L'última mala decisió de la serp

Revisant efectes-trampa per la comarca catalana del Baix Camp hem presenciat una d'eixes estranyes ocasions que ens permeten constatar que la natura no és, com sovint s'idealitza, una mena d'entitat humanitzada que dóna amor a les seues criatures, sinó una multitud de relacions que tenen com a última conseqüència menjar, reproduir-se, matar o morir. Però hi ha vegades que aquestes accions tenen finals inesperats per als seus protagonistes, com el que ocupa aquesta entrada.

Bassa abandonada que fa funció d'efecte trampa (Baix Camp, Catalunya).

L'efecte trampa era una gran bassa abandonada al mig d'una zona de cultiu de secà, sense ús des de fa anys. A l'arribar-hi ja podem veure la seua primera víctima, un adult de gripau corredor, Epidalea calamita, flotant a la superfície de l'aigua ofegat. Sempre que veig aquestes situacions se'm passa pel cap la quantitat d'anurs que la gent veu a llocs com aquests i no intervindran per a salvar-los, pensant que com són "amfibis" no corren cap perill, fins i tot gent amb certa experiència de camp. 

Adult ofegat de gripau corredor, Epidalea calamita (Baix Camp, Catalunya).

Els anurs que sí poden sobreviure perfectament en aquestes circumstàncies són les granotes comunes, Pelophylax perezi, que continuen cantant els seus reclams a pocs metres de distància tot i la nostra presència. Compatibilitzem, com a mínim, fins a sis individus adults i una quantitat major de juvenils, i entre una branca sumergida localitzem una posta seua.

Posta de granota comuna, Pelophylax perezi (Baix Camp, Catalunya).

També flotant trobem una primera serp, que aconseguim extraure de l'aigua. Es tracta d'un juvenil de serp de collaret ibèrica, Natrix astreptophora, una espècie prou rara a la zona i que per desgràcia hem de veure en aquestes circumstàncies.

Juvenil ofegat de serp de collaret ibèrica, Natrix astreptophora (Baix Camp, Catalunya).

Mentre fotografiem el juvenil de collaret ens fixem en un forma que contrasta sobre el fons de la bassa. Es tracta d'un juvenil de serp d'aigua, Natrix maura, però la distorsió provocada per la refracció de l'aigua no ens deixa veure que és eixa "cosa blanca" que apareix a la zona del seu cap. Amb el zoom de la càmera podem veure que es tracta d'un anur. Amb paciència i una canya aconseguim traure-la de l'aigua, esbrinant-ho per fi.

Juvenil ofegat de serp d'aigua, Natrix maura, amb un tòtil mort, Alytes obstetricans pertinax (Baix Camp, Catalunya).

El cos pràcticament intacte i sense evidències de putrefacció d'un juvenil de serp d'aigua, Natrix maura, amb el cadàver unflat i florit per fongs i bacteris d'un tòtil adult, Alytes obstetricans pertinax. Al davant nostre tenim un interessant cas de necrobiosis tafonòmica, es a dir, els successos i les causes que porten a la mort d'un individu, en aquesta ocasió de la serp d'aigua.

Juvenil ofegat de serp d'aigua, Natrix maura, amb un tòtil mort, Alytes obstetricans pertinax (Baix Camp, Catalunya).

Del que no hi ha cap mena de dubte és que el moment de mort d'ambdós animals no és el mateix, pels diferents estadis de descomposició. Possiblement la causa de la mort del tòtil fora la mateixa del gripau corredor o el juvenil de serp de collaret, al quedar-hi atrapat, sense opcions d'eixir de la trampa mortal en la que s'ha convertit la bassa. En canvi, les serps d'aigua són totalment capaces de viure a dins d'aquests llocs, sempre que puguen solejar per a termorregular a l'interior. Així que aquesta no pot ser la causa del decés del juvenil de Natrix maura.

Juvenil ofegat de serp d'aigua, Natrix maura, amb un tòtil mort, Alytes obstetricans pertinax (Baix Camp, Catalunya).

No obstant, l'ofegament és la principal sospitosa de causa mortal i una mala decisió de la serp el desencadenant. Segurament la jove serp va veure el cos del tòtil flotant a l'aigua i el va considerar una font d'aliment ideal, bé fora conscient que ja estava mort o bé al confondre'l amb una alguna de les granotes vives de la bassa. Però, probablement el pes i la grandària del cadàver van fer impossible que la serp aconseguira empassar-se'l i també li van impossibilitar eixir a la superfície per a respirar, causant-li la mort per ofegament. La seua darrera mala decisió.


Recompte d'espècies:
- Alytes obstetricans pertinax
- Epidalea calamita
- Pelophylax perezi
- Natrix astreptophora
- Natrix maura

Epidalea calamita - Gripau corredor

El gripau corredor, Epidalea calamita, és un amfibi anur de la família Bufonidae. És un gripau de mitjana talla, arribant gairebé als 10 centímetres de longitud corporal, amb unes extremitats robustes i relativament curtes. Un element molt característica són els seus ulls prominents amb pupil·la horitzontal i amb l'iris de color groc amb vetes negres, tot i que vaig poder presentar diferents tonalitats entre verd clar i blau. Les glàndules paròtides apareixen desenvolupades i força paral·leles. La coloració dorsal és molt variable, però majoritàriament és verd grisenc a verd bru, alternada amb taques més clares de diferent grandària, difuses o definides, en contrast amb la coloració ventral grisenca o blanquinosa. Destaca en aquesta espècie una característica línia mitjana dorsal groga clara que recorre longitudinalment la zona vertebral fins a la zona cloacal, tot i que també cal ressaltar que aquesta línia hi és absent en alguns individus. Els mascles presenten sac vocal gular extern, les mesures del qual són força voluminoses durant els reclams.

Femella adulta de gripau corredor, Epidalea calamita (Baix Segura, Vega Baja del Segura, C. Valenciana).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un cultiu de cítrics (Camp del Túria, C. Valenciana).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un camp de cultiu de secà (Ribera Alta, C. Valenciana).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un pineda mediterrània (Alt Empordà, Catalunya).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un zona de matolls secs mediterranis (Ribera Alta, C. Valenciana).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un camp de cultiu de secà (Ribera Alta, C. Valenciana).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un camp de cultiu de cítrics (Horta Sud, C. Valenciana).

El seu hàbitat es diversifica en diferents biòtops, i el podem trobar des de planes litorals fins a zones muntanyenques. El gripau corredor és més termòfil que el gripau comú ibèric, Bufo spinosus, i no és estrany trobar-lo en llocs prou àrids. També colonitza àrees amb una forta influència humana com cultius, graveres i zones periurbanes. El seu reduït període larvari li permet explotar punts d'aigua temporals, preferentment cossos d'aigua dolça però és capaç de suportar condicions salobres. Està present en la major part de la Península Ibèrica i només falta en part de la regió cantàbrica i en algunes àrees de l'interior. Aquesta espècie està àmpliament distribuïda a Europa fins Bielorússia i l'oest d'Ucraïna.

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un zona de matolls secs mediterranis (Ribera Alta, C. Valenciana).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un zona peri-urbana de cultius de regadiu (Alt Empordà, Catalunya).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, a un alzinar mediterrani (Cuenca del Guadarrama, Comunidad de Madrid).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, a un prat humit (Cuenca Alta del Manzanares, Comunidad de Madrid).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un zona de matolls secs mediterranis (Ribera Alta, C. Valenciana).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, a un prat humit (Alt Empordà, Catalunya).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un pineda mediterrània (Serranía Baja, Castilla - La Mancha).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, a una zona àrida (Alt Vinalopó, C. Valenciana).

Els seus costums són terrestres i alhora crepusculars i nocturns. Durant el dia els individus adults d'Epidalea calamita romanen enterrats al sòl o bé sota les pedres, però en fer-se fosc abandonen els seus amagatalls per tal de capturar xicotetes preses, que consisteixen bàsicament en invertebrats: formigues, coleòpters, larves d'insectes, dermòpters, ortòpters, hemípters, miriàpodes i altres aràcnids. Els capgrossos d'aquesta espècie són predominantment herbívors, menjant algues i detritus, tot i que sovint s'observen fent un consum carronyaire sobre altres capgrossos morts.

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un zona àrida (Ribera Alta, C. Valenciana).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un cultiu de secà (Ribera Alta, C. Valenciana).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un cultiu de secà (Ribera Alta, C. Valenciana).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un prat humit (Baix Montseny, Catalunya).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un cultiu de secà (Ribera de l'Ebre, Catalunya).

Adult de gripau corredor, Epidalea calamita, en un prat humit (Pallars Jussà, Catalunya).

Mascle adult de gripau corredor, Epidalea calamita, a un toll d'aigües temporals (Montsià, Catalunya).

El període reproductor del gripau corredor no és continu i està molt associat amb els episodis de pluges. Després d'aquests, els mascles van als punts d'aigua amb rapidesa, formant cors que atreuen les femelles amb el seu cant monòton. La còpula és axil·lar i la femella diposita a l'aigua de 1.500 a 5.500 ous, de fins a dos metres de llargada i un diàmetre màxim de 10 mm. Els capgrossos de gripau corredor tenen un període molt accelerat de desenvolupament larvari, que generalment varia dels 24 als 54 dies.

Amplexe en el moment de la fresa de gripau corredor, Epidalea calamita, a un estany d'aigües temporals (Maresme, Catalunya).

Juvenil de gripau corredor, Epidalea calamita, en una zona de pineda mediterrània (Serranía Baja, Castilla - La Mancha).

Juvenil de gripau corredor, Epidalea calamita, en una zona de cultiu de cítrics (Ribera Alta, C. Valenciana).

Juvenil de gripau corredor, Epidalea calamita, en una zona de cultiu de secà (Ribera Alta, C. Valenciana).

Amplexe de femella de gripau comú ibèric, Bufo spinosus, i mascle de gripau corredor, Epidalea calamita, a un toll d'aigües temporals (Montsià, Catalunya).

Mascle de gripau corredor, Epidalea calamita, intentant amplexar una femella de granota pintada mediterrània, Discoglossus pictus auritus, a un estany d'aigües temporals (Maresme, Catalunya).