Moltes vegades ho tenim davant de nosaltres però ho ignorem. Ens centrem en coses més singulars, més vistoses, més exclusives. Però de vegades la meravella es troba en allò comú, en allò vulgar, en allò que normalment passa desapercebut. L'altre dia, en una vall dels Pirineus, ens trobàrem amb una d'eixes situacions. Dos lacèrtids, més concretament dues lacèrtides es barallaven per un lloc concret, un pam de sòl de terra i pedretes, sec i torrat pels rajos del Sol. A una banda, una femella de llangardaix àgil, Lacerta agilis, un dels rèptils més rars de la Península Ibèrica. A l'altra, una sargantana roquera, Podarcis muralis, una més del centenar d'individus que veuríem al llarg de la setmana. Les dues farcides d'ous. Fent un símil bíblic, David guanyà a Goliat i la Lacerta acabà fugint vessant amunt, mentre que la Podarcis hi restà, triomfant, sobre aquell simple quadradet de terra. En contra d'allò que la lògica d'herpeto-aficionat ens dictava, no seguírem la raresa pirinenca per fotografiar-la sinó que decidírem esperar els següents moviments de la comuna i vulgar sargantana roquera. Ens regalà una preciosa escena que és la delícia per a qualsevol naturalista: presenciàrem com des de zero construí el seu cau, una galeria excavada amb dedicació on, si tot li va bé, pondrà els seus ous i complirà amb el cercle de la vida. Quan pensàvem que ja no la veuríem més, perquè descansaria a l'ombra de la nova cavitat, lluny de l'escalfor solar que ja picava en les nostres esquenes, va emergir de nou a l'exterior, i des d'allà ens observà, en una posició que quasi desprenia una barreja d'orgull i determinació. Difícil ho tindrà qui decidisca foragitar-la del seu cau.
.JPG)
.JPG)
