Blain, H.A., Bañuls-Cardona, S., Rey-Rodríguez, I., Núñez Lahuerta, C., Allué, E., Expósito, I., Cuenca-Bescós, G., Vergès, J.M. 2026. Influences of seasonal prey availability and anthropogenic landscape on small-vertebrate based palaeoecological reconstructions: a case study from the mid-late Holocene transition at El Mirador cave (Sierra de Atapuerca, Spain). Quaternary International, Volume 761, 110186. 

Reconstruïnt el clima i el paisatge dels neandertals de Buena Pinta, al cor de la serralada del Sistema Central ibèric, gràcies als amfibis i rèptils

Com bé coneixeran els lectors d'aquest blog, la Paleoherpetologia, és a dir, l'estudi dels amfibis i rèptils prehistòrics ens permeten, entre moltes altres coses, reconstruir el clima i el paisatge del passat. Això ens és especialment útil per a aquells períodes per als quals no disposem altres elements per al seu estudi o amb registres una mica problemàtics, a vegades fins i tot contradictoris entre ells. Així, l'herpetofauna ens serveix per a esclarir l'escenari paleoecològic, atenint-nos a un dels seus punts forts: són animals ectoterms, de “sang freda”, per la qual cosa són altament susceptibles a qualsevol canvi en el clima i en els hàbitats. Un dels moments de major interés per a la recerca paleoantropològica i arqueològica en la Península Ibèrica és l'estudi de les poblacions de neandertals, Homo neanderthalensis, del Plistocé superior o tardà, per a conéixer el seu estat abans de l'arribada dels humans anatòmicament moderns durant l'Estadi Isotòpic Marí 3 (MIS3 en les seves sigles en anglès), datat entre 60.000 a 27.000 anys abans del present. La cova de Bona Pinta forma part del Parc Arqueològic del Calvero de la Figuera, en el municipi de Pinilla de la Vall (Comunitat de Madrid), en la qual s'ha identificat una ocupació per grups de neandertals durant el Plistocé tardà i, al costat de les seues restes, centenars de fòssils d'altres animals amb els quals van conviure. És aquí on he pogut participar en una recerca per a estudiar els amfibis i rèptils de Bona Pinta i, a través d'ells, esclarir com era el paisatge que aquells neandertals van habitar i a quin clima es van enfrontar.

La seqüència del Plistocé Tardà del jaciment arqueològic de la Cova de Bona Pinta (Pinilla de la Vall, Madrid) ha proporcionat els següents vertebrats ectoterms: Salmo trutta, Alytes gr. A. obstetricans-almogavarii, Pelobates cultripes, Bufo spinosus, Epidalea calamita, Pelophylax perezi, Rana iberica, Testudines indet., Timon lepidus, Lacertidae indet. (de mida mitjana i gran), Anguis fragilis, Natrix maura, Coronella cf. C. austriaca, Colubridae/Psammophiidae indet. i Vipera cf. V. latastei. Tots aquests tàxons són presents en l'actualitat en el centre de la Península Ibèrica, amb representació a la Vall del Lozoya o en les seves àrees circumdants més pròximes. Els amfibis i rèptils suggereixen un clima entre bastant similar a molt més càlid (de +1,0 a +3,5 °C) que l'actual, amb major diferència sobre els valors moderns durant el mes més fred que durant el més càlid. Les precipitacions anuals eren més abundants (de +9 a +397 mm) que en l'actualitat. Els paisatges reconstruïts suggereixen el predomini d'ambients humits al llarg de tota la seqüència, composts principalment per hàbitats humits oberts (compresos principalment entre el 35,2 i el 45,5%) i ambients boscosos que inclouen des de matolls mitjans fins a formacions forestals (27,3-40,0%). Les zones aquàtiques i peri-aquàtiques (9,5-20,5%), com a rius o llacunes amb vegetació de ribera, també estan bastant ben representades, d'acord amb un dels pocs registres fòssils d'una granota aquàtica (P. perezi) en les localitats de Pinilla de la Vall, i la molt hipotètica aparició d'una tortuga d’aigua en la Capa 2. A més, la presència de truita comuna (Salmo trutta) també dona suport a la presència d'un riu madur caracteritzat per aigües fredes/temperades amb corrent constant. Totes aquestes dades suggereixen que tota la seqüència del Plistocé Tardà de la Cova Bona Pinta pot haver ocorregut durant un període entre temperat a càlid i humit, més probablement durant el començament de l'Estadi Isotòpic Marí 3 que durant el final de l'Estadi Isotòpic Marí 4, com s'havia suggerit anteriorment.

Nou article sobre l'herpetofauna del sud de Bèlgica i la seua evolució durant l'últim cicle interglacial-glacial

En un nou article liderat pel Dr. Hugues-Alexandre Blain, publicat a la revista Archaeological and Anthropolocial Sciences, l'equip de Paleoherpetologia del IPHES-CERCA i l'Institut Reial Belga de Ciències Naturals estudiem l'evolució de les comunitats d'amfibis i rèptils de Bèlgica.

El Mosa (Meuse en francès, Moûse en való, Maas en neerlandès) i les seues valls tributàries, en Valònia (el sud de Bèlgica), contenen nombrosos jaciments kàrstics del Plistocé tardà que han donat lloc a una de les majors col·leccions d'indústries lítiques neandertals i mosterianes d'Europa, però també ens han aportat una important representació de l’herpetofauna dels últims 150.000 anys. En l'actualitat, aquesta regió és un important corredor migratori nord-sud per a la flora i la fauna, generant rics biòtops transicionals. Les col·leccions quaternàries de l’Institut Reial Belga de Ciències Naturals (Brussel·les), amb materials fòssils provinents d’aquests jaciments del Mosa, s'utilitzen en el nostre nou article per a complementar el coneixement dels successius conjunts herpetofaunístics de Bèlgica durant l'últim cicle interglacial-glacial (els estadis isotòpics marins [MIS en anglès] 5 a 1). En total, s'han identificat 17 tàxons diferents (10 amfibis i set rèptils) provinents de 18 jaciments paleo-arqueològics en cova, tres dels quals representen al seu primer registre fòssil per a tota Bèlgica (el tòtil Alytes obstetricans, el gripau d’esperons Pelobates fuscus i la reineta europea Hyla arborea). En l’estudi de l’evolució de l’herpetofauna de la regió s’ha testimoniat que la serp d’Esculapi Zamenis longissimus, una espècie termòfila, s’hi documenta per primera vegada en l'Holocé (període atlàntic/subboreal) de Bèlgica, sense registre fòssil anterior.

Després del MIS 5, l’anterior interglacial amb un context climàtic semblant a l’actual, l'herpetofauna belga continuava sent raonablement diversa durant el MIS 3, però al llarg del MIS 2, que coincideix amb l’Últim Màxim Glacial, el moment més fred de l’anterior glaciació, només hi apareixen representats dos taxons d’herpetofauna: la granota roja, Rana temporaria, i un escurçó indeterminat, (Vipera sp.). Així mateix, al nostre article proposem reconstruccions paleoambientals i paleoclimàtiques a partir de les dades dels jaciments amb cronologies més ben estudiades i delimitades, utilitzant mètodes d’ecologia quantificada. Els paràmetres quantitatius calculats en aquest estudi proporcionen un nou context paleoecològic per a comprendre les condicions a les quals van haver d'enfrontar-se les successives espècies humanes en el nord-oest d'Europa durant l'últim cicle interglacial-glacial, des dels neandertals fins a les poblacions dels primers humans anatòmicament moderns que arribaren al nord-oest d’Europa continental.

Referència bibliogràfica:

Blain, H.-A., Martínez Monzón, A., Bisbal-Chinesta, J.F., López-García, J.M., Cousin, C., Folie, A. 2022. The last interglacial-glacial cycle in the Meuse Valley (southern Belgium) inferred from the amphibian and reptile assemblages: implications for Neanderthals and anatomically modern humans. Archaeological and Anthropological Sciences, 14. https://doi.org/10.1007/s12520-021-01481-3

Els amfibis i rèptils cantàbrics de El Juyo, una mirada a l'herpetofauna del nord de la Península Ibèrica al Plistocè final

Recentement des de l'equip de Paleoherpetologia de l'IPHES-CERCA, en col·laboració amb científics de la Universitat de Boston i de Pearl Harbor-Hickam, hem publicat un nou article (“Herpetological remains from the Lower Magdalenian site of El Juyo (Cantabria, Spain): the challenge of reconstructing climate and landscape from poorly diverse assemblages”) on estudiem un conjunt d'amfibis i rèptils cantàbrics del Plistocè final provinents del jaciment arqueològic de El Juyo, en la revista científica Historical Biology. El Juyo és una cova situada a uns 8 km a l'oest de la ciutat de Santander, a Cantàbria, on s'han descobert importants restes arqueològiques de diferents èpoques, des de l'Edat Mitjana i l'Edat del Bronze al Paleolític superior, en què destaquen les troballes d'ocupacions de grups humans magdalenians del final del Plistocè superior. Aquests hagueren de sobreviure en un entorn molt diferent a l'actual, fa entre 18.000 i 16.000 anys, molt influenciat encara per les últimes fases del període glacial, en què els humans assentats a la cova es dedicaven a la cacera de grans mamífers com el bisó europeu (Bison bonasus), el cavall salvatge (Equus ferus), el cérvol roig (Cervus elaphus), el porc senglar (Sus scrofa), la cabra alpina (Capra ibex) i el cabirol (Capreolus capreolus), alhora que competien per aquestas preses i altres recursos amb el lleó (Panthera leo), el lleopard (Panthera pardus), l'ós bru (Ursus arctos), el llop (Canis lupus) i la rabosa roja (Vulpes vulpes). En les excavacions arqueològiques, en què s'hi treballà sobre una àrea de més de 40 m², també es recuperaren restes d'altres animals de mida menor, como la fura de bosc (Mustela putorius) i la mostela (Mustela nivalis), a més de múltiples micromamífers, como eriçons (Erinaceus europaeus), talps (Talpa sp.), musaranyes (Sorex coronatus, Sorex minutus, Neomys fodiens, Neomys anomalus) i rosegadors (Arvicola cf. terrestris, Microtus oeconomus, Microtus agrestis/arvalis, Microtus nivalis, Pitymys pyrenaicus, Pliomys lenki, Apodemus sylvaticus/flavicollis). Però d'especial interés són les restes d'herpetofauna, d'amfibis i rèptils, que han estat identificades com a pertanyents a gripau comú (Bufo bufo s.l., assignat a Bufo spinosus), granota roja (Rana cf. temporaria) i escurçó (Vipera sp., a nivell específic Vipera aspis i/o Vipera seoanei).

És gràcies a aquest conjunt herpetofaunístic i per mitjà de diferents mètodes quantitatius que hem realitzat noves reconstruccions paleoclimàtiques i paleoambientals per a descriure amb més precissió com eren el clima i el paisatge en què viviren els humans del Magdalenià de El Juyo, que coincidiren en el temps amb un esdevenimentt climàtic d'enfredament abrupte conegut com a Dryas I. En els nostres resultats, tots els mètodes aplicats caracteritzen el clima com a més fred (entre -8,5 i -3,7°C de diferència respecte a l'actual) i sec (entre -415 i -344 mm de precipitacions que a hores d'ara), mentre que a les reconstruccions del paisatge ens suggereixen el predomini de zones obertes humides junt amb una representació alta de zones boscoses en les proximitats del jaciment. Açò ens assenyala que el clima al llarg del Dryas I era molt més fred i sec que a l'actualitat, tot i que la proximitat del mar podria haver mitigat en certa mesura la duresa del clima d'aquesta zona cantàbrica. El patró d'estacionalitat de les precipitacions ha canviat entre els períodes més fred del Dryas I i l'actualitat, passant de precipitacions més abundants al llarg de l'estiu a tindre les màximes a finals de la tardor i l'hivern. El nou article, a banda d'exposar els nostres resultats en les reconstruccions reconstruccions paleoambientals i paleoclimàtiques per a El Juyo, és també una reivindicació de la importància de les associacions d'herpetofauna amb escassa diversitat de taxons, moltes vegades menyspreades a la literatura científica per ser considerades com a "poc significatives", però que ens són fonamentals per a períodes crítics de la Prehistòria i poden aportar-nos dades importants als nostres coneixements i interpretacions del passat.

 

L'article està disponible en el següent enllaç:

Blain, H.-A., Sánchez-Bandera, C., Bisbal-Chinesta, J.F., Menschel, M., Pokines, J.T. 2023. Herpetological remains from the Lower Magdalenian site of El Juyo (Cantabria, Spain): the challenge of reconstructing climate and landscape from poorly diverse assemblages. Historical Biology, DOI: 10.1080/08912963.2022.2162396 

Nou llibre monogràfic sobre la cova de El Mirador d’Atapuerca

29 disciplines integren els estudis transdisciplinars realitzats per membres de l'equip de recerca d'aquest jaciment

“Prehistoric herders and farmers. A transdisciplinary overview to the archaeological record from El Mirador cave” és el títol del nou llibre monogràfic que s’acaba de presentar i que representa el manual més complet i actualitzat sobre el coneixement científic que proporciona aquest jaciment situat a la Sierra de Atapuerca (Burgos). Al llarg de les seves 392 pàgines, els més de 50 autores i autors proporcionem al lector un recorregut per diferents aspectes relacionats amb l'ocupació de la cova, l'organització econòmica i social dels grups de d’economia ramadera i agrícola, les característiques de l'entorn paleoecològic, així com d'altres aspectes de la vida quotidiana com la dieta, l'estat físic o la relació amb el món funerari.

El llibre consta de 18 capítols repartits en quatre blocs principals i està dirigit a estudiosos de l'arqueobotànica, la zooarqueologia, l'antropologia, la paleogenètica, la química analítica, la isotopia, l’estudi de la ceràmica i la indústria lítica.

Portada del nou llibre sobre la cova de El Mirador

A nivell personal, he participat redactant junt amb la Dra. Bañuls-Cardona el capítol dedicat a la microfauna vertebrada de El Mirador ("Small Vertebrate Accumulations from El Mirador Cave: A Climate and Ecological Analysis"), fent evident com els nostres descobriments en aquesta cova d’Atapuerca han permès catalogar-la com a una de les localitats de referència per al coneixement de les comunitats d’amfibis, rèptils i micromamífers de la Prehistòria Recent i la seua evolució des del Plistocè tardà a l’Holocè recent, tant en el context de la Península Ibèrica com a l’europeu.

Aquest llibre monogràfic està publicat per l’editorial Springer, dintre de la sèrie “Interdisciplinary Contributions to Archaeology” i en aquest cas ha estat editat per la Dra. Ethel Allué, professora de Prehistòria de la Universitat Rovira i Virgili (URV) i investigadora de l’IPHES-CERCA, la Dra. Patricia Martín, investigadora postdoctoral Maria de Maeztu a l’IPHES-CERCA i pel Dr. Josep Maria Vergès investigador a l’IPHES-CERCA i professor a la URV. 

L’obra que s’acaba de publicar és el resultat de la reunió científica que es va dur a terme l’any 2019 a les instal·lacions de l’IPHES-CERCA, justament l’any en què celebràvem els 20 anys d'excavació en el jaciment. En aquella reunió, organitzada pels propis editors del monogràfic, hi vam participar pràcticament totes les investigadores i investigadors involucrats en la recerca al jaciment, els quals van tenir l’oportunitat de presentar presencialment els resultats de la seva recerca multidisciplinària aplicada al registre arqueològic a la cova de El Mirador.

Alguns dels elements relacionats amb les pràctiques
agropecuàries i funeràries de El Mirador
Fotografia: Josep Maria Vergès / IPHES-CERCA

La cova del Mirador, un referent per a l’estudi de la implementació i desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia a l’interior peninsular

La cova El Mirador està situada a la vessant meridional de la Sierra de Atapuerca, dominant la vall mitjana del riu Arlanzón. Orientada cap al sud i amb una boca molt espaiosa, té un ampli control del territori que l’envolta. Aquesta característica és la que li confereix el seu nom. Els treballs d’excavació es van iniciar l’any 1.999 sota la coordinació d’un equip d’investigadors/es de l’IPHES-CERCA.

Entrada de la cova de El Mirador d'Atapuerca
Fotografia: Jordi Mestre / IPHES-CERCA

Les primeres ocupacions humanes documentades en el jaciment es remunten als 13.500 anys, quan grups humans de caça i recol·lecció magdalenians van utilitzar la cova per tal d’establir-hi el seu campament. Després d’aquesta fase d’ocupació, la cova va ser abandonada durant més de 5.000 anys, convertint-se en lloc de refugi per a llops, els quals van aprofitar les esquerdes generades per la caiguda de grans blocs a l’entrada per tal d’establir-hi els seus caus.

Fa uns 7.200 anys, grups neolítics especialitzats en la ramaderia i agricultura van irrompre a la submeseta nord a la recerca d’espais de pastura i terres de cultiu, colonitzant ràpidament les fèrtils terres de la vall de l’Arlanzón. Ràpidament, la cova de El Mirador va ser ocupada per aquestes comunitats per tal d’establir-s’hi i guardar els seus ramats, les quals van utilitzar la cova durant tot el Neolític i el Bronze Mitjà.

Amb l’aparició dels primers metalls durant el Calcolític es produeix un canvi important en relació a l’ús de la cova de El Mirador; la cavitat deixa de ser utilitzada com a hàbitat i d’estable de ramats, per tal de ser utilitzada com a cova sepulcral. Les primeres inhumacions, amb una antiguitat al voltant dels 4.700 anys, es realitzen en un sepulcre col·lectiu, amb més de 25 individus.

Nivell d'inhumació col·lectiva de Calcolític
Fotografia: Jordi Mestre / IPHES-CERCA

Posteriorment, durant el Bronze inicial i mig, fa uns 4.400 i 3.700 anys, les tombes passen a ser individuals i es documenta la pràctica del canibalisme, probablement de caràcter ritual. Per raons que encara no es coneixen, la cova va deixar de ser utilitzada per a finalitats sepulcrals, recuperant-se cap al 3.600 anys el seu ús d’hàbitat i d’estable. I va continuar essent així fins a aproximadament 3.200 anys, moment en el qual, la successió estratigràfica apareix tallada. En època contemporània, fins fa no gaire anys, continuà encara essent utilitzada per a pastors i com a estable ocasional de ramats.

En definitiva, el jaciment de El Mirador, amb els seus prop de sis metres de successió estratigràfica holocena, esdevé un jaciment fonamental per a l’estudi de la implementació i desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia a l’interior peninsular.

 

Un llibre dedicat a Miquel Guardiola

El llibre monogràfic sobre la cova de El Mirador d’Atapuerca està dedicat al company de l’IPHES-CERCA, Miquel Guardiola, membre de l’equip de recerca del jaciment i autor d’un dels capítols, el qual ha traspassat recentment.

 

Podeu trobar més informació del manual i del seu contingut a l’enllaç següent:

https://link.springer.com/book/10.1007/978-3-031-12278-1

L'expansió del fong Batrachochytrium dendrobatidis per Catalunya i primers casos de mortalitat en granota comuna (Pelophylax perezi) i granota pintada mediterrània (Discoglossus pictus)

Recentment he participat en un nou article publicat al darrer volum de la revista Basic and Applied Herpetology, en que reportem els primers casos de mortalitat en amfibis anurs associats a la presència del fong Batrachochytrium dendrobatidis en quatre localitats diferents de Catalunya, que confirmen l'expansió d'aquest fong i de la seua incidència mortal. Tots els casos han estat confirmats per tècniques moleculars i també per mitjà d'anàlisis histològiques. Els individus infectats eren dues granotes pintades mediterrànies (Discoglossus pictus) de la província de Girona trobades en 2018 i 2020, una granota comuna ibèrica (Pelophylax perezi) de la província de Tarragona trobada en 2018, i una granota roja (Rana temporaria) de la província de Barcelona trobada en 2019.

És la primera vegada que s'hi confirma la mortalitat associada amb aquest patogen en D. pictus i P. perezi. A l'article es discuteix el paper del fong com a possible agent causant de la mort, en associació amb altres factors ambientals externs. Aquests resultats poden suggerir un augment recent de la incidència d'aquesta malaltia en el territori català. Alguns dels casos estudiats són especialment preocupants per la seua ocurrència propera a llocs on hi habiten espècies endèmiques d'amfibis amb distribucions extremadament reduïdes, com és el cas del tritó del Montseny, Calotriton arnoldi. Pots accedir a l'article clicant sobre la imatge inferior o sobre la referència bibliogràfica.

Mortalitat en granota comuna ibèrica (Pelophylax perezi) i mostra histològica del mateix individu.

Referencia bibliogràfica:

Martínez-Silvestre, A., Velarde, R., Marschang, R.E., Iago Pérez-Novo, I., Bisbal-Chinesta, J.F., Thumsová, B., Bosch, J. 2021. First record of amphibian mortality associated with the fungus Batrachochytrium dendrobatidis in Catalonia (NE Spain). Basic and Applied Herpetology, 35.

L'impacte humà pot arribar a tenir una major influència negativa sobre la diversitat d'amfibis i rèptils que els canvis climàtics

Així ho plantegem en un estudi realitzat sobre restes d'aquesta fauna del Quaternari trobada en els jaciments d'Atapuerca. Una vegada més, l'estudi del Plistocè esdevé imprescindible per a aportar coneixement i contribuir a solucionar problemes ecològics actuals.

Actualment, els efectes de l'antropització estan generant una considerable pèrdua de diversitat sense precedent. En aquesta línia, una investigació que s’acaba de fer pública a la revista Palaeontology, amb un article que té com a signant principal a la nostra companya Almudena Martínez-Monzón, investigadora de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES-CERCA) i de la Universitat Rovira i Virgili (URV ), demostrem que el declivi actual d'amfibis i rèptils està provocat en gran part per l'efecte antròpic sobre els ecosistemes, i el canvi climàtic és un factor secundari i al qual aquesta fauna ha estat capaç de sobreposar-se en el passat. L'estudi es basa en restes del Quaternari trobades a Atapuerca, en un recorregut des de fa un milió d'anys fins a l'actualitat.

Ara mateix els amfibis i rèptils són dos grups que es estan seriosament amenaçats i en declivi. Aquest fet s'ha relacionat a vegades amb l'actual canvi climàtic, però l'anàlisi del passat ens aporta una altra visió. Durant el Quaternari, des de fa dos milions i mig d'anys, aquests grups d'animals presenten una evolució molt conservadora, ja que mostren poques alteracions al llarg d'aquest període, durant el qual van esdevenir molts canvis climàtics. A més, com ja era conegut, les espècies presents en aquest interval de temps són considerades idèntiques a les actuals, tal com es planteja en aquest estudi de l'IPHES-CERCA i la URV, en el qual també hi hem participat el Dr. Hugues Alexandre Blain i el Dr. Josep Francesc Bisbal-Chinesta (servidor), a més de la Dra. Glòria Cuenca-Bescós, directora de l'Instituto Universitario de Investigación en Ciencias Ambientales de Aragón (IUCA), catedràtica de Paleontologia de la Universidad de Zaragoza i responsable de l'estudi dels xicotets vertebrats en el Projecte Atapuerca.

Els resultats d'aquesta investigació indiquen que els majors pics de diversitat de la seqüència analitzada coincideixen amb els períodes considerats anàlegs a l'interglacial actual, mentre que els de menys pluralitat ocorren quan les condicions ambientals són més dures (més fredes o directament estadis glaceres).

Una altra de les conclusions principals és que, en la majoria dels casos, l'heterogeneïtat d'aquestes comunitats es restableix després de les pertorbacions climàtiques, apuntant a una gran resiliència a nivell de grup, fent que amfibis i rèptils hagin estat capaços de superar els canvis climàtics en el passat restaurant els nivells de diversitat previs a l'alteració. Això fa pensar en la importància de l'efecte antròpic negatiu sobre la pèrdua de variació actual d'amfibis i rèptils per sobre dels canvis climàtics.

L'equip científic encapçalat per l'IPHES-CERCA i la URV hem arribat a aquesta conclusió després d'haver estudiat l'evolució de la diversitat d'amfibis i rèptils d'una de les seqüències més completes del Plistocè de la Península Ibèrica, la Sierra de Atapuerca (Burgos, Espanya), que recull una mica més de l'últim milió d'anys. Això ho vàrem dur a terme per tal d'establir l'efecte no humà sobre les alteracions en la diversitat d'amfibis i rèptils i reconèixer la reacció d'aquests grups davant els canvis climàtics esdevinguts durant el Plistocè.

Amb aquesta finalitat s'ha estudiat la riquesa d'espècies (nombre d'espècies) i s'ha aplicat un conegut índex de diversitat (Índex de Simpson), relacionant tot això amb els canvis climàtics mitjançant models de regressió, entre d'altres. D'aquesta manera, una vegada més, l'estudi de materials del Plistocè esdevé imprescindible per a aportar coneixement i contribuir a solucionar problemes ecològics actuals.

Referència bibliogràfica:

Martínez-Monzón, A., Cuenca-Bescós, G., Bisbal-Chinesta,J.-F., Blain, H.-A. 2021. One million years of diversity shifts in amphibiansand reptiles in a Mediterranean landscape: resilience rules the Quaternary. Paleontology (doi: 10.1111/pala.12547)

Font: Nota de premsa de l’IPHES

La nova "Guía de los anfibios y reptiles de España" (2021)

L'Asociacion Herpetologica Española acaba d'editar la nova "Guía de los anfibios y reptiles de España", dirigida pels herpetòlegs Alfredo Salvador, Juan Manuel Pleguezuelos i Ricardo Reques, que inclou tant l'herpetofauna peninsular como la de les Illes Canàrias i de les Illes Balears i Pitiüses. Ha estat un plaer per a mi participar en aquest llibre, aportant fotografies del tritó pirinenc (Calotriton asper), del tòtil almogàver (Alytes almogavarii), de la granota pintada mediterrània (Discoglossus pictus), camaleó comú (Chamaeleo chamaeleon), del lludrió ocel·lat (Chalcides ocellatus) i de la sargantana de les Pitiüses (Podarcis pityusensis). També és la primera vegada que la població de lludrions ocel·lats de la Serra del Molar, que hi descobrírem en el 2017, es referenciada en una guia o atles d'herpetofauna.

El preu de la nova guia és de 27 euros (amb un 10% de descompte per a socis de l'AHE), i allò recaptat amb el llibre es destinarà a projectes d'investigació i conservació d'amfibis i rèptils autòctons. El llibre es troba a la venda en la Botiga del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid, presencialment, o bé per mitjà del correu electrònic de la pròpia botiga del Museo (megaterio@mncn.csic.es) o pels telèfons 91 564 15 66 i 91 411 04 70.

La primera ocupació humana d'Europa Occidental va saber adaptar-se als canvis climàtics i ambientals de fa 1,4 milions d’anys, segons l’herpetofauna dels jaciments d’Orce (Granada)

Així es recull en un article publicat a la prestigiosa revista Quaternary Science Reviews. L'estudi està encapçalat pel company Christian Sánchez-Bandera, investigador de l'IPHES i de la URV, i s’ha basat en l'estudi dels amfibis i rèptils trobats en les últimes campanyes d'excavació a la Zona Arqueològica d'Orce.

Una femella adulta de serp blanca, Zamenis scalaris, passejant-se pel jaciment arqueo-paleontològic de Fuente Nueva 3.

Els canvis climàtics s'han anat succeint al llarg de el temps. Un d'ells va tenir lloc fa sobre 1,4 milions d'anys, quan es va avançar d'un ambient més càlid i humit a una situació més freda i àrida. Aquesta evolució s'ha registrat molt bé en els jaciments arqueo-paleontològics de Barranco León i Fuente Nueva 3, a la Zona Arqueològica d'Orce (Granada), i ara s'ha pogut reconstruir gràcies a l'estudi de milers de restes fòssils d'amfibis i rèptils, ja que la presència o no d'aquests animals dóna moltes pistes sobre el clima i el paisatge esdevingut en cada època.

Un equip interdisciplinari, liderat per la Universidad de Granada (UGR) i l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) de Tarragona, hem aconseguit reconstruir l'evolució de l'hàbitat i del clima en què van desenvolupar les seues vides els primers grups humans que van habitar Orce fa sobre 1,4 milions d'anys, els més antics de l’Occident europeu. Així es constata en un article que acabem de publicar la prestigiosa revista Quaternary Science Reviews, signat en primer lloc per Christian Sánchez-Bandera, investigador de l'IPHES i de la Universitat Rovira i Virgili (URV). Alhora, l'estudi que ara es dóna a conèixer s'emmarca en el Projecte ORCE, finançat per la Junta de Andalucía, i coordinat pel professor del Departament de Prehistòria i Arqueologia de la UGR, Juan Manuel Jiménez-Arenas.

Campanya d'excavació de Fuente Nueva 3, 2020 (Crèdits: UGR).

La investigació s'ha basat en l'anàlisi de restes òssies d'amfibis i rèptils recuperats a la Zona Arqueològica d'Orce, bàsicament amfibis anurs (Discoglossus sp., Pelobates cultripes, Epidalea calamita, Bufotes viridis s.l., Hyla sp., Pelophylax cf. perezi) i rèptils escatosos (Ophisaurus sp., Malpolon monspessulanus, Natrix maura, Natrix natrix s.l., cf. Coronella sp. i Zamenis scalaris), molt vàlids tots ells per poder reconstruir el paisatge i el clima. A més, les noves precisions estratigràfiques dels jaciments, aportades per Oriol Oms, geòleg de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), han facilitat també l'avanç de la investigació, ja que s'ha obtingut més detalls dels diferents nivells que els configuren.

Amb tot això, els resultats obtinguts indiquen que les primeres poblacions europees van bregar amb unes condicions ambientals diferents en dos dels jaciments estudiats: Barranco León i Fuente Nueva 3, els quals han proporcionat les evidències més antigues de presència humana a Europa occidental. D'aquesta manera, s'ha sabut que Barranco León va registrar, fa 1,4 milions d'anys, un ambient càlid que va anar variant cap a condicions cada vegada més fredes i àrides. Serà a Fuente Nueva 3 on s'arribarà al màxim d'aridesa i fred, fa 1,3 milions d'anys, per a posteriorment, oscil·lar cap a condicions més favorables, humides i càlides. Això indica que les poblacions humanes més antigues del continent europeu, van ser capaces d'adaptar-se a les noves característiques ambientals que tenien lloc durant el Plistocè inferior, i sobreviure amb un clima i un paisatge diferents.

Referència bibliogràfica:

Sánchez-Bandera, C., Oms, O., Blain, H.-A., Lozano-Fernández, I,, Bisbal-Chinesta, J.F., Agustí, J., Saarinen, J., Fortelius, M., Titton, S., Serrano-Ramos, A., Luzón, C., Solano-García, J., Barsky, D., Jiménez-Arenas J.M. (2020) New stratigraphically constrained palaeoenvironmental reconstructions for the first human settlement in Western Europe: The Early Pleistocene herpetofaunal assemblages from Barranco León and Fuente Nueva 3 (Granada, SE Spain). Quaternary Science Reviews, 106466. doi.org/10.1016/j.quascirev.2020.106466.

Fonts: Nota de premsa de l'IPHES / Nota de premsa de la UGR.

L'herpetofauna prehistòrica de El Mirador al "Periódico de Atapuerca"

En la darrera edició del "Periódico de Atapuerca", el nº 105 de la publicació que edita mensualment la Fundación Atapuerca vinculada a les excavacions realitzades en el conjunt de jaciments de la Sierra de Atapuerca, s'ha fet difusió de la nostra última publicació sobre la diversa i rica herpetofauna recuperada en una egagròpila del Calcolític (Edat del Coure) provinent del jaciment arqueològic de la Cueva de El Mirador de Atapuerca.

"La gran fartera de reinetes ibèriques", una història natural de l'Atapuerca de fa 4.500 anys

En el nou article que hem publicat des de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) a la revista "Journal of Archaeological Science: Reports" analitzem una gran, i a la vegada menuda, acumulació de més de 2.500 restes de microvertebrats, principalment herpetofauna, trobades amuntonades en un massa de 7,8 x 2,7 x 2,4 cm provinent del nivell de l'Edat del Coure (ca. 4.500 anys) de la Cova del Mirador d'Atapuerca (Burgos). Gràcies a l'estudi tafonòmic aquesta acumulació s'ha identificat com una egagròpila produïda per un mussol, plausiblement Bubo bubo o Strix aluco, que hauria depredat especialment sobre Hyla molleri, en un moment d'abundància estacional de reinetes ibèriques en el paisatge que envoltava la zona sud d'Atapuerca, segurament en la fase reproductiva de primavera. Si t'interessa l'article complet, pots demanar-me'l mitjançant el meu perfil de Researchgate, clicant sobre aquestes línies.

Resum: Els anurs, com les granotes i els gripaus, són ocasionalment molt abundants en els jaciments arqueo-paleontològics, representant més del 80% de les restes recuperades. Aquestes acumulacions s'han vinculat principalment al consum humà en el context arqueològic europeu, per la selecció preferent de les parts del cos i per la presència de cremades i, en menor mesura, de marques de tall (com en els jaciments de Chalain 3, Baume d'Ogens, Kutná Hora-Denemark). No obstant això, també hi ha registres d'acumulacions atribuïdes a esdeveniments catastròfics naturals (com a Bois-Roche). En aquesta investigació es presenta una tafocenosis de microvertebrats de dimensions reduïdes (7,8 × 2,7 × 2,4 cm) que conté 2.526 ossos, procedent de la Cova del Mirador d'Atapuerca (Burgos, Espanya) i contemporània a un enterrament calcolític adjacent (ca. 4500 BP). L'estudi taxonòmic ha identificat almenys 12 tàxons diferents, que inclouen un urodel, dos anurs, set rèptils escatosos i dos rosegadors. Les reinetes ibèriques, Hyla gr. H. arborea (Hyla molleri), constitueixen el 84% del conjunt. Les anàlisis tafonòmiques quantitatives i qualitatives s'han centrant en els ossos d'Hyla i mostren la presència de marques de trencament i digestió associades a la depredació animal, encara que en percentatges baixos i en graus lleugers o moderats. Per les seues característiques, l'acumulació del Mirador ha sigut identificada com una egagròpila produïda per un mussol de grandària mitjana-gran (categoria 2). El rapinyaire nocturn hauria caçat les preses durant un període humit a la primavera, quan es produeix la reproducció de les reinetes ibèriques, mostrant una possible evidència de depredació oportunista sobre un recurs estacional. Aquestes troballes ajuden a comprendre la importància dels anurs en les cadenes tròfiques de la Prehistòria, no sols entre els grups humans sinó també entre els depredadors no humans.

L'herpetofauna de Sèrbia a l'últim cicle glacial, un registre per explotar

El nou article, publicat a Journal of Quaternary Science Reviews i liderat pel company Mihailo Jovanović de l'IPHES, revisa el poc conegut registre dels amfibis i rèptils del Plistocè superior a Sèrbia i com li afectà el cicle climàtic de l'última fase glacial.

Resum: Sèrbia és un país situat en la Península Balcànica, amb un clima continental moderat. La l’elevada activitat tectònica de principis del Miocé va generar dues grans cadenes muntanyenques i va provocar la reculada de la mar Paratethys. Això va significar que la Península Balcànica es convertira en una cruïlla per a moltes espècies migratòries. Actualment, la majoria de les espècies d'Europa Central, juntament amb alguns tàxons mediterranis i fins i tot eurosiberians, es poden trobar a Sèrbia. El registre fòssil en coves ha revelat canvis en la fauna del Plistocé a l'Holocé. Hi ha evidències de que la configuració geogràfica distintiva als Balcans va donar lloc a moltes zones aïllades, el que permeté que grans espècies de mamífers, juntament amb els neandertals que hi vivien en la zona, trobaren refugi i sobrevisqueren més temps que a la resta d'Europa. Les millors associacions fòssils que contenen vertebrats de mida reduïda provenen de les coves de Baranica, Hadzi Prodanova, Pesturina i Smolucka. Sobre la base de les datacions disponibles, s'ha intentat encaixar-les en el context cronològic de la successió cultural Mosterià-Aurinyacià-Gravetià. Els nivells estratigràfics es corresponen amb la fase del MIS 5 al MIS 2 (és a dir, de 70.000 a 14.000 anys arrere). En aquest article es presenta una revisió de les troballes herpetofaunístiques de Sèrbia, i s'analitzen les dades recopilades. S'han utilitzat enfocaments estadístics, que inclouen l'agrupació jeràrquica i l'anàlisi de correspondència, en els conjunts fòssils d'amfibis i rèptils. Com el context associat no sol ser suficient, s'han utilitzat conjunts de mamífers de mida reduïda com a substitut comparatiu per a reconstruir el paleoclima i el paleoambient, mitjançant l'aplicació d'índexs taxonòmics d'hàbitat i del bioclima. L'anàlisi general revela que la composició herpetofaunística va experimentar un canvi substancial entre el MIS 3 i el MIS 2, quan es va produir una pèrdua de diversitat i la concurrència d'espècies adaptades a climes i entorns freds, d'acord amb el cicle glacial.

L'article complet està disponible al següent enllaç:

Jovanović, M., Bisbal-Chinesta, J.F., Ðurić, D., Bogićević, K., Nenadić, D., Agustí, J., Blain, H.-A., 2020. Pleistocene herpetofaunal studies in Serbia (Balkan Peninsula, SE Europe): State of the art and perspectives. Quaternary Science Reviews 233: 106235.

Microvertebrate Working Group (MVWG), Tarragona 2020 - Últims dies per apuntar-se

Tot i la Covid19, la tercera edició bianual del Microvertebrate Working Group (MVWG), que s'hi celebrarà enguany a Tarragona, continua en marxa. La inscripció és gratuïta i la data límit per enviar les propostes de comunicacions orals i/o pòsters és el dia 29 de maig. La resta de la informació la podeu trobar a la seua pàgina web: 

https://mvwgicaz.wixsite.com/mvwg/news

Què és el Microvertebrate Working Group? El Microvertebrate Working Group (MVWG) es va crear en 2016 com un fòrum per a l'intercanvi de dades i d'informació relacionades amb l'estudi de les restes d'insectívors, rosegadors, rates penades, rèptils i amfibis procedents de jaciments arqueològics. Aquestos estudis es publiquen en diversos mitjans, entre ells revistes internacionals, butlletins regionals, informes d'arxius de museus, monografies i documents tècnics, que sovint abasten períodes de temps i regions geogràfiques diferents. L'objectiu general del MVWG és proporcionar una plataforma per a l'intercanvi d'aquesta literatura científica i augmentar la comunicació entre els acadèmics, professionals i, en particular, els estudiants graduats amb interessos d'investigació relacionats amb els microvertebrats. Els interessos del grup inclouen, entre d'altres, la identificació taxonòmica i l'evolució, la bioestratigrafia, la reconstrucció del paleoambient, el comensalisme, la tafonomia i els estudis de metodologia, les tècniques científiques i teories relacionades. A més de les reunions periòdiques del grup de treball, en les quals es presentaran les investigacions per mitjà de tallers temàtics, el MVWG també proporcionarà la bibliografia més recent publicada en aquest camp per mitjà d'un butlletí electrònic bianual.

L'herpetofauna de les valls del Jarama i Manzanares, 450.000 anys d'evolució en les comunitats de rèptils i amfibis al centre de la Península Ibèrica

El nou article, publicat a la revista "Quaternary International", ens permet veure com han canviant el paisatge i els ambients durant l'últim mig milió d'anys al centre de la Península Ibèrica.

Gràcies als conjunts paleontològics de rèptils i amfibis prehistòrics dels jaciments madrilenys d'Áridos-1 (MIS11b), Valdocarros II (MIS8a/7e), Estanque de Tormentas de Butarque ETB-H02 (MIS7d o MIS6), PRERESA (MIS7 /6 o MIS5a) i HAT (MIS5a), situats tots ells a les valls dels rius Jarama i Manzanares, des de l'equip de Paleoherpetologia de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) hem pogut reconstruir els efectes que la inestabilitat climàtica i els cicles glacials-interglacials han causat en l'ambient i paisatge del sud-est de Madrid al llarg dels últims 450.000 anys, entre el Plistocè Mitjà i els inicis del Plistocè Superior. En aquest registre paleoherpetològic s'ha documentat un total de 20 tàxons diferents (8 anurs i 12 rèptils), que representen el 77% de l'herpetofauna actual que hi habita el sud-est de l'actual Comunitat de Madrid. Per mitjà d'un estudi comparatiu amb la situació actual i amb les dades actualistes de les diferents espècies presents, s'ha reconstruït el paisatge de la regió durant tres fases del cicle climàtic plistocènic: el paisatge per a la fase glacial (ETB-H02), la fase de transició entre una de freda i de temperada (Valdocarros II) i una tercera per a unes condicions interglacials (Áridos-1, HAT, PRERESA, i actualment).

Això ens ha permès saber que l'ambient hi era particularment obert durant els períodes secs, independentment de si hi havia condicions més fredes o càlides. La principal diferència entre d'una fase interglacial i d'una glacial era la representació proporcionalment oposada dels boscos enfront dels ambients humits: aquests últims estaven més representats durant els períodes freds que durant els càlids. Finalment, com ho documenta la successió de Valdocarros II, els períodes de transició entre el clima fred i el càlid eren ambientalment més boscosos, però en detriment progressiu dels prats humits.

D'acord a la relació entre la riquesa d'espècies, la biodiversitat i els factors climàtics i ambientals, s'hi ha observat una clara correlació entre la riquesa de rèptils i els boscos. D'una manera similar, la precipitació mitjana anual, la quantitat de pluja mitjana anual, s'ha revelat com el factor més influent en la diversitat local dels rèptils, a causa de les seues implicacions en l'extensió de la coberta vegetal i en la productivitat i recursos de l'ecosistema. En el cas dels amfibis, les precipitacions no influeixen en un augment de la seua representació sobre el total d'individus, sinó en la riquesa d'espècies: la diversitat taxonòmiques en els anurs és més gran com menor hi siga la quantitat de precipitació mitjana anual. Aquest patró tan inusual ho hem atribuït al fet que no hi ha anurs estrictament forestals dins de les concurrències paleoherpetològiques i que la majoria dels anurs presents en els jaciments (com, per exemple, Pelobates cultripes i Epidalea calamita) estan ben adaptats a les condicions àrides pròpies de la major part de el centre de la Península Ibèrica.

L'article complet està disponible al següent enllaç:

Blain, H.-A., Bisbal-Chinesta, JF, Martínez-Monzón, A., Panera, J., Rubio-Jara, S., Uribelarrea, D., Yravedra Saínz dels Terreros, J., Pérez-González , A. 2019. The middle to Late Pleistocene herpetofaunal assemblages from the Jarama and Manzanares valleys (Madrid, central Spain): An ecological synthesis. Quaternary International 520: 49-63. https://doi.org/10.1016/j.quaint.2018.03.004

Un polissó arribat des d'Egipte: detectada la presència del lludrió ocel·lat a la Península Ibèrica

Possiblement arribaren a la Serra del Molar com a polissons en vaixells provinents del litoral d'Egipte, segons els resultats de les anàlisis filogenètiques.

La troballa es recull a un article en la revista internacional Amphibia-Reptilia i és una investigació conjunta de l'Associació Herpetològica Timon (AHT), IPHES, URV, IBE-CSIC-UPF, ULE, ICBiBE-UV i MNCN-CSIC.

Adult de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus, de la Serra del Molar (Crèdits de la fotografia: Rubén Sánchez Mayo).

El lludrió ocel·lat (Chalcides ocellatus) és una espècie de rèptil amb una distribució que abasta gran part de la conca mediterrània, incloent-t’hi tot el Nord d’Àfrica, el Pròxim Orient, Anatòlia, Xipre, península Àtica, Creta, illes de l’Egeu, Sicília i Sardenya, i més enllà fins a Pakistan, Iemen i Somàlia, però que no havia estat detectada mai abans a la península Ibèrica. La descoberta s’ha donat a conèixer en un article científic publicat a la revista internacional Amphibia-Reptilia i del qual n’és l’autor principal Josep Francesc Bisbal-Chinesta, investigador doctorand a l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social).

Tot va començar a l’abril de 2017 durant una prospecció herpetològica (és a dir, de rèptils i amfibis) duta a terme per l’Associació Herpetològica Timon, de la qual també en forma part l’autor principal. El grup va descobrir una població viva de Chalcides ocellatus a la Serra del Molar, a l’extrem sud valencià, entre les desembocadures dels rius Segura i Vinalopó. Es tractava de la primera evidència de la presència d’aquesta espècie en àmbit ibèric. Aquest rèptil, paregut a una sargantana però amb les potetes curtes, s’assembla a l’autòcton lludrió ibèric (Chalcides bedriagai), però quan són adults són més grossos i llargs, arribant a superar fàcilment els 20 centímetres.

Amb aquest descobriment, sumat a l’existència a menys de dos kilòmetres de distància de l’antiga colònia fenícia de La Fonteta de Guardamar del Segura, que va estar en actiu entre fa 2.750 i 2.500 anys, i la hipòtesis d’una investigació del 2010 que vinculava l’expansió dels lludrions ocel·lats amb el comerç antic, es va decidir fer un estudi genètic per esbrinar l’origen de la població i si existia algun possible vincle amb una dispersió propiciada per l’ésser humà.

Es van agafar mostres genètiques prenent una petita porció de la cua, que regeneren en poc de temps, de cinc individus vius, que van ser alliberats al moment, i es van enviar a l’Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona (IBE, centre mixte CSIC i Universitat Pompeu Fabra-UPF), on amb l’equip dels Drs. Salvador Carranza i Karin Tamar es van portar a terme les anàlisis moleculars. Es va extraure l’ADN genòmic i es va seqüenciar el gen mitocondrial cytb. Una vegada realitzat aquest procés, es van incloure les seqüències resultants per cadascun dels individus en un estudi filogenètic junt amb altres 146 mostres de Chalcides ocellatus d’arreu de la conca mediterrània.

Així s’ha demostrat una relació molt pròxima de lludrions ocel·lats de Serra del Molar amb altres de Grècia, Xipre, Turquia, Iemen i Somàlia, però especialment amb la zona oriental del Delta del Nil a Egipte. Josep F. Bisbal-Chinesta ha comentat: “Els autors de l’article plantegem que possiblement arribarien al territori valencià com a polissons en algun vaixell provinent dels ports situats al litoral d’Egipte, d’una manera anàloga a la plantejada per a la introducció de diverses espècies de rèptils en altres indrets de la Mediterrània”. 

La regió que envolta la Serra del Molar, i en general tot l’extrem sud valencià, ha tingut una llarga història de contactes amb el Mediterrani Oriental, però en destaquen dos: la segona meitat de la Primera Edat del Ferro i els darrers anys del Valiat Islàmic d’Al-Àndalus. Amb l’arribada dels fenicis i la fundació de la colònia de La Fonteta, tota la zona es va inundar de productes comercials d’origen egipci i oriental. Molts segles més tard, l’any 743, per aquell territori s’hi assentaren tropes islàmiques d’origen egipci per ordres d’Abu-l-Khattar al Hussam, governador musulmà d’Al-Àndalus. Fruit de la presència àrab va sorgir al segle X el monocultiu de palmeres a la regió, el qual encara continua i té com a exemple paradigmàtic l’Hort de Palmeres d’Elx. La plantació de plançons de palmeres d’origen egipci també podria ser un focus per a l’arribada de lludrions ocel·lats.

En aquest sentit, l’estudi mostra l’enorme impacte que té l’activitat humana en la distribució de les espècies terrestres i la gran mobilitat d’individus que genera. Luís Albero, coautor de l’estudi, investigador doctorand en Herpetologia a la Universidad de León i també president de l’Associació Herpetològica Timon assegura: “Aquest descobriment ens recorda que encara queda molt per fer en el camp de l’Herpetologia a la Península Ibèrica. A més, aquesta troballa ens reforça en la idea que els animals i els humans han estat en continua interacció al llarg de la història i això és important per a entendre la relació amb el planeta de cara al futur”.

L’evolució del paisatge de la Serra del Molar podria explicar la supervivència d’aquesta espècie de rèptil en un ambient relativament aïllat. Aquesta petita serra litoral era fins fa 300 anys una illa entre el mar i una zona d’albuferes salobres formada pels rius Vinalopó i Segura. De fet, actualment encara es troba rodejada per marjals i salines, el que possiblement també estiga impedint l’expansió de Chalcides ocellatus cap al continent.

Referència bibliogràfica

Bisbal-Chinesta J.F., Tamar, K., Gálvez, Á., Albero, L., Vicent-Castelló, P., Martín-Burgos, L., Alonso, M., Sánchez, R., Ortega, C., Gómez, A., Candel, D., Cervera, M., Carranza, S., Blain, H.-A. 2020. “Trade and stowaways: molecular evidence for human-mediated translocation of eastern skinks into the western Mediterranean”. Amphibia-Reptilia 41: 49-62. DOI:10.1163/15685381-20191249 

FONT: Nota de Premsa - Blog de Notícies de l'IPHES

L'herpetofauna de Pirro Nord (Itàlia): una fase freda per a la primera expansió humana per Europa?

L'estudi dels amfibis i rèptils d'aquest jaciment italià pot ser clau per a entendre quins factors climàtics van influir en la primera dispersió de l'ésser humà per Europa.

Les condicions climàtiques terrestres del Plistocè inferior o Villafranquià tardà a la regió mediterrània, especialment entre 1,7 i 1,3 milions d'anys, són poc conegudes malgrat tractar-se d'un moment fonamental en la història de la Humanitat, doncs fou aleshores quan es va produir la primera colonització humana d'Europa. Per a aquesta cronologia destaca el jaciment de Pirro Nord (Apricena, sud d'Itàlia), que ha proporcionat les evidències de presència humana més antigues conegudes en el context europeu, amb indústries lítiques de tipologia olduvaiana. No obstant això, gràcies a l'estudi del registre fòssil d'amfibis i rèptils trobats en 24 fissures (Cava Pirro) del complex càrstic de Pirro Nord, liderat pel doctor Hugues-Alexandre Blain de l'IPHES, hem pogut reconstruir quantitativament el paleoclima i el paleoambient d'aquest període. En total s'han identificat 13 taxons diferents d'herpetofauna: quatre amfibis (Hyla gr. arborea, Bufo bufo, Bufotes viridis s.l. i Pelophylax sp.) i nou rèptils (Emys orbicularis, Mauremys sp., Testudo gr. hermanni, Podarcis sp., Lacerta s.l., Natrix natrix s.l., Coronella cf. austriaca, Hierophis viridiflavus i Zamenis longissimus). Tots ells tenen representació actual a la Península Itàlica, excepte el gènere Mauremys, que sí que està representat per Mauremys leprosa a la Península Ibèrica i el Magrib, i per Mauremys rivulata al sud dels Balcans, Creta, Xipre, Anatòlia i el litoral mediterrani d'Àsia occidental.

Taxons d'herpetofauna representats a les fissures de Pirro Nord incloses a l'estudi.

Els resultats de les anàlisis realitzades indiquen que durant la fase final del Villafranquià la temperatura mitjana anual era més baixa que l'actual (-1,6 a -3,6°C en comparació amb les temperatures modernes, 15,7 °C), mentre que la precipitació mitjana anual era lleugerament més alta (+90 a +240 mm, enfront dels 540 mm actuals). L'estacionalitat era comparativament més pronunciada, amb estius més freds (-0.4 a -2.0°C) però alhora amb hiverns molt més freds (-1.2 a -6.0°C). Els patrons de distribució de les precipitacions al llarg de l'any mostren més precipitacions a l'hivern (+14 a +43 mm), en canvi, les quantitats de pluja durant l'estiu serien semblants als valors moderns (-1,7 a +6,6 mm). El paisatge prehistòric de Pirro Nord estava compost per un ambient sec obert amb boscos dispersos, situats als marges dels cursos d'aigua o al voltant de zones pantanoses.

Aquest escenari ecològic planteja un panorama diferent al plantejat fins ara per a la colonització humana del continent europeu, vinculat prèviament a fases humides i càlides. Així mateix, la presència de Mauremys sp. (possiblement Mauremys rivulata), juntament amb altres espècies mamífers com cavalls, bisons i llops d'origens orientals, suggereix un escenari de dispersió trans-adriàtica en sentit est-oest, com també hi podria haver passat amb els primers homínids europeus.

L'estudi complet està disponible a:

• Blain, H.A., Fagoaga, A., Ruíz-Sánchez, F.J., Bisbal-Chinesta, J.F., Delfino, M. 2019. Lastet Villafranchian climate and landscape reconstruction at Pirro Nord (southern Italy). Geology, 47: 829-832. https://doi.org/10.1130/G46392.1