Sovint pensem en l'arqueologia com una disciplina que només recupera grans estructures o ferramentes de pedra, però a vegades la informació més valuosa prové de les restes més menudes i inesperades. En la cova d'El Mirador, situada en el complex arqueològic i paleontològic d'Atapuerca, l'equip d'investigadors de l'IPHES-CERCA hem aconseguit reconstruir part del trencaclosques del passat gràcies a unes singulars "càpsules del temps" orgàniques en forma d'egagròpiles. Estes boles de material d'origen animal parcialment digerit, expulsades per les aus rapinyaires nocturnes després d'alimentar-se, ens han permés viatjar fins a la transició entre el Calcolític i l'Edat del Bronze per a entendre com era la vida, el paisatge i el clima d'esta època de la Prehistòria Recent.
A diferència de la majoria de jaciments, on els ossos de la fauna més menuda, amfibis, rèptils i xicotets mamífers, apareixen dispersos i barrejats entre el sediment arqueològic, a la cova d'El Mirador es van recuperar entre l'any 2000 unes vint egagròpiles gairebé intactes. Estes restes contenen una quantitat extraordinària d'ossos d'amfibis, rèptils, ocells i xicotets mamífers que dos (o més) mussols de grandària mitjana va caçar fa mil·lennis. L'estudi detallat que acabem de publicar d'esta mostra ens ha revelat que la dieta de les rapinyaires nocturnes no era sempre la mateixa, sinó que canviava dràsticament segons l'estació de l'any, seguint els cicles de reproducció de les seues preses i la disponibilitat d'aliment en l'entorn.
El que fa que esta investigació siga realment fascinant és la connexió que hem aconseguit establir amb l'activitat humana. Els resultats suggereixen que l'impacte dels humans de la Prehistòria recent sobre el paisatge ja era tan significatiu en aquella època que va arribar a alterar el comportament dels animals. El procés d'antropització —la transformació de la natura per l'ésser humà— va obligar els mussols a adaptar la seua caça, decantant-se per preses menys "ideals" però més abundants segons el moment de l'any.
A més, gràcies a estes dades, hem pogut reconstruir el clima de l'Holocé amb una precisió, detectant períodes de més humitat entre el final de l'hivern i la primavera, que donaven pas a una major aridesa durant els mesos d'estiu. El nostre treball no només ens ajuda a entendre millor com funcionen els ecosistemes, sinó que també ens ensenya com els cicles naturals, com l'estacionalitat i els canvis en el comportament dels depredadors, poden influir en la nostra manera d'interpretar el passat climàtic.
Per a qui vullga aprofundir en esta anàlisi que fusiona arqueologia, biologia, etologia, estadística i Prehistòria, l'article el té disponible en accès obert de manera gratuïta en la revista Quaternary International:
