Nou article sobre l'herpetofauna del sud de Bèlgica i la seua evolució durant l'últim cicle interglacial-glacial

En un nou article liderat pel Dr. Hugues-Alexandre Blain, publicat a la revista Archaeological and Anthropolocial Sciences, l'equip de Paleoherpetologia del IPHES-CERCA i l'Institut Reial Belga de Ciències Naturals estudiem l'evolució de les comunitats d'amfibis i rèptils de Bèlgica.

El Mosa (Meuse en francès, Moûse en való, Maas en neerlandès) i les seues valls tributàries, en Valònia (el sud de Bèlgica), contenen nombrosos jaciments kàrstics del Plistocé tardà que han donat lloc a una de les majors col·leccions d'indústries lítiques neandertals i mosterianes d'Europa, però també ens han aportat una important representació de l’herpetofauna dels últims 150.000 anys. En l'actualitat, aquesta regió és un important corredor migratori nord-sud per a la flora i la fauna, generant rics biòtops transicionals. Les col·leccions quaternàries de l’Institut Reial Belga de Ciències Naturals (Brussel·les), amb materials fòssils provinents d’aquests jaciments del Mosa, s'utilitzen en el nostre nou article per a complementar el coneixement dels successius conjunts herpetofaunístics de Bèlgica durant l'últim cicle interglacial-glacial (els estadis isotòpics marins [MIS en anglès] 5 a 1). En total, s'han identificat 17 tàxons diferents (10 amfibis i set rèptils) provinents de 18 jaciments paleo-arqueològics en cova, tres dels quals representen al seu primer registre fòssil per a tota Bèlgica (el tòtil Alytes obstetricans, el gripau d’esperons Pelobates fuscus i la reineta europea Hyla arborea). En l’estudi de l’evolució de l’herpetofauna de la regió s’ha testimoniat que la serp d’Esculapi Zamenis longissimus, una espècie termòfila, s’hi documenta per primera vegada en l'Holocé (període atlàntic/subboreal) de Bèlgica, sense registre fòssil anterior.

Després del MIS 5, l’anterior interglacial amb un context climàtic semblant a l’actual, l'herpetofauna belga continuava sent raonablement diversa durant el MIS 3, però al llarg del MIS 2, que coincideix amb l’Últim Màxim Glacial, el moment més fred de l’anterior glaciació, només hi apareixen representats dos taxons d’herpetofauna: la granota roja, Rana temporaria, i un escurçó indeterminat, (Vipera sp.). Així mateix, al nostre article proposem reconstruccions paleoambientals i paleoclimàtiques a partir de les dades dels jaciments amb cronologies més ben estudiades i delimitades, utilitzant mètodes d’ecologia quantificada. Els paràmetres quantitatius calculats en aquest estudi proporcionen un nou context paleoecològic per a comprendre les condicions a les quals van haver d'enfrontar-se les successives espècies humanes en el nord-oest d'Europa durant l'últim cicle interglacial-glacial, des dels neandertals fins a les poblacions dels primers humans anatòmicament moderns que arribaren al nord-oest d’Europa continental.

Referència bibliogràfica:

Blain, H.-A., Martínez Monzón, A., Bisbal-Chinesta, J.F., López-García, J.M., Cousin, C., Folie, A. 2022. The last interglacial-glacial cycle in the Meuse Valley (southern Belgium) inferred from the amphibian and reptile assemblages: implications for Neanderthals and anatomically modern humans. Archaeological and Anthropological Sciences, 14. https://doi.org/10.1007/s12520-021-01481-3

"La gran fartera de reinetes ibèriques", una història natural de l'Atapuerca de fa 4.500 anys

En el nou article que hem publicat des de l'Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social (IPHES) a la revista "Journal of Archaeological Science: Reports" analitzem una gran, i a la vegada menuda, acumulació de més de 2.500 restes de microvertebrats, principalment herpetofauna, trobades amuntonades en un massa de 7,8 x 2,7 x 2,4 cm provinent del nivell de l'Edat del Coure (ca. 4.500 anys) de la Cova del Mirador d'Atapuerca (Burgos). Gràcies a l'estudi tafonòmic aquesta acumulació s'ha identificat com una egagròpila produïda per un mussol, plausiblement Bubo bubo o Strix aluco, que hauria depredat especialment sobre Hyla molleri, en un moment d'abundància estacional de reinetes ibèriques en el paisatge que envoltava la zona sud d'Atapuerca, segurament en la fase reproductiva de primavera. Si t'interessa l'article complet, pots demanar-me'l mitjançant el meu perfil de Researchgate, clicant sobre aquestes línies.

Resum: Els anurs, com les granotes i els gripaus, són ocasionalment molt abundants en els jaciments arqueo-paleontològics, representant més del 80% de les restes recuperades. Aquestes acumulacions s'han vinculat principalment al consum humà en el context arqueològic europeu, per la selecció preferent de les parts del cos i per la presència de cremades i, en menor mesura, de marques de tall (com en els jaciments de Chalain 3, Baume d'Ogens, Kutná Hora-Denemark). No obstant això, també hi ha registres d'acumulacions atribuïdes a esdeveniments catastròfics naturals (com a Bois-Roche). En aquesta investigació es presenta una tafocenosis de microvertebrats de dimensions reduïdes (7,8 × 2,7 × 2,4 cm) que conté 2.526 ossos, procedent de la Cova del Mirador d'Atapuerca (Burgos, Espanya) i contemporània a un enterrament calcolític adjacent (ca. 4500 BP). L'estudi taxonòmic ha identificat almenys 12 tàxons diferents, que inclouen un urodel, dos anurs, set rèptils escatosos i dos rosegadors. Les reinetes ibèriques, Hyla gr. H. arborea (Hyla molleri), constitueixen el 84% del conjunt. Les anàlisis tafonòmiques quantitatives i qualitatives s'han centrant en els ossos d'Hyla i mostren la presència de marques de trencament i digestió associades a la depredació animal, encara que en percentatges baixos i en graus lleugers o moderats. Per les seues característiques, l'acumulació del Mirador ha sigut identificada com una egagròpila produïda per un mussol de grandària mitjana-gran (categoria 2). El rapinyaire nocturn hauria caçat les preses durant un període humit a la primavera, quan es produeix la reproducció de les reinetes ibèriques, mostrant una possible evidència de depredació oportunista sobre un recurs estacional. Aquestes troballes ajuden a comprendre la importància dels anurs en les cadenes tròfiques de la Prehistòria, no sols entre els grups humans sinó també entre els depredadors no humans.

L'herpetofauna de Sèrbia a l'últim cicle glacial, un registre per explotar

El nou article, publicat a Journal of Quaternary Science Reviews i liderat pel company Mihailo Jovanović de l'IPHES, revisa el poc conegut registre dels amfibis i rèptils del Plistocè superior a Sèrbia i com li afectà el cicle climàtic de l'última fase glacial.

Resum: Sèrbia és un país situat en la Península Balcànica, amb un clima continental moderat. La l’elevada activitat tectònica de principis del Miocé va generar dues grans cadenes muntanyenques i va provocar la reculada de la mar Paratethys. Això va significar que la Península Balcànica es convertira en una cruïlla per a moltes espècies migratòries. Actualment, la majoria de les espècies d'Europa Central, juntament amb alguns tàxons mediterranis i fins i tot eurosiberians, es poden trobar a Sèrbia. El registre fòssil en coves ha revelat canvis en la fauna del Plistocé a l'Holocé. Hi ha evidències de que la configuració geogràfica distintiva als Balcans va donar lloc a moltes zones aïllades, el que permeté que grans espècies de mamífers, juntament amb els neandertals que hi vivien en la zona, trobaren refugi i sobrevisqueren més temps que a la resta d'Europa. Les millors associacions fòssils que contenen vertebrats de mida reduïda provenen de les coves de Baranica, Hadzi Prodanova, Pesturina i Smolucka. Sobre la base de les datacions disponibles, s'ha intentat encaixar-les en el context cronològic de la successió cultural Mosterià-Aurinyacià-Gravetià. Els nivells estratigràfics es corresponen amb la fase del MIS 5 al MIS 2 (és a dir, de 70.000 a 14.000 anys arrere). En aquest article es presenta una revisió de les troballes herpetofaunístiques de Sèrbia, i s'analitzen les dades recopilades. S'han utilitzat enfocaments estadístics, que inclouen l'agrupació jeràrquica i l'anàlisi de correspondència, en els conjunts fòssils d'amfibis i rèptils. Com el context associat no sol ser suficient, s'han utilitzat conjunts de mamífers de mida reduïda com a substitut comparatiu per a reconstruir el paleoclima i el paleoambient, mitjançant l'aplicació d'índexs taxonòmics d'hàbitat i del bioclima. L'anàlisi general revela que la composició herpetofaunística va experimentar un canvi substancial entre el MIS 3 i el MIS 2, quan es va produir una pèrdua de diversitat i la concurrència d'espècies adaptades a climes i entorns freds, d'acord amb el cicle glacial.

L'article complet està disponible al següent enllaç:

Jovanović, M., Bisbal-Chinesta, J.F., Ðurić, D., Bogićević, K., Nenadić, D., Agustí, J., Blain, H.-A., 2020. Pleistocene herpetofaunal studies in Serbia (Balkan Peninsula, SE Europe): State of the art and perspectives. Quaternary Science Reviews 233: 106235.

Un polissó arribat des d'Egipte: detectada la presència del lludrió ocel·lat a la Península Ibèrica

Possiblement arribaren a la Serra del Molar com a polissons en vaixells provinents del litoral d'Egipte, segons els resultats de les anàlisis filogenètiques.

La troballa es recull a un article en la revista internacional Amphibia-Reptilia i és una investigació conjunta de l'Associació Herpetològica Timon (AHT), IPHES, URV, IBE-CSIC-UPF, ULE, ICBiBE-UV i MNCN-CSIC.

Adult de lludrió ocel·lat, Chalcides ocellatus, de la Serra del Molar (Crèdits de la fotografia: Rubén Sánchez Mayo).

El lludrió ocel·lat (Chalcides ocellatus) és una espècie de rèptil amb una distribució que abasta gran part de la conca mediterrània, incloent-t’hi tot el Nord d’Àfrica, el Pròxim Orient, Anatòlia, Xipre, península Àtica, Creta, illes de l’Egeu, Sicília i Sardenya, i més enllà fins a Pakistan, Iemen i Somàlia, però que no havia estat detectada mai abans a la península Ibèrica. La descoberta s’ha donat a conèixer en un article científic publicat a la revista internacional Amphibia-Reptilia i del qual n’és l’autor principal Josep Francesc Bisbal-Chinesta, investigador doctorand a l’IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social).

Tot va començar a l’abril de 2017 durant una prospecció herpetològica (és a dir, de rèptils i amfibis) duta a terme per l’Associació Herpetològica Timon, de la qual també en forma part l’autor principal. El grup va descobrir una població viva de Chalcides ocellatus a la Serra del Molar, a l’extrem sud valencià, entre les desembocadures dels rius Segura i Vinalopó. Es tractava de la primera evidència de la presència d’aquesta espècie en àmbit ibèric. Aquest rèptil, paregut a una sargantana però amb les potetes curtes, s’assembla a l’autòcton lludrió ibèric (Chalcides bedriagai), però quan són adults són més grossos i llargs, arribant a superar fàcilment els 20 centímetres.

Amb aquest descobriment, sumat a l’existència a menys de dos kilòmetres de distància de l’antiga colònia fenícia de La Fonteta de Guardamar del Segura, que va estar en actiu entre fa 2.750 i 2.500 anys, i la hipòtesis d’una investigació del 2010 que vinculava l’expansió dels lludrions ocel·lats amb el comerç antic, es va decidir fer un estudi genètic per esbrinar l’origen de la població i si existia algun possible vincle amb una dispersió propiciada per l’ésser humà.

Es van agafar mostres genètiques prenent una petita porció de la cua, que regeneren en poc de temps, de cinc individus vius, que van ser alliberats al moment, i es van enviar a l’Institut de Biologia Evolutiva de Barcelona (IBE, centre mixte CSIC i Universitat Pompeu Fabra-UPF), on amb l’equip dels Drs. Salvador Carranza i Karin Tamar es van portar a terme les anàlisis moleculars. Es va extraure l’ADN genòmic i es va seqüenciar el gen mitocondrial cytb. Una vegada realitzat aquest procés, es van incloure les seqüències resultants per cadascun dels individus en un estudi filogenètic junt amb altres 146 mostres de Chalcides ocellatus d’arreu de la conca mediterrània.

Així s’ha demostrat una relació molt pròxima de lludrions ocel·lats de Serra del Molar amb altres de Grècia, Xipre, Turquia, Iemen i Somàlia, però especialment amb la zona oriental del Delta del Nil a Egipte. Josep F. Bisbal-Chinesta ha comentat: “Els autors de l’article plantegem que possiblement arribarien al territori valencià com a polissons en algun vaixell provinent dels ports situats al litoral d’Egipte, d’una manera anàloga a la plantejada per a la introducció de diverses espècies de rèptils en altres indrets de la Mediterrània”. 

La regió que envolta la Serra del Molar, i en general tot l’extrem sud valencià, ha tingut una llarga història de contactes amb el Mediterrani Oriental, però en destaquen dos: la segona meitat de la Primera Edat del Ferro i els darrers anys del Valiat Islàmic d’Al-Àndalus. Amb l’arribada dels fenicis i la fundació de la colònia de La Fonteta, tota la zona es va inundar de productes comercials d’origen egipci i oriental. Molts segles més tard, l’any 743, per aquell territori s’hi assentaren tropes islàmiques d’origen egipci per ordres d’Abu-l-Khattar al Hussam, governador musulmà d’Al-Àndalus. Fruit de la presència àrab va sorgir al segle X el monocultiu de palmeres a la regió, el qual encara continua i té com a exemple paradigmàtic l’Hort de Palmeres d’Elx. La plantació de plançons de palmeres d’origen egipci també podria ser un focus per a l’arribada de lludrions ocel·lats.

En aquest sentit, l’estudi mostra l’enorme impacte que té l’activitat humana en la distribució de les espècies terrestres i la gran mobilitat d’individus que genera. Luís Albero, coautor de l’estudi, investigador doctorand en Herpetologia a la Universidad de León i també president de l’Associació Herpetològica Timon assegura: “Aquest descobriment ens recorda que encara queda molt per fer en el camp de l’Herpetologia a la Península Ibèrica. A més, aquesta troballa ens reforça en la idea que els animals i els humans han estat en continua interacció al llarg de la història i això és important per a entendre la relació amb el planeta de cara al futur”.

L’evolució del paisatge de la Serra del Molar podria explicar la supervivència d’aquesta espècie de rèptil en un ambient relativament aïllat. Aquesta petita serra litoral era fins fa 300 anys una illa entre el mar i una zona d’albuferes salobres formada pels rius Vinalopó i Segura. De fet, actualment encara es troba rodejada per marjals i salines, el que possiblement també estiga impedint l’expansió de Chalcides ocellatus cap al continent.

Referència bibliogràfica

Bisbal-Chinesta J.F., Tamar, K., Gálvez, Á., Albero, L., Vicent-Castelló, P., Martín-Burgos, L., Alonso, M., Sánchez, R., Ortega, C., Gómez, A., Candel, D., Cervera, M., Carranza, S., Blain, H.-A. 2020. “Trade and stowaways: molecular evidence for human-mediated translocation of eastern skinks into the western Mediterranean”. Amphibia-Reptilia 41: 49-62. DOI:10.1163/15685381-20191249 

FONT: Nota de Premsa - Blog de Notícies de l'IPHES

Ectrodactília i cifosi, malformacions documentades en l'herpetofauna ibèrica

Al llarg dels últims mesos han vist la llum dues publicacions, en les que he participat juntament amb la meua companya de l'Associació Herpetològica Timon (AHT) Elena Berdún, que mostren alguns exemples de les malformacions que sofreixen les diferents espècies d'amfibis i rèptils de la Península Ibèrica. Es tracta d'observacions que es van recollir durant l'any 2018 en dues zones distintes, allunyades una de l'altra, Lleó i Catalunya.

La primera d'elles tingué lloc a Pozos, a la comarca lleonesa de Cabreira / Cabrera, on documentàrem una afecció per malformació vertebral, possiblement cifosi (kyphosis), que havia generat una enorme gepa a l'altura de la cintura escapular d'una femella jove de llangardaix ocel·lat o fardatxo ibèric, Timon lepidus ibericus.

Està publicat al volum 29(2) del Boletín de la Asociación Herpetológica Española, sota el títol "Malformación espinal en Timon lepidus de León":

La segona observació la recollírem a Sant Celoni, al Vallès Oriental català, on trobàrem un juvenil de gripau comú ibèric, Bufo spinosus, amb una ectrodactília múltiple que havia afectat la seua extremitat posterior dreta. En compte dels cinc dits normals, l'individu presentava un únic dígit articulat, un escurçament de la zona metatarsiana així com l’absència dels tubercles metatarsians. 

Aquesta anormalitat fisiològica, primer cas documentat per a Bufo spinosus, la publicàrem al volum 27 del Butlletí de la Societat Catalana d'Herpetologia i porta el títol de "Ectrodactília múltiple en juvenil de Bufo spinosus Daudin, 1803":

En els dos casos es desconeix l'origen de les malformacions. Tot i que sense un estudi genètic no pot excloure's un origen endogen per una mal-funció epigenètica, tampoc s’hi pot descartar qualsevol causa externa que derivés en elles. Les observacions es feren en llocs d'aprofitament agrícola, sotmesos a tractaments fitosanitaris, plaguicides i fertilitzants químics. Una altra possible causa per a ambdues anormalitats corporals és la depredació fallida i una posterior regeneració aberrant de les ferides.

L'última glaciació i l'escalfament climàtic postglacial canviaren la distribució dels amfibis i rèptils de la Península Ibèrica

Així ho demostra la revisió de més de 50 jaciments paleontològics i arqueològics de tota la Península Ibèrica datats en els últims 60.000 anys, des del Paleolític Superior a l'Edat del Bronze.

Els resultats plantegen la supervivència al terç nord peninsular, durant l'última glaciació, d'un grup d'espècies molt tolerants al fred, mentre que les regions centrals i meridionals van funcionar com a refugis per a les espècies més típiques d'ambients temperats i càlids.

Els investigadors de l'IPHES Josep Francesc Bisbal-Chinesta i Hugues-Alexandre Blain s'han valgut de l'aplicació de models estadístics per a correlacionar les troballes de rèptils i amfibis prehistòrics en jaciments ibèrics amb els canvis climàtics de la Prehistòria recent.

Texto en castellano

Herpetofauna del MIS3 (fa entre 60.000 a 26.900 anys) al sud de la Península Ibèrica, contemporània de les últimes poblacions de neandertals. D'esquerra a dreta: Testudo hermanni, Bufo spinosus, Epidalea calamita, Malpolon monspessulanus, Natrix maura, Coronella girondica, Timon lepidus i Vipera latastei. Paleoart de Marco Ansón.

En el nou treball dels investigadors Josep Francesc Bisbal-Chinesta i Hugues-Alexandre Blain de l'IPHES (Institut Català de Paleoecologia Humana i Evolució Social), publicat recentment a la revista Journal of Quaternary Science Reviews, s'han abordat a partir del registre paleontològic i arqueològic els canvis de distribució a l'herpetofauna, que agrupa tant a amfibis i rèptils, de la Península Ibèrica durant els últims 60.000 anys. I és que el nostre territori és un dels més rics a nivell europeu en nombre d'espècies, en contrast amb el que passa en la majoria dels països europeus, especialment als situats més al nord, on la diversitat d'espècies és molt més baixa.

A tot el continent europeu el clima ha sofert canvis molt bruscs durant les últimes desenes de milers d'anys, en paral·lel a l'arribada dels primers Homo sapiens sapiens, a l'extinció dels neandertals, i a les importants transformacions culturals i migracions de les comunitats humanes que van finalitzar amb l'arribada de l'agricultura i la ramaderia i, finalment, amb el sorgiment de cultures urbanes. El registre prehistòric de la fauna també ha patit els efectes d'aquest canvi climàtic i, dins d'ell, els amfibis i rèptils han demostrat ser particularment sensibles perquè són molt susceptibles a les alteracions de temperatura a causa de la seua ectotèrmia, el que comunament coneixem com "sang freda".

Tradicionalment s'ha considerat la Península Ibèrica, al costat de les altres dues penínsules mediterrànies europees, com un refugi per a les espècies pròpies d'ambients càlids i temperats durant moments climàticament freds, com els succeïts a llarg de les passades glaciacions. Els estudis genètics realitzat els darrers anys confirmen aquesta teoria, al trobar-hi una major diversitat genètica entre les poblacions meridionals dels amfibis i rèptils europeus, decreixent aquesta segons s'avança cap al nord. No obstant això, fins ara no existia una aproximació a aquests canvis tan significatius des del registre fòssil prehistòric.

En la investigació realitzada pels investigadors Bisbal-Chinesta i Blain es presenta un acostament a la paleobiogeografia ibèrica de les diferents espècies ibèriques d'amfibis i rèptils durant els últims 60.000 anys, a partir d'una síntesi comparativa i de l'anàlisi estadística de les investigacions publicades en els últims anys de més de 50 jaciments arqueològics i paleontològics de tota la Península Ibèrica. En l'anàlisi realitzada, les associacions de paleoherpetofauna identificades han permès establir dues grans regions biòtiques durant el Plistocè tardà. La primera regió biòtica es va localitzar al centre i sud de la Península Ibèrica, sent les espècies termòfiles pròpies d'ambients i climes càlids, com la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) i el fardatxo o llangardaix ocel·lat (Timon lepidus), les més representatives en el registre fòssil. La segona regió biòtica estava formada per la façana atlàntica-cantàbrica i l'àrea ibèrica nord-oriental, dominada per espècies de tendències generalistes i tolerants a climes freds glacials, com la granota roja o vermella (Rana temporaria) i el vidriol o serp de vidre (Anguis fragilis), amb una absència significativa d'espècies típicament mediterrànies o d'ambients més temperats i climes més suaus.

No obstant això, després de l'última gran pulsació glacial va haver una concurrència sense precedents al nord de la Península Ibèrica de tàxons d'ambients humits i temperats, juntament amb espècies d'ambients més càlids, convivint alhora amb les mateixes espècies que anteriorment havien suportat els freds glacials. A partir de l'Holocè antic, iniciat fa uns 11.700 anys, noves espècies de rèptils que no comptaven amb registre paleontològic previ a la Península Ibèrica, com la serp d'Esculapi (Zamenis longissimus), van arribar a les regions del nord creuant a través dels extrems dels Pirineus, provinents dels refugis glacials de l'est de la Mediterrània. Finalment, i també al llarg de l'Holocè, es va produir la introducció a la zona mediterrània peninsular de noves espècies d'amfibis i rèptils originàries del nord d'Àfrica, com el camaleó comú (Chamaeleo chamaeleon), sent aquest l'últim canvi biogeogràfic significatiu ocorregut durant la Prehistòria, un fenomen que podem vincular possiblement als intercanvis humans entre aquestes dues regions a partir del Neolític gràcies als avanços en la navegació marítima.

En aquest nou treball es presenta una contribució determinant en la clarificació del paper de la Península Ibèrica, i especialment de les regions del sud, com un refugi per a les espècies més sensibles a les fases fredes glacials. També destaca la constatació mitjançant el registre fòssil de la ràpida colonització de les àrees septentrionals per les mateixes espècies termòfiles i higròfiles, abans refugiades a les regions meridionals, un volta havien finalitzat les fases climàtiques fredes. A més, es presenten models d'anàlisi estadística per als conjunts de diferents espècies, tant dins d'un mateix jaciment com a nivell regional i tant a nivell sincrònic com diacrònic.

La referència completa al article publicat és:

• Bisbal-Chinesta, Josep Francesc; Blain, Hugues-Alexandre. 2018. Long-term changes in composition and distribution patterns in the Iberian herpetofaunal communities since the latest Pleistocene. Quaternary Science Reviews, 184: 143-166. https://doi.org/10.1016/j.quascirev.2017.06.010

"Long-term changes in composition and distribution patterns in the Iberian herpetofaunal communities since the latest Pleistocene", nou article a Quaternary Science Reviews, Volum 184

Long-term changes in composition and distribution patterns in the Iberian herpetofaunal communities since the latest Pleistocene

Canvis a llarg termini en la composició i els patrons de distribució de les comunitats herpetofaunístiques (amfibis i rèptils) ibèriques des del final del Plistocè

Josep Francesc Bisbal-Chinesta & Hugues-Alexandre Blain

Quaternary Science Reviews, Volum 184, pàgines 143-166

Abstract: The climate has undergone significant changes since the end of the Last Glacial Maximum and in the course of the Holocene, parallel to important cultural transformations and migrations in the human communities. The faunal record has also suffered the effects of climate change. Amphibians and reptiles in particular have been shown to be highly sensitive because they are very susceptible to temperature alterations due to their ectothermy. This research presents the first approach to the Iberian paleobiogeography of the different species of amphibians and reptiles from the Late Pleistocene (MIS 3) to present times, based on a comparative synthesis of the latest research published in recent years and the fossil record of the 58 archaeo-paleontological sites with significant assemblages. The paleoherpetofaunal associations make it possible to establish two major biotic regions during the Late Pleistocene. The first biotic region was located in the center and south of the Iberian Peninsula, with thermophilic species as the most representative taxa. The second biotic region was formed by the Atlantic-Cantabrian facade and the northeast Iberian area, dominated by hygrophilous and Euro-Siberian species, with an absence of Mediterranean species. After the Last Glacial Maximum there was an unprecedented concurrence in the northern Iberian Peninsula of autochthonous taxa from that area with thermophilic species. In the early Holocene, new species with no previous record in the Iberian Peninsula entered northern Iberia from eastern Mediterranean refugia. Finally, the introduction of North African species was the last significant biogeographical change during the Middle-Late Holocene.

Resum: El clima ha experimentat canvis significatius des del final de l'Últim Màxim Glacial i al llarg de l'Holocè, en paral·lel a importants transformacions culturals i migracions en les comunitats humanes. El registre de la fauna també ha patit els efectes del canvi climàtic. Els amfibis i rèptils, en particular, han demostrat ser altament sensibles a ells, ja que per la seua ectotèrmia són molt susceptibles a les alteracions de la temperatura. En aquest treball es presenta la primera aproximació a la paleobiogeografia ibèrica de les diferents espècies d'amfibis i rèptils des del Plistocè Tardà (MIS 3) fins a l'actualitat, basat en una síntesi comparativa de les investigacions publicades en els últims anys i en el registre fòssil de 58 jaciments arqueològics i paleontològics amb associacions significatives. Les associacions paleoherpetofaunístiques permeten establir dues grans regions biòtiques durant el Plistocè tardà. La primera regió biòtica es situava al centre i sud de la Península Ibèrica, amb les espècies termòfiles com els tàxons més representatius. La segona regió biòtica estava formada per la façana atlàntica-càntabra i la zona nord-est ibèrica, dominada per espècies higròfiles i euro-siberianes, amb absència d'espècies mediterrànies. Després de l'Últim Màxim Glacial va haver-hi una concurrència al nord de la Península Ibèrica, sense precedents anteriors, de tàxons autòctons d'aquesta mateixa àrea amb espècies termòfiles. Durant l'Holocè inicial, noves espècies sense registre paleontològic previ a la Península Ibèrica van penetrar al nord peninsular des de refugis climàtics de la Mediterrània oriental. Finalment, la introducció de noves espècies des del nord d'Àfrica va ser l'últim canvi biogeogràfic significatiu durant l'Holocè mitjà-tardà.

L'article complet està disponible a:

• Bisbal-Chinesta, J.F., Blain, H.-A. 2018. Long-term changes in composition and distribution patterns in the Iberian herpetofaunal communities since the latest Pleistocene. Quaternary Science Reviews, 184: 143-166. https://doi.org/10.1016/j.quascirev.2017.06.010

Haz click aquí para acceder a la web en castellano.

Nova aportació al coneixement de la distribució de la lluenta africana Scincopus fasciatus a Mauritània

La herpetologia valenciana està d'enhorabona, la nova fornada de joves dedicats a l'estudi dels amfibis i rèptils va pujant cada vegada més forta. Si l'altre dia parlàvem del treball liderat pel company Ángel Gálvez (Institut Cavanilles - Universitat de València) que suposava el re-descobriment del gripau d'esperons occidental (Pelobates cultripes) al Parc Natural de l'Albufera de València, després més de dues dècades sense cap cita, ara toca parlar d'un nou treball també liderat per un altre company valencià, canviant radicalment d'ambient i de continent per a endinsar-nos en les arenes africanes.

Al treball "On the presence of Scincopus fasciatus (Squamata, Scincidae) in Mauritania" publicat al darrer volum del "Boletín de la Asociación Herpetológica Española" (BAHE) l'equip liderat pel valencià Pablo Vicent-Castelló, del Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid (MNCN-CSIC), ha aportat una nova cita d'aquesta espècie de lluenta africana, típica dels ambients saharians i sahelians, que té el seu límit de distribució occidental entre el Marroc i Mauritània, si bé les cites que es disposen en aquestos països de l'espècie són molt minses. De fet, aquest treball serveix per aportar la quinta cita dins de la literatura científica d'Scincopus fasciatus per a tot el territori estatal de Mauritània, efectuada amb l'observació d'un individu adult a l'extrem sud-oest del país, molt a prop de la frontera amb Senegal. I amb aquesta publicació els autors també ens adverteixen de la falta de coneixements reals que tenim de la distribució d'aquesta espècie, problemàtica que també podria ampliar-se a la majoria dels rèptils coneguts a l'Àfrica sub-sahariana.

Si voleu consultar el seu treball podeu entrar en la secció corresponent al volum 29(1) del BAHE a la web de l'Asociación Herpetológica Española o bé clicar al damunt de les següents línies:

Vicent-Castelló, P., Herrero-González, D., Rodríguez-Lozano, J.J., García-Antón, P., Sánchez-Vialas, A. 2018. On the presence of Scincopus fasciatus (Squamata, Scincidae) in Mauritania. Boletín de la Asociación Herpetológica Española, 29(1): 56-58 (In press).

Redescobert el gripau d'esperons (Pelobates cultripes) al Parc Natural de l'Albufera després de 23 anys sense cites

El gripau d'esperons occidental, Pelobates cultripes, torna a ser un habitant del Parc Natural de l'Albufera després de 23 anys sense cap cita d'aquesta espècie. Tants anys desaparegut que fins i tot hi havia qui el donava per extingit. Però per sort no ha sigut aquest el cas. En el darrer volum del "Boletín de la Asociación Herpetológica Española" (BAHE), que acaba de ser publicat, el company Ángel Gálvez, juntament amb altres investigadors de l'Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València, ha publicat l'article "Primera cita de Pelobates cultripes en el Parque Natural de l'Albufera de Valencia desde 1995". En aquest treball es descriu el re-descobriment de l'espècie gràcies a la troballa les seues larves (capgrossos o cullerots) a una "mallada", punt d'aigua temporal que es forma a les dunes de la franja litoral de l'Albufera, molt sovint salobres. Les casuístiques d'aquesta troballa fan pensar que és fruit d'una recolonització des de dins del propi ambient d'aigües temporals dunars, perquè la mallada on foren localitzades les larves fou restaurada el 1998, tres anys després de les anteriors cites de Pelobates cultripes. 

Si voleu consultar el seu treball podeu entrar en la secció corresponent al volum 29(1) del BAHE a la web de l'Asociación Herpetológica Española o bé clicar al damunt de les següents línies:

Gálvez, Á., Olmo, C., Alambriga, I., de Manuel, B., Armengol, X. 2018. Primera cita de Pelobates cultripes en el Parque Natural de l'Albufera de Valencia desde 1995. Boletín de la Asociación Herpetológica Española, 29(1): 157-159 (In press).